Nàufrags

És certa la coincidència que comentes, el to del poema, la comparació amb els fars, els bars com a aixopluc, la llar com a cau del mamífer que som, el meteor, en el cas de 'Nàufrags', el vent...

Som nàufrags, sí, en l'oceà hostil d'una ciutat pleguem o despleguem veles segons com bufa el vent o ve la tempesta.

Encantat que vagis passant. Només tinc tres relats penjats perquè soc bastant nou a relatsencatala.cat. Ara estic treballant en un altre una mica més llarg, de l'estil del 'Seductor amb mala lluna'.

M'he sentit molt bé llegint-te novament i accepto i et torno l'abraçada.

Quan llegeixes una poesia com aquesta és com veure un far amb els ulls mullats d'un nàufrag. Retrobament, descans, per fí a casa! Escrius unes imatges seques, però carregades d'ànima. I les teves fotografies?, el "negre pupil.la". Veure aquestes paraules unides, escriure aquestes frases relligades, fer-nos sentir la pell de gallina, de fred, de solitud, de desemparança a vegades... fer-nos sentir, fer-nos gaudir... poesia, vaja.Una meravella llegir-te. Una abraçada ben càlida.
Aleix

s'ha sentit com un nàufrag en aquesta ciutat, o si t'agrada més en aquest món. Perdut/da en el mar, sense rumb... Però poc a poc trobem persones, llocs, espais, moments que ens ajuden a fer més bonica la travessia...
Les teves paraules, serveixen per poder continuar la nostra travessia.
Bon viatge amb bonics paisatges...
Una abraçada mullada, no pas enfonsada però si alimentada.
Fins aviat!!!

He caminat amb els teus Nàufrags i he sentit com cau la nit, com el fred cala fons , com el vent xiula per les cantonades.
I m’he sentit nàufraga entre els teus versos que m’han transportat a la meva infància, quan rere la finestra, mirant i escoltant el vent de tardes fosques, amb la mare que el temia i abraçant-me em deia ,— el sents filleta com xiula? Què bé estem a casa!

És la ciutat mar inhòspit per als esperits nàufrags,
és el teu poema bàlsam per ànimes enyoradisses.
He sentit dins meu una dolça remor de temps viscuts.

Gràcies Maite per brindar-me aquest emotiu poema.

Avui, fa un dia seré, amb ell t’envio una càlida abraçada.
Núria

tens un poder de convicció tan gran que crec que fins i tot si l'hagués llegit a l'estiu, hauria sentit, com ara, un estremiment de fred.

et vull donar les gràcies pels teus bells poemes i pel temps que em regales tan amablement en llegir alguns dels meus poemes
una abraçada mataronina
joan

amb la clarividència que t'aporta un dia grisós d'hivern. Si jo hagués volgut expressar un estat d'ànim adient al dia d'avui, hagués desitjat ser capaç d'escriure aquest poema, que me'l penso escriure en una llibreta de poemes estimats per a rellegir-lo com el dels meus grans poetes del hit parade.
Unaquimera, ets un talent! M'agradaria saber de quina font has begut per a tenir la saviesa d'escriure poemes com aquest? Qui te n'ha ensenyat? On ho has estudiat? Perquè si ets autodidacta, ara sí que em trec el barret, dama de la poesia.

m´ha fet pensar en els nàufrags a la deriva.
He pensat en els que no tenen on refugiar-se, en els indigents, en els que no troben caliu.
L´hivern pot ser duríssim quan no tens com protegir-te.
Nosaltres som afortunats, tenim molts recur-sos, i com tu molt bé dius, en aquest món, per molt i molt fred què faci i trobes molt de caliu, en la companyia de les lletres, dels sentiments compartits, de les paraules que t´arriben com un regal, de la simpatia, de l´afecte, i entre tots fem una llar de foc què aconsegueix escalfar fins i tot el cor

Una abraçada gran i càlida per recordar què ja comença el bon temps

Quan arribes al final allò ja és massa, les dos figures calent fons, si fins al fons.
M'estàs descobrint la preciositat
Poema Urbà o urbanita i agafes el que li falta el vent a la cantonada. No te l'he de repetir, no tinc tanta memòria però et queda un deix que quasi vols tenir el llençol tapant el cap i allí guardar-te i no sentir-te nàufrag.

M'agrada això de les parauletes blaves ... que van al lloc desitjat per tu.

Jo conec molt poc d'informàtica i això no ho sé fer. A la meva edat sols busco sentir-me bé i si algú s'hi sent llegint-me... El teu és per publicar. Ara, hi ha tanta gent, però s'ho val.
Fins un altre ratet. M'ho passo bé, molt bé.

enmig de la ciutat, que cerquen ports de tendresa, d´esperances, d´il.lusions....
Molt bell poema, com tots els teus.
Conté metàfores precioses; en els dos últims versos, has utilitzat un recurs poètic molt enriquidor: "el fred trepana la llum
com la pressa, les paraules"

Has elidit el verb del segons vers; això ens obliga a descansar després de la paraula "pressa" a fi de recordar el verb que no s´esmenta.

I parlant de desitjos i esperances, aprofito aquesta ocasió per fer-te arribar una abraçada
molt càlida, curulla d´amistat.

Pilar

Certament hi ha relació. El teu poema és molt maco i hi han frases molt colpidores i veritables. Bon relat. Molt suggerent. Gràcies.

som nàufrags.
Ho som de les
nostres il·lusions,
de la pluja que cau
i no ens mulla,
de la rosada
que passa de llarg...

Som nàufrags
del mar que ens
arriba sense sal,
de la lluna que no
fa el quart creixent
amb nosaltres.

Nàufrags del
vaixell de paper
i dels nostres
pensaments i sentiments
que són el nostre pa
de silenci i soledat
cuit a flama de llenya.

Nàufrags de les
promeses que ens
hem anat creïent.

Potser també
som nàufrags
quan arribem a
la platja amb tota
la sorra per
tornar a començar...


M'agrada que el nufragi dels mots m'hagi dut fins als teus Nàufrags.

Et desitjo que en el teu mar hi tinguis sempre un bon onatge.

Salut.
onatge

som nàufrags.
Ho som de les
nostres il·lusions,
de la pluja que cau
i no ens mulla,
de la rosada
que passa de llarg...

Som nàufrags
del mar que ens
arriba sense sal,
de la lluna que no
fa el quart creixent
amb nosaltres.

Nàufrags del
vaixell de paper
i dels nostres
pensaments i sentiments
que són el nostre pa
de silenci i soledat
cuit a flama de llenya.

Nàufrags de les
promeses que ens
hem anat creïent.

Potser també
som nàufrags
quan arribem a
la platja amb tota
la sorra per
tornar a començar...


M'agrada que el nufragi dels mots m'hagi dut fins als teus Nàufrags.

Et desitjo q

M'agrada aquesta comparança amb el mar. Mar i vent sempre omnipresent, ja sigui per vocació o per arrelament.
Un poema acolorit de sensacions gèlides pintades detalladament amb calor i tendresa. Un contrast que fa més evidents tota la gama de sentiments entre naufragis i retrobaments.
Naufragis constants que tenim la possibilitat d'observar des de la calidesa i el recer d'una llar.
Dius "el fred trepana la llum, com la pressa les paraules", i jo et pregunto: escrius o dibuixes bocins d'ànima?. Ben pensat, no em cal preguntar. Els teus versos no tenen paraules, sinó gràfics de l'esperit.

Una abraçada ben arrecerada del vent i del fred de l'hivern.

La fragilitat aparent del vent
que espera a les cantonades
amaga una duresa àgil
que sorteja abrics i capes.
Arrossega fulles i pàgines,
desitjos, gemecs i abraçades.

Em quedo amb aquest fragment;)

T'agraeïxo el teu comentari*
I dir-te que quanta raó tens. .
a vegades les paraules poden ajustar distàncies,
tan sols (a vegades)

1 abraçada forta!
Espero anar-nos llegint.


-Tina Font-

M'ha semblat estar llegint Montero, un dels meus poetes preferits.

Són uns versos genials

Cada vegada que llegeixo un relat teu, em reflecteix un curt d'imatges encadenades, a vegades es un quadre i t'imagino com una cuca de llum (pos si ! perqué no?). i camines a pas de cargolet amb la casa de les paraules sobre teu.

Molt evocador.

Felicitas.....!!
1 pto.

escaldot

És un honor entrar en aquesta web i veure que el teu primer escrit ha estat comentat per l'autora més valorada. Gràcies per dedica una mica del teu temps lliure al meu relat, i tot i que sé que sóc un novell en la web i també en l'escriptura et convido a llegir els nous relats.

Voldria dir-te que llegint els teus relats he vist que encara que tenim dos estils molt diferents i quasi quasi no ens podem comparar, encara em falta molt camí per arrivar a assolir un nivell acceptable en l'escriptura.

Però els comentaris d'autors i autores com tu m'animen a seguir-ho intentant.

i cansament i sentim la nostra fragilitat. I busquem arribar a port, sentir-nos protegits a la llar, a recer de la inclemència del temps (o de la vida). El teu poema reflecteix molt bé aquests moments en què cal apressar-se per arribar a un lloc segur i saber que fòra queda la resta.
x x x

el teu poema té la cadència de la nit; ets sàbia escribint les teves sensacions.No sé si ja t'he felicitat pel teus dos anys; el que sí que faré és tornar a agrair els teus comentaris

Bona comparació la soledat a ciutat amb el nàufrag de la mar.
Retrates una imatge de ciutat de nit o de dia festiu on tot esta tancat i et sents abandonat entre un munt d'edificis impersonals. Encara que de vegades és el nostre jo intern que te aquest sentiment de tristesa i angoixa.
M'he fixat en el que vas dir-me de la similitud amb el meu relat publicat el mateix dia, i és cert casualitats de la vida ens van inspirar temes paral·lels

Una abraçada càlida i reconfortant

Essers desarrelats
mariners llauradors
pagesos de veles
sense terra ni mar
esquimals del desert
tuaregs de la taiga .
Endavant!

Nàufrag. També les esdrúixoles. Sóc així, home de paraules predilectes, però plenes de significat.

Tu també ets plena, plenitud de mots i de sensualitat, Unaquimera. Com la teva poesia, que omple les escletxes per on ha pogut escapar-se, mentre buscava la llum, la part de la vida que ara enyoro.

Gràcies, d.

La solitud de una ciutat buida,
com mar rúfol i ventós d'un hivern.

sensació de tristesa i abandó,
que no sempre es negativa,
doncs enmig de la soledat
hi ha vida, colors.

Nàufrags enmig de la ciutat,
en els cims , en el desert, en la vida.

Avet.

Una gran comparança la de la ciutat amb la mar, on tots els nàufrags van cercant la seua illa, com a Robinsons de la modernitat...
Un gran poema, com tots els teus...
Rep una fortíssima abraçada.
I que gaudeixis de les vacances de Pascua (si les tens).
Jo he afegit Falles i Pascua (10 dies)...
Salut i Poesia!
FRANCESC

de soledat i aborriment, i uns ulls que tot ho veuen amb certa melangia. Aquesta és la paraula que m'evoca, el resum d'aquests versos teus: melangia.

una abraçada.

Ferran

m'ha entrat un fred...

:)

M'has fet recordar una frase -preciosa com els teus versos- que diu
"los naufragos no eligen puerto".
Em sembla que la va escriure en Benavente. Potser ja la coneixies, tu que les guardes.

Endavant, sempre endavant!
Valentí Valent

som nàufrags en mig d'un mar inhospit, fred i fosc, en la ciutat que no ofereix alternatives. Només queda la llar, símbol de la llum i les paraules. Tots les necessitem, hem de lluitar contra la pressa, la foscor i la por per tenir-ne.

A l'hivern, hem de ser valents i tenir esperança.

amb imatges clares, aquesta desolació, aquesta solitud i aquest sentir-se desvalgut enmig del fred, la foscor i una estació que ha fet fòra les fulles dels arbres. És cert que totes aquestes sensacions agafen més força quan ets enmig de qualsevol ciutat, on l'individualisme cada cop és més evident. Un poema que ho descriu amb tota perfecció, fent que m'arribin a la memòria instants on he percebut imatges semblants.
Una abraçada!

I per què hem convertit les ciutats en paratges inhòspits, quan arriba la nit? Jo, amb tots els inconvenients i tots els avantatges, no hi visc a una ciutat, però quan m'hi he trobat, a partir de certes hores, m'he sentit molt desvalgut. En tot cas, un cop esgotats els rumbs i les derrotes, tu apuntes un regugi: la llar. I el baf en els vidres, vulguis que no, ens dóna una sensació de seguretat, d'haver trobat el port, enmig d'un mar procelós. Però quan dius que a fora hi queden "els arbres nus, arrenglerats", no puc estar de pensar que també hi queden motls d'éssers humans que, perdus en la fosca, han perdut el rumb i, lluny de totm port, naveguen a la deriva.
Com sempre, un poema esplèndid, d'aquells que t'interpel·len i t'obliguen a respondre preguntes. Excel·lent.

Tremolo de fred en mig de la fosca després de llegir el poema i demano temps per a les paraules, no vull que siguin trepanades per la pressa.

Un final preciós!

Jo també em sento un nàufrag. No sempre. Algunes nits, alguns dies. Quan fa fred. Quan es fosc. Quan no hi ha llum. Quan no tinc paraules.
M'agrada molt aquest el teu poema.
m

El fred udola i ens fa callar els pensaments.
El vent arrossega les fulles dels arbres i esborra els testimonis, arrossega les pàgines i no ens deixa llegir els seus missatges, arrossega els desitjos mentres ens ocupem de lliurar-nos d'ell!
I així anem, nàufrags, buscant la llum!
M'has traslladat a un hivern que fa tremolar i que reconec.

Sort que sempre arriba la primavera!

El fred pot traspassar la llum,
però no l'afecten les aparentes clarors.
El fred amb l'escalf no hi pot
com la fosca amb la llum tampoc.

Joanalvol

que dona el desert de la nit freda!
encenc els quatre tions del meu cor
i m'arrauleixo. Recollit en dolça companyia.
vora una petita platja de diumenge.

Molt bona oferta en aquests instants a RC. Trio la teva. Hem captiva; encara que hem recordi el forat del fred.

Una foguereta. Smuach!

Magnífica descripció hivernal, de poble, romàntica i seductora amb els adjectius adequats i els mots justament precisos que porten al lector a la imatge exacte que estàs intentant descriure.
M'he pogut fer perfectament la idea del que vols dir, i automàticament m'he fet la pregunta, perquè m'enamora el fred d'hivern? I és que potser només podem enamorar-nos de veritat quan els vidres s'entelen del baf i només podem protegir-nos amb bufandes i l'escalfor de les guspires de la llar de foc?Potser el mite de que els amors d'estiu són fugissers, passatgers i transitoris es fa realitat quan penses que durant l'estiu díficilment podrem viure imatges com les que escrius. No voldria naufregar solitari ni durant l'hivern ni durant l'estiu, però sentir-me nàufreg entremig de les teves paraules com sempre ha estat un autèntic plaer. Sort que poder sentir les teves paraules no depèn de l'estació de l'any en què ens trobem!!!

...de ciutat hivernal; port sense vaixells; desert d'aigua/asfalt; solitud, soletat; tristesa i vent; pluja, negror...
Sort que tenim el vaixell de casa!
Salut i rebolica, quasi-paisana!

Jo diria que aquest poema -de tanta bellesa!- nega la seva conclusió, o, vaja, els dos darrers versos, perquè si la pressa en efecte forada, crea buits i paranys, en les paraules, aquí tot se'ns descriu a l'abric de la precipitació, en el tempo just, en la solemnitat del paisatge urbà descrit en una ràfega congelada de vent -de temps-.
Interiors i exteriors es creuen audaçment sense que la mirada s'extraviï, o potser feliçment extraviada, sense un rumb però sense derrota tampoc -valgui el doble joc de sentits d'aquesta paraula-.
I un dia fred descrit amb escalf i ple de vida, això és una altra vibrant paradoxa.
Una abraçada, un plaer,
franz

Jo també he passat el temps de nit
darrere dels vidres entelats,
tremolant com les cortines,
contemplant els arbres
nus, arrenglerats afora,
a les voreres desertes,
sota la claredat somorta
dels fanals gèlids.
El fred i els seus aliats ens fan tornar a casa, buscant calor i protecció. També paraules amigues. Alguns dies les trobem.

Ja m'han publicat la meva coseta!
Una llepadeta dolça,
Tina

Trista vida.

Una abraçada, poetessa. Xavier.

El temps del fred, la foscor i el vent no queda tan lluny, després de llegir el teu poema el sento més a prop, ja que l'has versat perfectament.
La sensació de naufragi en els carrers deserts i obscurs és autèntica.