Carta d'amor.

Estimada Margarida: Per les furtives i breus ocasions que tenim per veure'ns, ja saps com és d'intens el sentiment que flueix del meu cor; com és de sincer quan em dicta les paraules que expressen la meva més profunda passió d'amor i amb la més absoluta franquesa. Si és així quan conversem, com deurà ser quan t'escrigui?

Aquest matí hem gaudit plegats d'una discreta trobada on t'he reafirmat, de nou, tot el què per mi representes. Just acomiadar-nos i ja em tens teclejant, ara a l'ordinador, ara al mòbil, únics camins que em lligaran a tu en les llargues jornades que cal esperar fins a revelar el nostre compromís.

Des de la primera línia d'aquest correu voldria que, aquest, fos inspirat pel teu bell rostre, com quan dóna llum i ànima als nostres diàlegs; com quan el clandestí festeig s'escola en breus instants; quan presos de goig ens envolem, ocults i ingràvids, horitzó enllà del més blavíssim cel.

És deliciós deixar que el propòsit i la ploma caminin junts; que la tinta sigui el medi executor que marqui sobre el paper la forma de les idees i les tregui a la llum dotant-les de vida. És delitós poder plasmar els anhels que a cada instant van i vénen, i de tramar i ordir aquestes fantasies en un humil teixit, reliquier inconsútil, per tal de fer-te'n ofrena.

Com en una senzilla ermita saturada de devoció, la meva cel•la amalgama la meva fe amb la teva imatge intàctil, virtual presència que em dirigeix la mà a cada lletra que premo, a cada signe que encadeno per conformar el teu nom harmoniós, eufònic i florent, quedant inscrit en un paper enllorat de nostàlgia.

Ens falta ben poc per assolir el somni delejat. Aviat l'encalçarem fent-lo tangible. Llavors, sense servituds, sense ales ni crosses seré lliure i, per tu, tornaré a l'esclavitud lliurement acceptada. Aleshores, amb la dispensa sacerdotal a la mà, penjaré la sotana i, brunzent, correré a fondre'm amb tu en la més tendre, dolça i eterna abraçada.

I amb un somriure de connivència Déu ens beneirà.