Per a tu; Mercè

La veritat és que no ens sortien les paraules
Després de tantes redaccions...
Molts hem caigut,
però els teus bons records, ens han donat força per intentar fer-te algo bonic.
Costa acomiadar-se, i més d'algú com tú.
Sembla que fou ahir, quan et vam conèixer a la primera classe,
i han sigut quatre anys que t'hem vist córrer amunt i avall per l'institut,
dedicant tot el teu temps als altres.
Però t'estimem com si et coneguèssim de tota la vida.
Tot aquest any lluny de nosaltres,
t'hem enyorat, i esperàvem retrobar-te aviat.
Però no et tornarem a veure més,
potser sense observar alguna fotografia, espiats per alguna llàgrima,
on poder gaudir del teu somriure,
donaves tants ànims per viure...
El teu do de la complicitat ens feia evadir d'aquest mal món en que vivim i ens acostava a tu,
i per aquest motiu i per molt més, al deixar-nos, una part nostre, s'ha enfosquit.

No oblidarem tot el que ens has ensenyat durant aquests anys,
i sobretot, no t'oblidarem a tu.
Perque encara ens és fàcil recordar la teva veu,
amb els teus contes ens despertaves tanta imaginació...
Ja l'has feta bona, deixant-nos amb aquest sac ple de records, d'exàmens,
de deures sense fer, de viatges a França...
Que no ho saps que mai ens han agradat els comiats?
Donsc t'ho diem ara, Mercè, perquè en els nostres cors sempre tindrem un raconet d'on no
te n'aniràs mai.
Moltes gràcies per tot, i fins sempre, Mercè.