Mai més!

Gràcies pels comentaris arbequina i per les "crítiques". Feia temps que no publicava res, intentaré penjar alguna coseta més d'ara endavant.

Penso que sense crítiques no creixeriem... ens quedariem "petits", "petits"!

Molts petonets i moltes gràcies.

I potser el millor.
Està molt ben expressat, les idees molt ben encadenades. Fas servir metàfores molt belles. El poema, a més, és molt proper, doncs parla de les pors que tots (crec) patim. O millor, d'aquest tipus de por en concret.
Et torno a dir, que m'agrada la manera que tens de percebre el teu propi jo. M'agrada molt i la comparteixo.

Ara sí, una forta abraçada i publica aviat.

Arbequina.

m'ha vingut al cap que avui he sentit una cosa molt maca i m'ha fet pensar. Diuen que la raó viatja en AVE mentre que els sentiments s'aturen a cada parada.

Moltes vegades crec que puc tenir, o podem tenir, les coses molt clares i adonar-nos de si les fem bé o no (segons el nostre criteri, clar)... però els sentiments ens faran topar mil vegades amb les mateixes coses perquè són els que ens fan persones. Persones sensibles, que vulguis o no, te n'adonis o no, moltes coses et continuaran fent mal o et continuaran influint. No ho podem evitar, però potser el que cal fer és aprendre una miqueta de cada parada i continuar endavant sense quedar-se aturat al primer entrebanc, què et sembla?

Petons!


Paula.-

Sota el llit hi ha els teus malsons
que et lliguen al terra
sobre el qual has d'aprendre a caminar
els teus records i il·lusions et donen forma
i et fan ser meravellosa, com ja ets
no has de dependre de ningú
i a l'hora comprendre que tots depenem de tots
i que la nostra riquesa està en ser sempre com som)
el viatge no és en tren, sinó a peu
sentint cada passa
i no és fàcil
però segur que te'n sortiras.


Xeisha, m'ha agradat molt el contingut del teu poema, sobretot perquè estic segura que quan l'has escrit senties plenament el què ens dius. Possiblement la forma es pot millorar però sé que costa, com també costa viure (amb plena consciència, és a dir, sent com ets, sentint-te la major part de temps com et senties quan vas escriure això). És per tot això que no dubto gens ni mica que te'n sortiràs perquè ja t'has adonat de moltes coses.

Una abraçada,

Leela

no es pot passar la vida seguint petjades sobre l'arena de la platja que les onades esborraran... cal seguir el teu camí, el teu camí propi i segur que en aquest camí hi haurà algú que també hi caminarà... junts?
una abraçada

Tranquil, ja va bé (mentre siguin crítiques constructives, esclar!) Què vols dir amb figures literàries?

Suposo que vaig posar "l'ara" per la sonoritat que donava al conjunt, ho veig com més suau i alhora, més contundent -en realitat aquest poema era per una cançó :).

Merci pels comentaris.. fan il·lusió!

Tranquil, ja va bé (mentre siguin crítiques constructives, esclar!) Què vols dir amb figures literàries?

Suposo que vaig posar "l'ara" per la sonoritat que donava al conjunt, ho veig com més suau i alhora, més contundent -en realitat aquest poema era per una cançó :).

Merci pels comentaris.. fan il·lusió!

Llàstima de la forma...
(si el tipus de comentari no t'agrada, fes-m'ho saber i ho tindré en compte pel proper :P)

Crec que si haguessis treballat més la forma, podria ser una poesia brillant. Per mi aquest poema és com un perfecte esquelet, d'un quadre, que encara li calen hores de pintura...

És a dir... la meva recomanació per un pròxim poema, és que miris de posari algunes figures literàries. A mi fan que disfruti més escrivint i que m'agradi més el resultat!

(on dius "l'ara", jo hauria posat el present :P)

Salut!

El relat està molt bé. Un a cosa: aquest comentari que has fet al relat de" playmobil", que dius que els hi deies "clips", jo conec molta gent que també els diu així! No ets l'única!!

la por sempre va amb nosaltres però hem d'intentar deixar-la de costat perq sino, no podriem pendre decisions arriscades, el més important és seguir el nostre cor.

...de tenir por a res. La por ens empressona i ens deixa garrativats sense reaccionar. Ànims i intenta deixar la por en el calaix dels mals endressos, és difícil ho sé, però que és la vida sense la lluita diaria per aconseguir alguna cosa. Una abraçada.

És veritat, la por existeix. Però que seríem sense ella?