Woke up in the morning... (found myself dead)

Vaig despertar-me de matí i em vaig adonar que estava mort. La gèlida temperatura corporal, la paràlisi dels membres i les articulacions, la mirada inerta, fixa en el sostre groc pàl·lid, l'absència d'alé i de batec vital, la inexistència de temps. Mort. El següent pensament, si és que encara li podia dir així, no ha deixat de fer-me vergonya quan el recorde: el dinar de treball, l'oportunitat perduda. El posterior tampoc va millorar massa la imatge, perquè sí, fins i tot en eixe moment es pensa (?) en la imatge. Tal vegada l'oportunitat no era tan bona. Vaig haver d'esperar al tercer (quart, comptant com a pensament el descobriment de la meua pròpia mort) perquè el conjunt resultara, encara que tard, un poc més decorós. Ella. L'havia vista per darrera vegada (no sabia fins a quin punt) la nit anterior, al sopar. Per a l'hipotètic tribunal que tal vegada hauria de jutjar la bondat del meu esperit, he de dir que vaig dedicar una quantitat considerable de no-temps (d'alguna manera haig de dir-li), a rememorar instants que havíem passat junts. Moments que, per a ser sincer, no van ser els que jo mateix m'hauria imaginat si és que mai no m'haguera imaginat en una situació així. Conduint cap a la platja, fent comentaris després d'un dinar amb vi abundant, en silenci amb la mirada perduda, demanant disculpes sense convicció, parlant per telèfon un dia de pluja. Ni el dia en què ens vam conéixer, ni el primer rebolcó, ni l'últim, ni els episodis de cels extrems, ni aquella nit que vam dir que mai no oblidaríem. Coses del directe, supose. En qualsevol cas, ella va ser el meu tercer (quart) pensament, i la medalla de bronze, siga quina siga la competició, sempre és un bon resultat.
Després (i ho diré així, perquè si no ni jo no m'aclarisc) van vindre més pensaments. La família, curiosament tant la que estava viva com la que estava morta; imagine que en la meua situació això era poc rellevant. El sexe, no concretat en ningú extern, sinó en forma de sensació càlida, interior. La música, però no un gran himne per a les grans ocasions, sinó una cançó ben vella, un blues molt lent, simple però profund. A dir veritat, este últim va ser un dels pensaments més a l'alçada de les meues expectatives, si és que en tenia. Encara més endavant van vindre els amics; la lliga de futbol; un turonet verd i accessible en el qual havia passat, feia molts anys, un matí amb una antiga parella; el sabor de l'entrepà de llonganisses amb tomata; la sensació d'estar acompanyat en un lloc tot i que saps que estàs a soles; una pel·lícula de sèrie B amb extraterrestres fets de cartó pedra; les classes d'història a primera hora del matí a l'institut; el venedor d'assegurances que feia unes setmanes m'havia explicat els avantatges d'un pla de pensions; la llum que es filtrava per la persiana de la meua habitació en casa dels pares. Tot plegat, molt distant (i decebedor, perquè no admetre-ho) del clàssic repàs a la vida en un segon augurat per protagonistes de telefilms i venedors de trossets de cel.
Ja sé que pot semblar un poc estrany que recorde a la perfecció tots i cadascun dels pensaments que van passar pel meu cap (o per on fóra) i, a més, l'ordre exacte en què van desfilar, però, que dimonis, estes qüestions es deixen a banda quan un se n'adona que està mort. I, a més a més, tampoc tenia cap manera de saber si el temps (quin temps?) transcorregut era molt o poc, de manera que igual estava rememorant durant un segon o durant un segle. Quina importància podia, pot, tindre això?
Siga com siga, el fet és que (i no m'enorgulleix especialment reconéixer-ho), fins que tota eixa retafila d'idees confuses i aparentment aleatòries van tornar a descansar entre els records, no vaig caure en el fet que estava pensant. Mort i pensant, vull dir. El cas és que, -i trobe que és perfectament comprensible-, eixa reflexió (la qual cosa, per reflexió pensada, afegia encara més desconcert a la situació) em va provocar un ensurt més que important. No faré l'acudit fàcil de dir que em va deixar "mort de por", però seria d'allò més adient tenint en compte les circumstàncies. I no cal dir-ho, fins i tot en eixe absurd espai no-vital, el meu cervell es va dedicar a tractar de racionalitzar. Tal vegada no estic mort, només patisc algun tipus de malaltia estranya, d'atac fulminant, que simula els símptomes de la mort, però deixa l'individu viu i ple de facultats mentals...
Només un no-instant vaig tardar, però, en admetre que la formulació mateixa d'esta hipòtesi qüestionava seriosament un dels fets que donava per assentats: allò de ple de facultats mentals. De veres podia pensar seriosament, racionalment, que existia una malaltia d'eixes característiques? Una que aturava el cor sense acabar amb la vida? Si no haguera estant enraonant amb mi mateix de temes tan transcendents (en un sentit ampli del terme), i si haguera pogut, haguera rist.
Segurament va ser la proximitat de la rialla, la contenció del sarcasme absolut del moment, la que em va fer entendre una implicació d'un abast incomparablement major que totes les anteriors (i ja era difícil). Va ser com apreciar una claror que havia restat invisible mentres els ulls s'habituaven a la foscor, una sensació que, encara que present des del primer segon, no havia ni apreciat ni valorat, fins que allò incomprensible va deixar pas a allò evident. Fins que una frase, la frase, em va situar definitivament més enllà de l'espai i del temps, més enllà de la pregunta i de la resposta. No tinc, no he tingut en cap moment, gens de por.