For hire (es lloga)

Un relat de: martigasco

Una setmana després de començar a anunciar-me en la premsa local, la primera clienta es va presentar, un matí de dimarts, al petit despatx que havia habilitat en un antic edifici d'oficines del centre. Era una dona d'uns trenta anys, amb mitja melena rossa i maquillada amb gust. Anava enfundada dins d'un vestit negre amb jaqueta i falda que ajustava totes i cadascuna de les corbes ben situades d'un cos que encara conservava la fermesa de la joventut.

Es va asseure a la cadira d'enfront de la meua taula de treball i va creuar les cames ben alt, sense contestar el protocol·lari bon dia que jo, amb el millor somriure que sóc capaç de generar abans de migdia, li havia adreçat segons abans. Només quan em va apuntar amb la sabata de taló del peu dret i es va llevar les ulleres de sol que li cobrien part del rostre, vaig poder sentir la seua veu.

Em va preguntar si el meu nom era el que figurava, amb lletres adhesives, fixat a la porta de l'entrada.

- Eixe sóc jo, senyoreta. En què puc ajudar-la?

- Crec que el meu home m'enganya -va respondre, tamborinejant amb les cuidades ungles pintades de roig sobre el genoll dret.

- Comprenc -vaig dir, esperant que continuara parlant.

Ella em va fitar des d'uns ulls blaus lleugerament aquosos, que semblaven travessar-me desapassionadament, i que reposaven encimbellats en uns pòmuls pronunciats i un punt massa pàl·lids, tot i els esforços evidents per dissimular-ne la seua claror amb el maquillatge. Vaig veure com els llavis molsuts li tremolaven uns segons abans de tornar a dir alguna cosa, que va ser:

- Des de fa un parell de mesos, ja no és el d'abans, crec que m'enganya... -es va aturar, però sense deixar-me temps a dir res va continuar -Necessite que m'ajude, ja no sé a qui acudir, estic desesperada...

Massa anys en el negoci, en altres ciutats però sentint els mateixos llavis tremolosos pronunciant les mateixes frases, m'havien ensenyat que quan algú feia un pas com el que aquella possible nova clienta estava fent, només podies esperar dues coses: o sinceritat total, o un seguit de mentides amagades darrere de plors i calces de seda. De fet, havia vist tantes vegades ulls sincers amagant els enganys més miserables com mentiders professionals cridant a ple pulmó veritats inqüestionables. Així que, encara a l'expectativa, li vaig demanar detalls i em vaig acomodar en la cadira, observant i escoltant amb tots els ulls i les orelles que Déu m'havia donat.

- Ell... Ell i jo abans ho féiem sempre tot junts, sempre junts, però no per compromís o obligació, no sé si m'entén, sinó perquè sempre eixia així, perquè sempre volíem que fóra així... -va amagar un sanglot i la lluentor d'una llàgrima va aguaitar per l'ull esquerre. Va baixar la vista, va extraure un mocadoret de tela de la petita bossa de mà de cuir negre que reposava sobre les seues cuixes, i es va eixugar amb delicadesa el principi d'humitat.

Jo vaig continuar en silenci.

- Ara mai no té temps per a mi, sempre troba excuses, sempre hi ha alguna altra cosa què fer, alguna altra cosa que abans mai no haguera sigut prou important com per allunyar-lo de mi, però que ara...

- Comprendrà -vaig tallar-la amb tota la suavitat que em va ser possible, encara que la veu em va eixir un poc rogallosa- que tot açò que vosté em diu, per si mateix, no vol dir res, encara que a vosté la faça sospitar.

- Sí, ho sé -va dir, recuperant un punt l'enteresa que la llàgrima havia fet perillar- Per això li he portat açò, ho ha escrit ell -va obrir de nou la bossa de mà, va extraure un paper tamany quartilla plegat per la meitat i me'l va allargar.

Contenia una desena de línies escrites a mà, amb una cal·ligrafia difícil de llegir però que no semblava denotar pressa o precipitació. Les vaig llegir dues vegades abans d'alçar el cap i tornar a centrar-me en els ulls blaus de la nova clienta.

- I vosté no en sabia res, d'açò... -vaig dir, sense esforçar-me a remarcar la pregunta.

- Res... I ara, ara que ho sé...

- Ho entenc, ara que ho sap, ha vingut ací, a buscar ajuda professional. Tranquil·la, està en bones mans, sóc nou a la ciutat però tinc a les esquenes molts anys d'experiència en afers d'estes característiques. No patisca. Haurà de donar-me més detalls, necessitaré saber-ne més per poder ajudar-la, ho comprén, veritat?

- Clar, clar, el que siga necessari... A més els diners no seran problema... -els seus llavis van pronunciar estes darreres paraules sense emoció, però el blau dels ulls se'm va aparéixer, per un moment, més fosc que mai.

Li vaig oferir una tassa de café, que ella va rebutjar, i la vaig estar escoltant durant més de dues hores. En este temps, jo només vaig intervindre per aclarir qüestions puntuals o per demanar-li major concreció en alguns detalls. A l'hora de dinar, tenia suficient material com per començar la meua faena, i així li ho vaig fer saber.

- Perfecte, doncs -va dir ella, amb el que ja pareixia el primer indici de somriure de tot el matí -quan podré tindre resultats?

- Done'm dues setmanes, i en tindrà, això tinga-ho per segur.

Vam acordar els formalismes del pagament i ens vam acomiadar. Va eixir per la porta xafant fort, amb resolució. Vaig sentir el soroll de les sabates d'una dona satisfeta amb ella mateixa allunyant-se corredor avall. Jo em vaig posar a la faena de seguida.


En dues setmanes vaig tindre enllestides les primeres proves. Quatre sessions més amb la meua clienta, per donar-li forma al conjunt i, en menys de cinc setmanes, gràcies als meus contactes i als seus diners, el llibre estava a la venda. Un llibre escrit a quatre mans entre ella i jo, amb una història que havien ideat ella i l'home i que ell havia volgut escriure deixant-la a ella de banda.

Supose que a ell no li cauria massa bé, això de trobar-se en els aparadors de les principals llibreries de la ciutat la seua història contada per la dona i per un altre. Però, al cap i a la fi, va ser ell qui va enganyar primer i, a més, va ser ella qui em va pagar a mi. I eixe és el meu ofici, el millor que sé fer, el que pague les factures: Escriptor de lloguer. No és mal ofici, no per a mi, més encara en uns temps en què el preu del somni fet a mida està pels núvols.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: