Una cita, tres condicions

Una cita, tres condicions

Em demana una cita. La hi don. Ha esperat molt de temps , pobret. Jo estava massa ocupada. "Només tres condicions" - li dic- ensenyant-li els dits.

1: Això no és una cita. Per tant pagarem a mitges
2: Ni somiis que després del sopar acabràs al llit amb mi
3: Si durant el sopar et trob que em mires els pits, ni que sigui una vegada, m'aixecaré de la taula i no em tornaràs veure mai més.

"D'acord" - amb diu ell-.

Deu del vespre. Pizzeria R. Arriba puntual. Ens asseim. Em parla d'un doblatge que ha fet. Em recomana que ho miri a la web. M'explica el contingut i sense adonar-se falla en la tercera condició..

" M'has mirat els pits"
"No, que va, ha estat sense voler, t'ho jur, no m'he adonat"

Continuam xerrant, li don una altra oportunitat.

Bé, seria inútil que seguís contant el que va passar. Qualsevol que em conegui sap perfectament que es va botar les tres regles i que jo vaig posar-les precisament perquè se les botàs totes i cada una d'elles.

Només va durar un mes. El mes d'agost de 2008.
I va acabar quan em va dir una nit passejant pel Port de Pollença: "Ei, no vull que et facis il.lusions que et conec. Només som amics"

Què? Perdona però aquesta frase és meva! A ca una p. la bicicleta. Em va sortir la part orgullosa que surt com el monstre del Llac Ness.

I el vaig perdre.

Sincerament, no em va sabre molt de greu. Hi ha més peixos a la mar i aquests encara no coneixen les meves frases!

I ara, amb el seu permís, vaig a bucejar una estona.


Aurora Gamundí
Juliol 2009