La imbecilitat més profunda

La imbecilitat més profunda maig' 09


Qui no s'ha sentit imbècil alguna vegada a la seva vida? Jo sí. I més d'un cop. I això m'ha duit a fer una petita reflexió: la imbecilitat més profunda comença per un mateix, igual que l'educació.
Arribar a ser un imbècil profund no costa molt, només és necessari una d'aquestes coses: ser ingenu i/o ser massa agosserat.

Jo pertany als dos grups.

Sempre he estat massa optimista, i això, com tots els extrems, és perillós.

Vaig pensar que podia enfrontar-me al món en qualsevol situació i que sempre hi sortiria guanyant.
Vaig pensar que podia enamorar.me i no sortiria mai ferida.
Vaig pensar que l'única perruquera que m'entenia romandria viva per sempre, per mi.
Vaig pensar que sempre pagaria el mateix per la meva hipoteca.
Vaig pensar que l'amistat duraria tota la vida.
Vaig pensar que la gent que no tenia piscina a ca seva era perquè s'estimava més l'aigua de la mar.
Vaig pensar que si no em telefonava en dos mesos era perquè les obres de la canaleta de ca seva l'estressaven massa.
Vaig pensar que un TDT no podia condicionar la meva vida.
Vaig pensar que canviar de cotxe en plena crisi econòmica era una bona idea.
Vaig pensar que tenir un fill amb algú que no m'estimava prou era la millor decisió de la meva vida.
Vaig pensar que somiar era gratuït
Vaig pensar que la meva cap era la meva amiga.
Vaig pensar que la meva cussa mai es moriria.
Vaig pensar que ell canviaria i tornaria.
Vaig pensar que aquell ocellet cantava només per mi, tots els matins, quan obria les finestres.
Vaig pensar que totes les ONG's destinaven els diners rebuts a fer escoles i pous d'aigua.
Vaig pensar que la paraula utopia no tenia sentit.

Vaig arribar a pensar que amb l'amor n'hi havia prou.


Tot allò que em pensava, ara que hi penso,era producte de la imbecilitat més profunda d'un l'esser humà com jo.

I de llegendes urbanes n'està plena la vida.


Auroraga
juny 2009