Gràcies pel teu comentari, m'ha agradat molt :), la veritat és que sí que soc dolceta, jeje. També et volia dir que el meu segon cognom és Miranda, per acavar d'arrodonir. Per cert, hem podries dir quina edat tens? es que al dir-me que em fiques un 10 per animar-me perque sóc joveneta.. . m'ha entrat cUriositat un petó i gràcies!

m'he quedat amb un pam de nas... espero que no triguis a continuar... :D

aquets versos m'han fet sentir com si una ploma em reseguis tot el cos fent-me aquelles pessigolles, que per a mi són tan agradables... :D

helena, tens raó en que quan ens passen coses així el millor seria poder deixar-ho de banda, però et dic per experiència que és casi impossible, quan perds éssers estimats no els pots oblidar ni deixar de banda, tens un pensament continu amb aquella persona i et fas mil preguntes i , encara que passin mil anys sempre tindràs aquell racó, el racó que només pertany a aquella persona. Però la vida segueix i, encara que mai oblidis, has de saber deixar de banda molts sentiments i records. enhorabona pels teus relats.

la por sempre va amb nosaltres però hem d'intentar deixar-la de costat perq sino, no podriem pendre decisions arriscades, el més important és seguir el nostre cor.

Noia, et comprenc, sé de que parles...Espero que tinguis molta sort en la vida i que no tot sigui incertesa i aquest sí però no...
un petó!