Això de la solitud és complicat, hi ha qui la desitja i qui no. Ens hi hem de fer amics i intentar veure les parts positives...

Bella descripció d'un dels millors moments del dia.

És entranyablement tendre, delicat, real i nostàlgic.

És tot com un pacte, un contracte. Hi ha d'haver acceptació però abans que no arribi aquest punt, intentem treure tot el suc possible dels nostres dies...

Vindran dies millors, segur. I llavors els teus poemes deixaran de ser tan tristos perquè la Dolors ja serà al teu costat.

Hi ha una paraula que no surt en tot el teu relat i que tot i així fa pampallugues com un neó a Broadway mentre el vaig llegint: amor.

Ja ho diuen, que després de la tormenta sempre torna la calma. Ho dius tu també. No poden viure l'una sense l'altra. En el contrast i en el canvi rau el nostre plaer.

La màgica nit de Sant Joan molt ben descrita i transmessa.

Precisió gairebé quirúrgica per explicar una infidelitat. Amb un final que no resolt res, i deixa mal cos, potser perquè el lector voldria una resolució, un trencament, però no totes les històries acaben igual. No dir res i anar-se’n a la cuina pot significar covardia, acceptació... O valentia, segons com es miri...

Em sembla que molts de nosaltres hem viscut una escena i unes sensacions similars a les que expliques. Se m'ha fet un nus a la gola i s'ha obert la porta dels records... Poques línies per dir molt.

...i no estan gens malament...;)

...mira, és curt, però m'hi he trobat. Sota la pluja amb sandàlies...
A veure si pel pròxim ets més generosa i el fas una mica més llarguet...

...haiku del final m'ha llevat l'alè.

...m'has fet venir ganes d'entrar a la pàgina aquesta i mirar les cases en venda al meu poble. I no sé si això és bo o dolent...

De vegades sembla impossible que el món pugui seguir com si res, quan ens falta la persona estimada, però és així. Només el nostre petit món interior tremola i s'esfondra i a la vegada ens dona oxígen amb tots els records.