Vallvidrera

Avui el relat els torna a tocar al Grup dels Tres, que ja s'han fet Molts. Uns oients que no teníem altra feina que ens apressés gens, ens hem acostat a la seva tertúlia i hem escoltat un nou personatge. Comença a parlar. De què?... Prou que ho esbrinarem aviat...

"Jo vaig ser, -començà dient el locutor- un dels regidors del primer ajuntament de Barcelona votat democràticament pel poble, acabada la dictadura. I vaig ser un dels pioners "oficials" de la nomenclatura en català de les vies públiques de la nostra ciutat, amb un bagatge escàs de coneixements històrics i populars, però amb un abrandat apassionament pel retorn de Barcelona, i a l'ensems de Catalunya, a la recuperació de la seva cultura i de la seva identitat, tan menystigudes durant els anys, i els segles, que ens han precedit.
Perquè , sense cap intent de desorbitar la meva afirmació, els Paisos Catalans deixaren de ser el que foren, des de la mort de Martí l'Humà (el darrer rei de la Casa de Barcelona), a qui succeí la Casa de Trastàmara, la Casa d'Àustria, la Casa de Borbó, un conat de Republica que Pi i Margall hagué de deixar que Castelar frustrés, una Restauració borbònica, una República digna que tan sols romangué sis anys, i, finalment, una dictadura que intentà, sense aconseguir-ho, destruir les nostres arrels, amb tots els seus fracassos i les seves glòries passades.

Barcelona, la nostra ciutat, malgrat els seus defectes, té unes molt estimables qualitats. Que trobem arreu, en tot el que li és consubstancial. Passejant, fins i tot distrets amb els problemes personals que ocasionalment ens abrumen, aixequem el cap per saber on ens trobem i lleguim el nom d'un carrer. Volguem o no, el nom ens atreu, ni que sigui per un instant, portant-nos records, bons o dolents. El mateix que contemplant l'arquitectura que ens rodeja, o l'urbanisme que ens ofereix tristos o reeixits i alegres racons on rondinar o gaudir de l'ambient urbà. Barcelona és una ciutat socialment i històricament forjada d'alguna manera. I nosaltres formem part, volguem o no, de la seva història. I no és, tal vegada, el nom d'un carrer una part, molt i molt petita potser, de la seva, de la nostra història?

Jo, a l'Ajuntament, malgrat el meu càrrec de regidor, no regia res perquè el meu grup no formava part de la Comissió Municipal Permanent. Tanmateix, vaig ser nomenat president de la Ponència de Nomenclatura de les víes públiques de la ciutat. I vaig organitzar, més solitàriament que col.lectiva, la publicació del Nomenclàtor-1980, vaig ajudar a fer propostes de nomenclatura, i a informar els canvis de nom que es proposaven o que eren necessaris per suprimir duplicitats. Vaig treballar de bona fe, i molt, amb massa soledat, sense bons col.laboradors i, consegüentment, fent errades lamentables, que tanmateix, malgrat els més de quatre mil noms de carrers dels quals s'investigà l'origen i toponímia, no superà una xifra tan petita com el tres per cent, que... fou massa. Ho lamento. Però molta feina vaig deixar feta perquè algú pogués seguir-la, esmenant-la i prosseguint-la.

L'Ajuntament tardà a reemprendre la meva tasca. En jubilar-me, uns anys després de la publicació del Nomenclàtor-80, vaig entregar a l'aleshores Regidora de Cultura, un dossier amb més de mil cinc-centes noves fitxes per a corregir i ampliar el nomenclàtor publicat. Malauradament, no fou fins deu anys després, l'any 1996, que pogué publicar-se un nou nomenclàtor: el Diccionari que honora el seu autor i que rehabilita la descura de setze anys de l'Ajuntament de Barcelona.

Bé. Aquests són els inicis d'una història. Però la història segueix, l'Ajuntament de Barcelona hi col.labora, i seguí, i segueix, ampliant el seu diccionari amb l'estudi dels noms dels carrers de Les Corts, de Sant Gervasi, i ara, segons crec saber, de Vallvidrera. I aquí estem.

Obrim el mapa de Barcelona, limitant-nos a la zona muntanyosa de sobre Sarrià, i contemplem el què ens ensenya. Una pregunta se'ns ocorre tot seguit:
... "Què és això?"

La pregunta no té resposta. Allò que veiem astorats és la contesta: zones acolorides d''un verd pàl.lid, zones d'un verd intens, línies tortuoses arreu, alguns noms en lletres grosses, noms en lletra normal, noms en lletres minúscules, línies vermelles que indiquen les corbes de nivell, i petites taques arreu de color ocre, amb formes més o menys poligonals, especialment rectangulars, que indiquen les construccions. Els ulls passen per sobre d'aquell caos intentant comprendre l'inintel.ligible, però el desordre ens desconcerta. ¿Es això urbanisme? És això el que podria haver estat un barri senyorívol? És, això, allò en què s'ha convertit el llogarret de la meva joventut, quan jo hi vivia els estius ocupant com a llogater, amb la meva família, una mena de masia a dalt del carrer del Mont d'Orsà? Cerco els contorns pels que jo i la meva dona trescàvem per assaborir els bons aires, les belles vistes, els prats, les zones de repòs i la quietud que tan sols trencaven els cants dels ocells i la remor de l'oreig entre l'arbrat que ens envoltava. Fa més de cinquanta anys d'això. Però de tot allò que ocupa els meus records ja no en queda res.

Vallvidrera és, avui,... el que és. No són els mapes els que parlen. És la realitat. Aneu-hi, si un dia no us reca, amb bon humor i filosofia d'estoic, i passegeu-hi. Recordeu que aneu a visitar l'antic "poble" de Vallvidrera, que l'any 1851 tenia quaranta veïns, que amb les seves respectives famílies constituïen l'important nombre de 170 habitants. Passegeu en primer lloc per l'antic nucli de Vallvidrera perquè se us eixampli el cor, i després visiteu els barris del Rectoret, del Mas Guimbau a les Planes, de can Sauró i acabeu a la zona del Tibidabo. Aneu-hi sense prevencions produïdes pels mots que ara escolteu de mi. Aneu-hi ... i jutgeu.

Potser haureu llegit, si sou barcelonins encuriosits per la nomenclatura dels nostres carrers, les històries dels propietaris de les finques, de les vicisituds dels seus projectes d'urbanització, i dels atzars que van contribuir a formar els barris que avui contempleu, amb el relat de les provinences i canvis dels noms dels seus carrers, vies, carrerons o caminois, pavimentats no, amb voreres o no, potser alguns plens de fang i de brossa, de brucs o de galindaines. Però, ¿sabeu com es produïa el desenvolupament urbà de les zones, abans de l'any 1953, any de l'aprovació d'un pla general d'urbanisme , i com l'any 1966, per iniciativa dels propietaris de Les Planes, fou redactat un pla parcial segons el qual la meitat del terrenys serien destinats a parc, i la resta edificables amb una densificació que preveia passar dels mil habitants que vivien a la zona, a 24.OOO (!), amb cases de quatre pisos?
La Comissió d'Urbanisme aprovà el pla, però el Ministeri de Foment el rebutjà. Els propietaris van recórrer al Tribunal Suprem, però aquest desestimà el pla el març de 1974. A partir de l'aprovació del Pla General del 1976, emperò, foren qualificades 111 hectàries com a sòl urbanitzable no programat. I els propietaris tornaren a la legalització de tot el construït -que era molt- i a l'aprovació d'un pla pel futur, que fou aprovat l'octubre del 1980, segons es va dir: "definitivament".

Lamento explicar-ho "sotto voce", però jo, amics, vaig fer d'arquitecte que informava al públic de les qualificacions urbanístiques dels terrenys, segons les normes que es derivaven dels acords dels edils que dirigien la ciutat.
Jo vaig haver de contemplar, valgui com exemple, un projecte -aprovat- d'urbanització d'una finca típicament muntanyenca , de Vallvidrera, de perímetre tan irregular com sigui possible imaginar, amb un traçat interior de carrers perfectament paral.lels, rectes, travessats perpendicularment per altres carrers també ben rectes, formant en conjunt una trama que recordava un tauler de dames. El "projecte" no preveia com es podien edificar, a muntanya, carrers tan ben traçats, ni on acabaven, ni si podrien acabar mai, ni quina podria ser la realitat d'aquell bunyol edificatori. ¿Per què pensar en rasants, ni en ambients, ni en serveis urbans, ni, en definitiva, en la barriada on podria un dia edificar-se amb aquella normativa, per inexistent, absolutament nefanda?

L'urbanisme, a Barcelona -per no dir arreu- ha estat, i segueix essent -salvant rares excepcions que honoren els qui van prendre els acords escaients- una assignatura pendent. Barcelona és la ciutat que, aprovat el pla Cerdà (el de la quadrícula de l'eixample), va aprovar `posteriorment que s'edifiquessin les quatre cares de les illes, quan tan sols era previst que se'n edifiquessin dues; va aprovar que es poguessin edificar els patis centrals de les illes, que havien de ser destinats a zones verdes; va aprovar que l'alçada màxima de les cases, que podia ser de baixos, entresolat i quatre pisos, pugés a cinc, i a sis, i a set, i, més tard, va permetre àtics i soabreàtics i supersobreàtics; i va aprovar succesius plans generals i plans parcials que han resolt algunes coses, però, en el fons, poques.

Si el darrer pla general, el Pla Metropolità-76, no hagués deixat a la mà dels desaprensius la possibilitat d'exercir la seva voluntat, si hagués dit, per exemple, que les zones esportives (que, deixant-ho de ser esdevindrien zones verdes) no es podrien transformar en zones edificables (com va ocórrer amb el camp de l'Espanyol), i hagués dit, també per exemple, "PROU!" a les edificacions anàrquiques de l'antic poble de Vallvidrera, en comptes d'atorgar les concessions que atorgà, quelcom haríem aconseguit de benaurat els ciutadans del Barcelonès.

L'urbanisme és un compendi de normes que exigeixen molt del conjunt dels ciutadans, i especialment dels propietaris dels terrenys. S'ha intentat, des que es va crear la disciplina, suavitzar les normes, i fer justes les seves ordinacions. Però ha topat sempre amb un obstacle insalvable, pel
que sembla: el dret dels poderosos a avantposar els seus interessos al dret comú. Això sí: sempre brandant el servei a la comunitat com a causa de llurs exigències, de llurs propostes o de llurs litigis. Els "interessos creats" han dirigit, i seguiran dirigint, l'urbanisme, fins que el fat ho determini. L'únic que ens queda als vells que hem contemplat el declivi de l'ordenació del país, és desitjar que "les forces vives" que dirigeixen el món s'adonin del fatalisme que representa per la humanitat l'ocupació indiscriminada del territori. Quan les selves del món van desapareixent, quan els boscos no es protegeixen, quan les edificacions envaeixen totes les costes, ...quan la serra de Collcerola, entre tantes, va envaïnt-se d'edificació, en comptes de seguir com a pulmó verd de la gran metròpli que li besa els peus...

Bé. No eren aquestes divagacions l'objectiu de la meva xerrada, però les he manifestat perquè crec que són vàlides i, per tant, excusables.

Dels noms dels carrers de Vallvidrera en diré, també, alguna cosa. Les seves urbanitzacions, nascudes irregularment, dibuixaven carrers i camins designant-los amb noms arbitraris o amb simples lletres. Els veïns, alegrement, es reunien algun dia i escoltaven i aprovaven noms, senyalitzaven els carrers o els camins com podien, i així ja tenien adreces perque se sabés llur domicili. Naturalment, els noms no obeïen a cap concepte, ni tenien una directriu precisa. I també naturalment, es produïren duplicitats i confusions. Fins que intervingué la ponència de nomenclatura. I es canviaren noms, com el carrer lletra A de Vallvidrera , o el carrer lletra A de Can Ramis, o molts altres de semblants, i també la nomenclatura que era repetició de noms d'alguns carrers de Barcelona, per... noms botànics: d'arbres i flors, conservant-se els toponímics, i els noms ja aprovats antigament que l'Ajuntament cregué que no s'havien de canviar, com per exemple, el carrer dels Reis Catòlics, tot i que aquest nom no s'adiu amb res del barri ni amb res de la seva història. Malgrat tot, aquell criteri de la Ponència va donar lloc a què, quan se sent algun nom de carrer amb nom de flor, hom el situi ja, en principi, a la zona de Vallvidrera. A part del bonic que sonen, per exemple, els noms del carrer de l'Anèmone, o de l'Azalea, o de la Ginestera, o del Poliol, o del Pollancre, per posar alguns exemples.

Tan sols em resta fer constar, pel que fa a la nomenclatura dels carrers de Vallvidrera, l'estranyesa de certs noms, i la satisfaccó que produeix la conservació de la toponímia, algunes anècdotes històriques, i el record de personatges com Pep Ventura, o en Pelfort, o en Panxampla, o en Guerau de Liost, i tants d'altres.

Aquest darrer incís no ha d'estranyar que l'afegeixi perquè el nomenclàtor de Barcelona és una barreja poc explicable de noms de coses, fets històrics, persones i coses. D'aquest garbuix se'n va fer, en el meu temps de regidor, una classificació temàtica que admira per la seva complexitat i varietat. Amb un greuge afegit: que els noms dels carrers no tenen cap relació, normalment, ni amb el lloc que ocupen, ni amb les històries del barri, ni amb els noms de les vies públiques contígües.

Deixant a part la complexitat del tema, acabaré explicant-vos tan sols una anècdota, una petita història que ens fa recordar fets antics i mig oblidats.

El fet és que el barri de Les Planes es troba a la muntanya, i la cosa ha estranyat sempre. Però és que Les Planes no vol dir "terres planes": el nom prové del de l'antiga casa de pagès que un dia es deia "Can Castellví de la Riera", i que més tard va pendre el nom del seu nou propietari, que es deia Miquel Bartomeu Planas i Ametller, i que, per això, es vingué a dir "Can Planes". Que, per cert, passà a ser anomenada un dia "Cal Rectoret" perquè els seus amos un temps la van deixar a cura d'un masover que feia d' ajudant de la parròquia de Vallvidrera, a qui es conexia com "El Rectoret".

I res més, per avui. Tan sols una cosa..., sí... Anant a Vallvidrera, no us fieu de la informacio viària... perquè no n'hi ha. Barcelona es la ciutat del món més mal senyalizada. S'arriba a la ciutat... i hom se'n surt com pot. I si es vol anar a alguna barriada, que no es confiï en cap senyalització, perquè no hi és. Encara sort si es troba, de tant en tant, alguna placa de retolació dels carrers que hi duen...

Barcelona es gasta molt diners fent aparcaments, per exemple, i es gastarà molts diners, segons he llegit, en modificar les voreres d'unes vies importants... perqué les voreres i els aparcaments es veu que són molt importants, cosa que no passa amb la senyalització, que és una assignatura que l'ajuntament no cursa. Es veu que els senyor Batlle té xofer que el du als llocs on vol anar sense haver de preocupar-se de saber quins són els camins que hi condueixen... Avantatges de ser nomenat Batlle...