Tristament som els hereus d'una època en la qual els sentiments s'han perdut, el ritme de vida modern i la pèrdua de valors ens han abocat a relacions buides i fugisseres, a l'excés de sexe per no pensar que potser, l'únic que necessitam és una mica d'amor. Però sembla que això és un bé molt escàs avui dia. Lamentablement, el teu relat no s'allunya gaire de la realitat. Potser conformar-se simplement és un mecanisme de supervivència en un medi hostil.

M'ha agradat molt!!

Tots ens sentim així constantment. Ho c aptes meravellosament, treient-li dramatisme i convertint-lo en quelcom gairebé graciós, si més no ple d'ironia. I la manca de dramatisme sempre m'ha captivat: fa les coses molt més profundes.

Quina llàstima que no hagis aprofundit una mica més en la cita, perquè la introducció ha estat molt bona. I sí, és evident que quan acceptam una cita, volem que se les botin, totes 3. M'he quedat amb ganes de més...!

... Que la vida és molt puta i és amb patiment que ens fa més fort i ens ajuda a definir-nos com a persones.

Com va dir Einstein:

" La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l'angoixa com el dia neix de la nit fosca.
És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies.
Qui supera la crisi se supera a si mateix sense quedar "superat". Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més als problemes que a les solucions. La veritable crisi és la crisi de la incompetència. L'inconvenient de les persones i els països és la mandra per a trobar les sortides i solucions. Sense crisis no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits.
És en la crisi on aflora el millor de cadascun, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d'això treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la".

Ànim, que d'aquesta en sortiràs!

Un trist exemple que ni l'èxit, ni els doblers, ni el reconeixement et fan feliç si no ets prou fort per suportar-los. Un tribut polit. Que en pau descansi, tant debò els mitjans no s'hi rabegin gaire.

... sigui del color que sigui (jo tampoc sóc racista). Una perpectiva ben interessant de parlar-ne.

Se m'ha fet curt! Brillant, de ver!

Què bo! M'encanta la teva visió de la realitat filtrada amb ironia. Hi ha una manera millor d'enfrontar-s'hi?

Fins i tot diria que és necessari de patir-la, aquest tipus d'imbecilitat: senyal que encara no hem perdut la il·lusió!

Ai, tant debò els mals d'amor fossin com un refredat. Una setmana al llit, molt de suc de taronja i el coret curat!

Ai, tant debò els mals d'amor fossin com un refredat. Una setmana al llit, molt de suc de taronja i el coret curat!

M'ha encantat. En volem més, d'aquesta mescla d'ironia davant la vida (que ens la fa molt més mengívola) i bocinets de realitat.