El guant (Equívocs)

Un relat de: martigasco

Us he de confessar que mai no havia vist una cosa així. Mai, que jo recordara, és clar. Havia vist, no, havia observat molts somriures al llarg de la meua vida i, creieu-me, cap no era com eixe. A dir veritat, mai no vaig poder fixar bé en la memòria els altres trets de la seua expressió. Fins i tot, quan les meues amistats parlaven d'ella, ressaltaven coses de les quals jo ni tan sols m'havia apercebut. En algunes ocasions, al principi sobretot, em sentia un poc malament, un punt obsessionat, i vaig arribar a creure que només me n'interessava el somriure. Després, ho vaig assumir amb la mateixa naturalitat que s'assumeix la bellesa, i les coses van començar a anar més bé encara.

Tot va continuar igual fins que, una vesprada d'estiu, es va llevar aquell guant de pell negra i el va deixar damunt la taula. Va ser la pell, estic segur. Sempre m'ha agradat molt la pell negra. Jo ni havia notat que el portava posat, absort com estava en el seu somriure, però quan vaig veure la peça fosca i lluenta reposant inerta sobre la taula, la vista em va conduir, instintivament, a la mà de la qual s'havia desenfundat. I aleshores me'n vaig adonar.

Ara ja s'ho lleva tot, les benes, els guants, el barret. Ho he assumit, tampoc no m'ha costat massa. No m'importa que la resta del cos siga transparent mentres jo puga seguir vivint dins el seu somriure.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer