Reflexions casolanes

Assaig domèstic.
L'escriptura és el resultat de calcar uns signes a la part visible d'un suport, amb tal habilitat que també siguin visibles a la cara invisible. En virtut d'un ximple gest, es fa possible que allò invisible sigui reversible. Son les lletres fixades a cada cara d'un full de paper (paradoxa de Möbius, revisada i ampliada)
El suport pot ser de materials, tècniques i textures d'índole diversa. Tenim el paper clàssic, el medieval i el d'estrassa; el bon paper, el paperot i el paperina. Més antic son les tauletes d'argila, cera o de fusta; el papir, el pergamí i la pissarra son altres suports notables. Els mes moderns son la pantalla de l'ordinador i les portes del vàter.
En el suport porta-vàter, l'afer pren una funció doble: la cambra és el mirall i efluvi de la nostra raquítica transcendència; i la galdosa epigrafia de les portes fa seu el paper de recordatori justicier, expurgant la nostra vanitat i covardia. És un martiri psíquic que va imprecant: "Pulvus eris et pulvus reverteris" i l'eco respon: "Memento moris, memento moris..." (teoria de l'eco boig)
Llegir implica adquirir coneixements que un escriptor ha revelat; escriure, al contrari, és crear i aspergir al bell aire la saviesa –o idiotesa- traduïdes en lletres, mots i frases, per sadollar l'ànsia cultural d'altri. Saber ornar i oferir el sentir i la imatge que pretén el seu autor, és tot un art que molt pocs, i escassament, balbucegen.
Quan l'obra literària arriba a mans del lector i li commou l'ànim, es produeix el zenit; és quan l'obra queda enllestida.
El fumut és que, amb la transmissió del saber, perdem una part de les serradures, bàsic nutrient i component mental que fa que els humans siguem com som: en la grandesa i l'estupidesa; intel•ligència i cretinisme...I tant, tant humans som, que tenim prou fetge per contemplar impassibles, sense un trist gest, el patiment, tortura i mort dels nostres congèneres.
Ah! però, ho mirem, si; amb els ulls misericordiosos, eh? Si.
Sapiens...?