Autosuficiència

Feia més de tres anys que vivien plegats i eren, a ulls de tothom (també als seus propis), una parella perfecta. De fet, tant ell com ella reconeixien (a la resta del món, a l'altra meitat de la taronja amorosa, i a ells mateixos) que mai havien gaudit d'una relació tan completa, tan satisfactòria, que els reportara tants moments de joia i que els confortara tant en els moments difícils. Tots dos atresoraven una raonable experiència amatòria; cap d'ells s'havia caracteritzat, fins que es van conéixer en una excursió organitzada per una associació de boletaires, per la monotonia en les seues relacions amb el sexe oposat. Temporades de promiscuïtat i èpoques d'abstinència quasi monàstica; turmentoses convivències en parella i d'altres de textura rugosa i tonalitats grises, alternades amb algunes que es recordaven, en la distància del temps, amb càlida tendresa; dies, nits, vesprades de pluja i matins de badalls, compartits amb somriures diferents, amb mirades de desig i d'avorriment de colors diversos i formes vàries. Cap d'eixes històries prèvies es podia comparar, però, tots dos ho tenien ben clar (i així ho feien saber a qui s'interessara, i de vegades fins i tot a qui no) a la seua relació de parella actual, la que els unia al pol oposat però complementari que semblava haver estat esperant pacientment que tots dos finalitzaren les necessàries provatures que els havien ocupat fins trobar l'amor veritable, la compenetració perfecta.

Un matí de juliol, estranyament fred (més bé poc calorós, eixa fredor estival que obliga a posar-se jaqueteta i que ben bé podria considerar-se calor a l'hivern, o fins i tot a la tardor), ella es va tallar un dit mentres preparava un xop-suei de verdures i pollastre, el plat preferit d'ell. Es va fer un tall profund al dit índex de la mà esquerra, tan profund que un petit fragment de pell i carn va quedar enganxat a la fulla esmolada del ganivet de cuina, mesclat amb traces de sang i restes diminutes de ceba i carlota. El crit va alertar el seu amat, el qual va deixar a l'instant el puzzle de cinc mil peces en el que s'havia endinsat a principis de setmana (després d'haver superat l'anterior repte, el vaixell veler dins la marraixa de vidre, i delerós per començar el proper, el Taj Majal de paper que esperava al calaix del seu escriptori encara en dues dimensions) i es va presentar a la cuina, amb semblant preocupat i actitud servicial.

Segurament hauria hagut una manera més gradual d'haver fet les coses, es deia ell una setmana després, quan degustava amb plaer infinit el guisat de creïlles i carn de la seua estimada que havia preparat eixa mateixa vesprada, amb l'ajut de l'olla a pressió que els havia regalat, quan es van posar a viure plegats, una cosina de la seua parella. Una manera més gradual, més a poc a poc, segurament devia haver hagut una manera més gradual d'haver fet les coses, però a ell no se li va acudir. Quan va tastar per primera vegada la carn d'ella, aquell minúscul bocí de carn i pell mesclat amb sang, ceba i carlota adherit al ganivet de trinxar verdures (en un gest quasi instintiu, inconscient, dut a terme conjuntament per mans, boca i llengua, mentres ella sostenia encara el dit sagnant sota el doll de l'aixeta), quan va assaborir amb les papil·les gustatives l'amor perfecte que per ella professava, va saber que havia descobert l'essència de la seua relació de parella, que el seu amor per ella havia assolit, encara que pareguera increïble (perquè la relació ja semblava absolutament rodona fins eixe moment) una bellesa i una perfecció que ni tan sols havia pogut somiar.

Matar-la (fent servir el mateix ganivet de trinxar verdures, no va gosar canviar l'eina que l'atzar havia decidit posar en el seu camí per revelar-li una nova visió de la seua existència en comú amb la seua estimada), trossejar-la (ací sí que va haver de tirar mà d'una serra mecànica que li va deixar prestada el veí de l'adossat del costat, un bon home que mai podia dir que no a un veí i que, poc després, abandonaria la dona i els tres fills per anar-se'n a fer vida de funàmbul de circ acompanyant un altre veí que li ho va proposar i, amb el qual, va adoptar més endavant un xiquet xinés) i congelar-ne els fragments (més per dosificar l'amor, per estar a l'alçada de la condició d'etern que ja sabia que tenia que no pas per no veure's capaç de menjar-se els cinquanta-sis quilets de la seua amada en menys temps del que podia mantenir-los frescos el frigorífic) van ser accions inevitablement lògiques per a ell, un seguit d'evidències desencadenades en el mateix instant que l'amor en estat pur, l'amor per la seua estimada, va descendir gola avall i el va omplir com mai l'amor l'havia omplit. Allò que més volia al món, el femení del seu masculí, l'alegria dels seus ulls, la llum de la seua vida, la passió que consumia les seues entranyes, entrant dins d'ell, baixant pel seu aparell digestiu, caent tendrament al seu estómec, preparant-se gràcies als sucs àcids segregats per l'organisme per al viatge a través dels budells, per a fondre's amb la sang i per a perdre, expel·lides a l'exterior, les corfes més bastes i menys energètiques.

El seu amor va esdevindre ple com cap amor ho havia fet abans. Cada guis, cada olleta, cada torrada de xulles, cada caldet amb un o dos ossets, cada revolt de ronyonets o de fetget amb cebeta, van ser un orgasme multisensorial sense parangó en la seua dilatada experiència vital i sexual. Cada digestió, cada vesprada o nit assentat al sofà paint els teixits de la seua estimada, cada rotet amb gust salat, de romer, amb el punt aromàtic de la nou moscada, li feien aflorar les llàgrimes, unes llàgrimes d'amor sincer, pur, incommensurable, per la seua amada, per la dona de la seua vida.

Un dia, clar està, el cos d'ella va deixar d'existir definitivament. Este moment va ser endarrerit fins a l'extrem, com es retarda la fi de les coses que mai haurien d'acabar, però fins i tots estes coses acaben, i la carn, els ossos, els cartílags, les ungles i els globus oculars es van acabar. Un dia, no quedava ja absolutament res físic, res material, del cos d'ella. L'últim sopar (la data del qual havia anat ajornant, quan ja només li'n quedava material per un únic àpat, sabedor com era que seria l'últim, fins que la imminència de la fi va ser pitjor que la fi mateixa, i es va decidir a fer un pas que, d'una manera o altra, sempre havia sabut que hauria de donar) va consistir en una sopa (molt clarosa, poc quedava ja per donar substància) amb un poquet de pasta meravella, la qual, en consonància amb la trascendència emocional del moment, va constituir plat únic i va ser degustada molt a poc a poc, fent servir una cullereta de café i amb grans pauses entre glop i glop. Tot i això, finalment, amb l'última culleradeta, la sopa i la seua amada van desaparéixer i, amb elles (ho va saber a l'instant, al mateix moment que el ja tebi darrer raig de líquid va deixar pas al record del sabor), el seu amor va passar a ser un record, un record intensíssim, quasi viu, que el feia estremir-se i commoure's com cap altre record que mai haguera tingut. El record de la seua estimada, de la dona de la seua vida, de la persona amb què havia pogut, per primera vegada, sentir-se ple, sentir-se ell, sentir-se únic, sentir-se absolutament feliç, realitzat i satisfet. El record de l'amor vertader.

Tal vegada va ser la casualitat, si és que la casualitat existeix més enllà d'on la volen veure aquells que la fan servir, conscientment o inconscient. O tal vegada hi va haver alguna cosa més que casualitat, en el tall, profund i sangonós, que ell es va fer a un dit mentres tallava verdures per fer-les torrades amb un puntet d'oli, sal i pebre blanc; en el tall que es va fer amb un ganivet de cuina, el de trinxar verdures, que en una ocasió havia tallat un petit bocí d'un dit d'ella, un dia de juliol massa poc calorós per ser de juliol. Siga d'una manera o siga de l'altra, el fet és que ell es va tallar el dit índex de la mà esquerra, quan esquarterava una pebrera roja recent llavada sota l'aixeta. Amb casualitat o sense, el seu dit índex va quedar marcat amb una diminuta mossa recoberta de sang i, a propòsit o no, el ganivet de trinxar verdures va tornar a mossegar en carn, va tornar a capturar una xicoteta fracció de carn i pell, esta vegada, d'ell.

Quan va engolir el trosset calent i pegallós (de nou en un gest automàtic, inexplicablement natural i obvi), i el va notar caent-li garganxó avall, deixant-li un lleu gust de sang al seu pas, va saber que acabava d'experimentar una sensació que mai no havia viscut adés. Va saber que tot havia pres un sentit diferent, que entenia, per fi, què feia en el món i què havia estat buscant a la vida. Va tindre clar què era el que més volia al món. Va descobrir, ara sí, l'amor vertader.

Tot seguit, va pensar com s'ho faria per a que, en esta ocasió, la carn, els ossos, els cartílags, les ungles i els globus oculars duraren més temps encara, duraren, si fóra possible, fins més enllà de les últimes coses que duren, duraren, si fóra possible, tant com ell mateix o, fins i tot, més encara.