COR A COR, PAS A PAS

Un relat de: Unaquimera
El tren alenteix la marxa. Amb pocs minuts de retard sobre l’horari previst, el comboi sargeix el paisatge de les afores de Barcelona. Els canyissars esparsos cedeixen protagonisme als bastiments, els hortets discrets a una catifa rasa d’asfalt. Els edificis se drecen cada cop més alts, cada cop més propers. La ciutat, que és al mateix temps etapa i meta, premi i càstig, paradís i monstre, realitat i somni, malson i delícia, l’engoleix.
Els passatgers habituals reconeixen els indicis. Els més impacients comencen a bellugar-se o a remenar les seves pertinències. Ho fan amb calma, però, conscients que falten uns minuts per submergir-se en els túnels. Altres resten immòbils, bressolats encara pels somnis que es permeten desperts, resistint-se a renunciar a la passivitat, a la irresponsabilitat, a l’anonimat. Uns quants aprofiten per contemplar el panorama humà interior, que és a punt d’esborrar-se per sempre: repassen als que han estat companys involuntaris de trajecte durant un temps breu, massa breu per compartir res, conèixer-se o crear vincles, camí de l’urbs.

La dona
De sobte, la dona seriosa sent un odi irracional envers la noia bruna, que riu com si la vida fos una causa constant d'alegries. Fa dies que ella no hi troba prou motius, per fer-ho. No sap que unes hores més tard riurà, a cor què vols. Per tant, ara mateix li sembla injust que l’alegria estigui tan mal repartida; la fatiga que arrossega no és una bona advocada del proïsme.
No ha descansat gaire, la nit passada: els nervis, els malsons, la matinada... Barcelona no és al costat de casa, els quilòmetres s'han de fer! Això vol dir que si et citen a primera hora, t'has d'aixecar molt aviat, perquè vius lluny. És el teu problema. Si visquessis a Barcelona, ja hi series.
- Potser també hauries de matinar- mormola la dona, sense adonar-se que ho fa.
Alguns coneguts seus que viuen a la gran ciutat, s'hi tiren hores per arribar cada dia a la feina i tornar a casa: suporten embussos pacientment, combinen transports imprescindibles, salven obstacles i distàncies superant triatlons diaris.
El pensament se li esmuny mesos enrere. Recorda l'informàtic amb qui va coincidir pel febrer, a la calçotada familiar: es desplaça fins a la feina amb bici; no una bici de lloguer, tan de moda ara com ara, sinó la pròpia: no ha de pagar res per fer-la servir. Darrerament té un problema afegit, arran de les noves normatives: si la lliga a una farola o una senyal, com feia abans, s'arrisca a pagar una multa dolorosa, que no es pot permetre. Quan arriba, l'ha de pujar a braços, per força, fins al pis de les oficines, deixant-la en una espècie de traster. Tot això li ho va explicar mentre sucaven els calçots al pati de la masia rural, per deixar-li clar que viure i treballar a Barcelona no són flors i violes.
Tornar al present. Fita de nou la xicota morena. Aquesta noia no sembla tenir mals de cap: jove, prima, despreocupada, enamorada. Així qualsevol! En canvi, ella ja no és jove. No massa. No està prima. No gaire. Té responsabilitats; les accepta. I preocupacions. Moltes, per cert. No està enamorada. Ja no. Pot haver-hi més diferències entre dues persones?
A més a més, té mal al peu. S'ha posat les sabates noves, en contra del consell ofert per la veu de l'experiència, i li estan encetant els talons. Al dret, la irritació és gairebé insofrible. Abans de sortir de casa, fa més d'una hora i molts quilòmetres enrere, ja ha començat a notar-ho. Per això ha agafat al darrer moment unes tiretes adhesives. Les que havia comprat per a sa filla, aquelles "de disseny jove" segons la farmacèutica: no podia comprar tiretes del Mickey per a una adolescent, així que optà per les de l'Àgata Ruiz de la Prada, amb cors vermells sobre fons fúcsia: una combinació impactant! A mig camí de l'estació ja se n'ha posat una. Quan ha pujat al tren, la tireta semblava una anguila, esmunyint-se tossudament, fent-li més nosa que servei, recordant-li que tot té un preu.
Amb una clarividència sobtada, la dona entén la raó del seu ressentiment envers la noia bruna: no s'ha guanyat la felicitat que gaudeix! Ella, en canvi, ha hagut de lluitar per cada centímetre de superació, de seguretat, de confort. Ara és disposada a deixar-ho tot enrere i anar-se'n a viure a Barcelona, barrejant-se entre la munió de persones anònimes que no coneixen el seu passat, ni la compadiran quan coincideixin comprant el pa. Es vol donar l'oportunitat de canviar. O de millorar. Al menys, de començar de nou una altra vegada, com si sempre fos possible fer-ho. Si l'admeten, és clar. Tot depèn de si li donen la feina. No pot anar-hi sense xarxa! Però a poc que li ofereixin un punt d'assegurança, està disposada a fer equilibris sobre la corda fluixa... amb una ciutat diferent com a espectadora: una Barcelona saludablement indiferent, ignorant dels antecedents de l'artista que ho arrisca tot amb cada pas sobre l'estimball.
Mentre contempla com somriu amb trapelleria la noia bruna, es neguiteja: no podrà suportar gaire estona la tireta feta un nyap, serà pitjor portar-la així quan hagi de caminar que no portar-hi res.
En el mateix moment que, al seient del davant, el noi desmanegat revela alguna confidència a cau d'orella i la noia esclata en sorolloses rialles, decideix treure-se-la.
Quan la jove s'assossega, fa tres o quatre petons molt seguits, tan seguits que la dona no sap quants li n'ha fet, als llavis del seu avalotat acompanyat. O a la barbeta, o a la galta, perquè el noi també riu, es belluga, i ella només li encerta la boca de vegades. Amb el moviment de vaivé, li repica un picarol que porta al coll i li saltironen les extensions de coloraines dels cabells.
"Aquests no deuen venir a Barcelona a buscar feina" pensa la dona, repassant la fatxa que fan. Ella porta un vestit -jaqueta fresc, sofert, perquè no pot aparèixer davant el seu jutge tota arrugada. Ni canviar-se pel camí. Porta bossa de mudar. No motxilla, ni cabàs. A dins no hi cap una muda. Només el currículum, el moneder, les ulleres, el mòbil, l'agenda, alguna tireta adhesiva de recanvi... el més necessari!
La noia bruna somriu dolçament, ensucrant la seva aura, aguanta el rostre del noi amb les dues mans, s'apropa molt a poc a poquet i li fa un petó profund, llarg, abrusador, que incendia l'espai entre els seients i estén l'escalfor per tot el vagó. La dona, que ha fet tot el trajecte davant d'ells empassant-se petons i rialles amb cara exasperada, s'arrenca histèricament la tireta del taló. Tot mirant endins, no se n'adona que ha quedat enganxada, per pur atzar, a la vora del seient: un cor de sang sobre fons maduixa gronxant-se en el buit...
Tot al seu voltant es fa fosc sobtadament, negre sobre negre, com als seus malsons.

La noia i el noi
Miren per la finestra: només es veu una foscor densa, antinatural. Ja hi són! Riuen perquè han arribat. Ja ho sabien, que el tren els portaria fins l'estació, però el fet de sentir per megafonia la confirmació de la seva creença els fa sentir éssers afortunats, persones amb estrella. S'aixequen alhora i alhora avancen pel passadís, tan prims i elàstics que comparteixen l'espai escàs confortablement. Cap dels dos se n'adona que la noia ha arrossegat una tireta del seient de la dona seriosa. Ara, el penjoll adherent guarneix un lateral dels pantalons amplíssims. Enganxada a la roba, la cinteta adhesiva ingressa a l'andana soterrània, puja fins l'estació i travessa bona part del vestíbul. Quan la parella s'atura i fa bromes davant unes imatges del quiosc de premsa, autèntic devessall d'imatges i notícies fresques, la petita peça es queda allà, suspesa per un sol punt de contacte d'una pila de diaris. Els nois marxen petonejant-se, entropessant breument amb un home discret, portador d'una cartera negra, farcida i adusta.

L'home
L'home de negocis, Gerent de l'empresa i Únic Responsable d'Innumerables Tasques, no dubta ni un moment davant l'expositor: cada dia agafa el mateix diari. La quiosquera no malgasta saliva. Només intercanvien monedes. L'home s'emporta el periòdic a la mà i la tireta escandalosament romàntica balancejant-se de la cartera, com si a dins no hi hagués prou espai per als assumptes amb cor. Surt de l'Estació de Sants amb les oïdes plenes del batibull de veus, el gust a cafè a la llengua i l'aroma a tinta impresa pujant-li fins a les narius. Travessa espais encara tranquils. Quan arriba a l'edifici d'oficines, quinze minuts després, el trànsit ha augmentat notablement: la ciutat ha arrencat motors. Estira el coll i tensa les espatlles. Avui haurà de prendre Decisions Importants.

La dona
Ha sortit de l'estació, ignorant l'oferta del metro i l'autobús ( A l'agenda hi ha una nota: Línea Blava a Entença, el 43 fins a Rocafort ) perquè no val la pena: la distància és curta i té temps de sobres. A primer cop d'ull, la Plaça dels Països Catalans li sembla esquerpa, poc acollidora. No s'hi atura, doncs. Comença a caminar per l'amplia artèria urbana fins trobar un punt de descans més amable i dóna allà un respir al seu taló. El contempla, envermellit i sense resguard. No sap què n'ha fet d'aquell rectangle llampant que el protegia. Regira dins la bossa buscant un nou apòsit. Oblida la seva intenció en trobar l'amulet triat com a protecció per a la prova d'avui, el full amb el poema escrit a mà apressuradament. Xiuxiueja un fragment sense mirar les lletres escrites:
- M'he despullat del tot, ... És el meu cos que us parla. Cada cop, cada fissura us diu tot el que sóc i he estat.
S'aixeca, decidida a donar el primer pas i darrere d'aquest, tots els necessaris. Quan arriba a l'alçada de l'avinguda Roma que l'interessa, coixeja lleugerament, però no se n'adona.

L'home
Ha llegit el currículum, descobrint-ne uns mèrits notables; no obstant, dubta abans de rebre-la. No ho reconeixerà davant de ningú, però preferiria contractar un altre home. En tenir-la davant, rep una agradable impressió general, fins detectar en els seus ulls una por i un ànsia que li recorden, al menys remotament, la mirada de la seva dona, en pau reposi, sempre demanant-li sense mots que la rescatés d'aquell càncer devorador. Ell és expert en detectar crits muts. Ara en sent un que no vol escoltar. Va passant les fases de l'entrevista amb la decisió presa per endavant. De seguida que se li presenta l'oportunitat, deixa anar les paraules alliberadores.

La dona
Sent la fórmula estereotipada i reconeix la condemna. L'accepta per un instant. Després es rebel•la. Ell li acaba de parlar d'estils diferents com si això fos un obstacle insalvable. Ella busca entorn quelcom que l'ajudi. Observa aquell home estrany: roba fosca, rostre fosc, cartera fosca... sobre la que destaca, penjant, una tireta atrevida, amb un cor candent a punt de caure al buit des de la vora del cuir negre. Fitant-lo, somriu. Ell nota un canvi en l'expressió i en la postura d'ella; ignora la causa; es desconcerta momentàniament.
- Digui el que digui vostè, sí que tenim alguna cosa en comú...
Se li escapa una rialla breu, com un singlot, mentre treu una tireta sense estrenar de la bossa. Quan li ensenya la peça acolorida sobre la mà estesa, fa un gest amb el cap assenyalant la cartera. Ell no entén el gest ni les paraules, però respon a l'ordre silenciosa de la mateixa manera que contestava als precs de la seva dona sense qüestionar-ne la utilitat de les batalles. Es troba, dons, amb dos flamants cors idèntics: un, arrugat, lliurant-se per poc de davallar del seu propi maletí; l'altre, llis, nou de trinca, sobre una mà estesa que s'atansa... I sent de nou la veu d'ella, afegint: -Li dic amb el cor a la mà!
Aquella dona se'n riu de la situació, de l'acudit dolent, de sí mateixa i els seus temors, d'ells dos i la seva mútua desconeixença. Ell esperava una excusa per riure, sense saber-ho, des de feia molt de temps. Ara aprofita l'ocasió i ho fa, també breument, en captar el doble sentit de la frase; encara li queden engrunes d'humor en algun lloc i se li desperten. L'experiència li resulta agradable. Mira a la dona amb uns altres ulls: ja no hi veu por, només esperança. Pensa sense pensar que tothom hi té dret. I encaixa aquella mà que se li ofereix estesa. El cor fred, sintètic, s'escalfa al mig d'una humanitat càlida que batega apressadament.

Una hora després, ella torna a ser davant l'Estació de Sants, regalant un descans al seu taló i un respir al seu cor. Contempla la pell ferida, sense resguard. No té el futur assegurat, ara mateix, però la vida li ofereix una oportunitat i pensa aprofitar-la. Recorda de nou el poema: M'he despullat del tot, he llençat els meus joiells, les meves robes. Ara camino nua ...i els somriures se m'escapen de la boca...
Com per al•lusions, un somriure se l'instal•la en els llavis. Va creixent: li puja als ulls, li eixampla el front. El cor se li enriola. Tota ella s'alegra.
- Barcelona, guapa, prepara't! - exclama, rient i llençant les sabates en l'aire, gaudint d'una sensació entendridora de nuesa i llibertat- Que vinc!



Unaquimera

Comentaris

  • La tireta es va enganxant...[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 06-03-2012

    Amb el fil conductor de la tireta has anat trenant un relat molt original i ben trobat. La imaginació no té mida, qualsevol petit detall pot servir per crear una gran narrativa com la que acabo de llegir.

    Com aquell que no diu res, has anat integrant al lector a la vida d’una mare necessitada de feina i que esperançada i amb un bon CV a la bossa, se’n va cap a la gran ciutat, esperant poder fer realitat el seu somni: començar de nou però des de l’anonimat, esperant veure altra vegada la llum, amb la tranquil•litat i amb la seguretat d’aquests viatgers que poc a poc es van preparant perquè saben que ja estan apunt de sortir del túnel.

    Fas viure l’amor enjogassat d’una parella jove i plena de vida, que per uns moments la tireta s’hi enganxa per no perdre el fil.

    Arribant a Sants, i amb la disbauxa que hi ha de gent, llum, soroll i moviment, la tireta decideix reposar per uns moments sobre un diari que curiosament compra un home que ja has mencionat anteriorment, no a quedat a la incògnita el seu ofici, el seu càrrec a l’Empresa on treballa i l’entrevista que l’espera a primera hora del matí, entrevista que curiosament l’enllaça amb la dona que ja coneixíem i que per casualitat de la vida els uneix aquella tireta de l’Àgata Ruiz de la Prada que va comprar per la seva filla a la farmàcia del lloc on encara resideix.
    I per fi, transportes al lector a la bona sort de la dona que veu que se’l hi comença a obrir la porta d’aquesta gran ciutat, que l’accepta com una més de tots i totes les persones anònimes que hi comparteixen la seva vida.

    Ets una artista!!!

    Una abraçada tan gran com el cor de la tireta...

    Gemma

  • Pletòric d'il·lusions[Ofensiu]
    Onofre | 07-10-2011 | Valoració: 10

    És la teva una cova o és la teva una balma tancada...
    confonen natura escarvada
    del llindar del mar en calma.

    És guix d'adzur el teu front...
    tant blau com el fons dels ulls?
    o és que es confon ton fron amb la quimera?

    Qual fabulós animal, que natural es representa
    amb llavis rojos, carnosos... brillants.

    Serà la ymaginativa mellor com ymagena figura alcuna, vera que no és com ymagena chimera qui és o pot ser figura vana.

    Pot el meu esperit ser près d'efimeres realitats? Medito corpres.
    Ets quimera hiperbòria, o vens del sud, desig intens.
    Com les quimeres cireres... en vull tastar les idees.

    Inquietud, pressentiment...
    Que passarà?
    L'ànim; l'angúnia intensa serà quimera?
    Rugint del mar
    onades venen
    ensordint móns
    del seu barbull.
    sospitarà el teu cor que vol passar?
    Qui duu quimera, no dorm, quimeres son desenganys,
    i fan tornar-me els cabells blancs.

  • Molt a dir![Ofensiu]
    Materile | 24-05-2011


    Aquest relat m'ha fet pensar en la volta que saps donar-hi a poc a poc.

    M'ha agradat molt. L'he trobat original en la seva construcció, molt ben tramat, no deixes res per oblidat (la tireta que sembla que no hagi de tenir cap importància passa a ser imprescindible per al bon desenllaç del relat).
    M'agraden molt les teves descripcions i la teva mirada psicològica; la visió de narradora omniscient li dóna molta força.

    Cada relat teu fent paral·lelisme amb un de meu és una gran lliçó.

    Una abraçada de cor a cor,

    Materile

  • De tot cor, dos anys després[Ofensiu]
    nuriagau | 08-05-2011 | Valoració: 10

    En aquest modest comentari voldria destacar el narrador, el fil conductor i els personatges d'aquesta història.

    El brillant narrador (un narrador omniscient) que va alternant els punts de vista dels dos protagonistes del relat (la dona i l'home) i que informa de tot allò que passa pel cap a ambdós personatges.

    El fil conductor és la tireta. Una tireta que la protagonista no ha comprat ni tan sols pensant en ella, sinó en la seva filla. Un element acolorit dins d'un relat fosc (juntament amb la cabellera de la noia).

    Els personatges (per ordre d'aparició) són uns personatges amb molts cors:
    • La dona que està am l’ai al cor però que fa el cor fort per tal de sortir-se'n de la situació en què es troba,
    • La noia i el noi, aquests sí que viuen a cor què vols, cor que desitges”. Una parella de personatges col•laboradors però que exerceix un rol transmissor decisiu.
    • La quiosquera que té per ofici vendre diaris i la premsa del cor.
    • L'home, a qui li fa un sal el cor quan veu que la mirada de la dona s'assembla a la de la seva.

    El cor em diu que el comentari que he fet no és gran cosa; el que sí voldria que quedés clar és que és una felicitació, de tot cor.

    Ens seguim llegint,

    Núria

  • El fil conductor[Ofensiu]
    copernic | 28-03-2011

    El teu relat (magnífic) m'ha fet pensar en la importància que té disposar d'un fil conductor per a bastir un text de narrativa fluïda, amb descripcions certeres i ajustadíssimes. És difícil destacar algun aspecte d'aquest relat perquè tot ell està tan ben construït que difícilment els elements es poden destriar d'un conjunt imponent. Només recordar les vicissituds de la tireta viatgera que ens endinsa en el cor de la gran ciutat (com descrius el moment en el que el tren entra en el túnel que desemboca a l'estació!. Esplèndid!) i en les històries d'uns i altres al mig del gran monstre que és la urbs. Barcelona sempre m'ha fascinat. No hi puc fer res i participar en aquest projecte, que en un principi es va frustrar, al costat d'escriptores de la teva talla és un orgull afegit al fet de publicar. T'envio una abraçada que arribi a les terres del sud de tireta en tireta. Fins dissabte!

  • Existència d'esperances[Ofensiu]
    Byrf | 04-02-2011 | Valoració: 10

    Trobo que és un relat entre somriures amargs i dolços, m'ha fet pensar en els problemes de l'existència, en les esperances de la gent, en la quietud de les soledats i en els vincles subterranis d'aquest misteriós món on vivim. Té molta vida, encara que a voltes la presentis feixuga. I m'ha agradat la manera tan sincerada amb les realitats de les persones amb problemes per solucionar i que a vegades es solucionen intentant no caure en l'oblit de les experiències doloroses i alegres que fan que cada dia sigui un nou dia.
    I si, torno a estar per aquí, i Biolant ja té la seva sergona part. Biolant es refereix a una "biologia" de caire llunyà, lluny del món on vivim, amb paralelisme amb aquest, però escrit per fer somniar una mica i gaudir de l'evasió.


    Sergi

  • Bon relat![Ofensiu]
    EnricMadrona | 02-02-2011

    He llegit el teu relat amb interès. És el primer teu que llegeixo i m'ha agradat molt.

    En principi les estructures construïdes amb varies veus se'm fan pesades perquè acostumen d'alentir el ritme, però en el cas del teu relat llisquen molt bé. Fas servir un llenguatge ric i adient. La idea de la tireta viatgera té gràcia. M'agrada l'humor que hi introdueixes. I les pinzellades sobre els personatges i l'entorn

    Fer-se adult, madurar té a veure amb trobar-se a un mateix, a comprendre's, a moure's millor per la vida. Però no esborra les pors ni impedeix de sentir el pes de les responsabilitats. Crec que queda clar en el teu relat, igual que el cor de la tireta és un bon símbol de l'actitud que fa triomfar a la dona.

    Felicitats!

  • La ciutat i la por, la ciutat de la por, la ciutat d la mort[Ofensiu]
    Illadestany | 30-01-2011 | Valoració: 10

    La ciutat i la por, la ciutat i 'amor, la ciutat i la mort, Barcelona i el rerafons dels éssers anònims, Barcelona i el repte... tot meravellosament expressat en el teu escrit. Com sempre, un enriquidor plaer, el de llegir-te. Una forta abraçada
    Illadestany

  • El que pot fer una tireta[Ofensiu]
    Frèdia | 30-01-2011

    La vida, ens la pot canviar la cosa més nímia. Aquesta idea tan simple, em sembla molt encertada per fer-ne un relat. De vegades ens exprimim el cervell per trobar una idea extraordinària i segurament no cal. Aquesta n'és una mostra. Així, doncs, partint de la idea simple (i alhora brillant) que una tireta pot canviar la vida, només cal dissenyat tot els seu itinerari vital, fet que ens permetrà conèixer, a més de la protagonista, tot un seguit de personatges, i de passada la ciutat, l'objectiu a conquerir. I gràcies a la tireta, l'objectiu s'assoleix. Vestir una idea simple perquè resulti atractiva, en principi no és fàcil. Doncs, sí. Resulta ser que sí. No cal abillar-la amb un model d'alta costura. Resulta que la senzillesa i el to entranyable poden ser un bon vestit. I amb aquests ingredients has aconseguit un relat que es llegeix sol i et dibuixa al final un somriure, perquè els finals feliços revifen l'esperit. Un plaer llegir-te i compartir llibre. Una abraçada.

  • M'ha agradat![Ofensiu]
    Shaudin Melgar-Foraster | 27-01-2011 | Valoració: 10

    I molt. És interessant, engrescador, divertit, amb detalls encertadíssims i molt bon ritme. L’estructura m’encanta: anar passant d’un personatge a un altre com aquell qui res i tot fent créixer la història. No és la primera vegada que empres aquesta mena d’estructura, però em sembla que en aquest cas t’ha sortit més bé que mai –la idea de la tireta adhesiva com a element de connexió és d’allò més encertat. Que més et puc dir, noia, que no t’hagin dit els altres; és un relat magnífic.
    Una forta abraçada.

  • Gràcies![Ofensiu]
    Unaquimera | 26-01-2011

    Gràcies a vosaltres per la tasca que esteu realitzant!
    El projecte relataire del 2008 no va arribar al port previst... però per fi hem tocat terra plegats i estalvis:
    Em fa molta il.lusió participar en una obra d'autoria compartida com aquesta!

    Una abraçada per a tots i cadascú dels membres de l'ARC,
    Unaquimera

  • Enhorabona![Ofensiu]


    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Barcelona, t'estimo, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes de març de 2011.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC


  • Mmmmm![Ofensiu]
    panxample | 24-01-2011 | Valoració: 10

    estic gaudint de la lectura que ens ofereixes.
    Dels petits detalls de les coses quotidianes, en fas una vertadera, obra mestre , amb ritme de tren, pas a pas, imparable, cor a cor.
    Fantàstic
    Avant

  • Formidable [Ofensiu]
    brins | 24-01-2011 | Valoració: 10



    Estic segura que ja t'havia comentat fa uns quants dies aquest text, Maite, però com que veig que el meu escrit ha desaparegut, te'l torno a comentar amb molt de gust.

    Aquest relat té una introducció magnífica; l'arribada del tren a l'estació de Sants, un moment quotidià que reconeixen moltes persones que viatgen diàriament per anar a treballar a Barcelona, et permet desgranar, a continuació, una esplèndida història de vides encreuades.

    M'han encantat les descripcions físiques i anímiques de tots els personatges; són acurades i realistes; m'ha encisat com descrius els ambients, i m'ha embadalit com, per mitjà d'una senzilla tireta, has pogut fer palesa la importància que tenen els petits esdeveniments en la vida de les persones.

    El final ens deixa un regust d'il·lusió i d'esperança que és d'agrair.

    Sense tireta, però amb el cor a la mà...et felicito!

    Una abraçada,

    Pilar

  • Fantàstic![Ofensiu]
    Núria Niubó | 21-01-2011 | Valoració: 10

    He recreat els sentits, he assaborit cada paràgraf per ell mateix, amb el delit d'endinsar-me en l'escena.
    Cada cop que el torno a llegir m'agrada més. Sempre m'han agradat les descripcions, les bones és clar, que van teixint la trama i que m'enganxen esperant el desenllaç.
    I com m'agrada el final!

    Enhorabona Maite, un relat "rodó" de cor a cor, d'escriptora a lectora incondicional.
    Gràcies per donar-nos l'oportunitat de gaudir i ... en el meu cas , aprendre!

    Una abraçada de cor a cor!
    Núria

  • Agraïment a Lluvia[Ofensiu]
    Unaquimera | 20-01-2011

    Estic molt contenta de què m’hagis trobat, Lluvia!
    M’han alegrat totes les paraules que has escrit... i especialment els apòstrofs que m’has dedicat ;-)))
    Pensa que a escriure s’aprèn llegint i escrivint , així és que... endavant, a llegir i a escriure!

    Porto posada la teva abraçada per a què els teus desitjos es facin realitat, i de part meva, t’envio una altra de les bones,
    Uq

  • T'encontré![Ofensiu]
    Lluvia | 20-01-2011 | Valoració: 10

    Te busqué, te leí i m'encantó!
    M'apunté encara que no s'escriure en català. Ara t'escric per dir que lindo relat!

    Te mando un abrazo fuerte de año nuevo, que este año sea de prosperidad, en todo los aspectos de tu vida, que haya paz, felicidad, amor, salud, trabajo digno y tu literatura.

  • Llorenç Garcia | 18-01-2011 | Valoració: 10

    Melangia boirosa en la quotidionitat.... A mi sempre els iaios, com els nens, sempre m'han despertat tendresa. Cúmul de sensacions. Llegir i percebre.

  • Antològic[Ofensiu]
    franz appa | 14-01-2011

    Em dónes l'ocasió de rellegir un conte d'aquells que s'estatgen a la memòria, per memorable, i perdona la redundància. Una història amb vides encreuades que permet una estructura cinematogràfica, un "travelling", que connecta personatges que respiren realitat, a través d'una descripció prodigiosa, detallista i profunda, dels ambients, les mirades, els silencis, les recreacions dels monòlegs interiors... I tot en moviment, un moviment pausat, d'apropament i seguiment, que ens duu, en fi, a l'escena final on tot es reordena i, per obra del curiós mitjà de connexió que ens fa seguir les vides que es creuen, es produeix la veritable trobada entre éssers humans que aprofitaran l' excusa de la casualitat per trencar i fondre la fredor del contactes ocasionals.
    Escena final, sí, si descomptem l'euforitzant epíleg que ens reconcilia amb la vida, i és, en definitiva, una exaltada declaració d'amor (en projecte, tanmateix) a l'urbs, a la ciutat que justifica el concurs i, doncs, la recuperació d'aquest relat certament antològic.

    Una abraçada,

    franz

  • No ho entenc.[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 12-01-2011 | Valoració: 10

    Sé que aquest deliciós relat ja l'havia llegit i comentat . Hi ha una frase que no he oblidat :"Es expert en detectar crits muts".
    Ara només veig nou comentaris i el meu no hi és. Què ha passat Unaquimera?
    Que l'hagis volgut millorar és impossible. Hi ha algunes coses de la nova pàgina que no acabo d'entendre.
    Desitjant que aquest any recent estrenat sigui fabulós per a tu t'envio una forta abraçada, d'aquelles que, per temps que passi, sempre es queden amb nosaltres.

  • El viatge d'una tireta[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 11-01-2011 | Valoració: 10

    El viatge providencial d'una tireta resolt un conflicte que sembla insalvable. Ella, la tireta, és la vertadera protagonista d'aquest relat que es mou entre el comboi que "sargeix el paisatge" i "la catifa rasa de l'asfalt (dues metàfores magnífiques!). La tireta decidirà el futur de la dona que, plena de preocupacions, de frustracions i de gelosia, mira de reüll una noia jove, riallera, despreocupada i estimada, en contrast amb la seva pròpia situació.

    Barcelona, la gran urbs, la ciutat que engoleix la personalitat, el temps i els records dels seus habitants, serveix de marc per una història quotidiana i singular, al mateix temps.

    Com sempre, Uni, ens regales la teva prosa engalanada amb les paraules precises, unes metàfores meravelloses i una història on el suspens es manté fins a la sorpresa final.
    M'ha encantat aquesta tireta. Jo li posaria nom!

  • BCN t'estimo[Ofensiu]

    Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el relat, és enviar un correu a l'Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:

    - enllaç directe cap a l'espai de RC on tens penjat el relat
    - nom i cognoms reals (en cas de ser menor d'edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l'Associació)

    Un cop enviat el correu rebràs un acusament de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l'associació...) passaràs a la fase de selecció.

    Gràcies de nou. Cordialment,

    ARC

  • Tan sols amb un somriure...[Ofensiu]
    Naiade | 10-01-2011 | Valoració: 10


    Trajecte amb tren que posa a la balança un grapat de vivències corrents per la majoria, úniques per la persona observadora que en treu suc inclús de la llarga excursió de la tireta. Divertit i ple de petits detalls que fan adonar-te de la riquesa del text.

    M’agrada com descrius l’arribada a la ciutat per molts un obstacle, costerut, i la sortida plena d’eufòria per l’èxit aconseguit tan sols amb un somriure.

    Una forta abraçada

  • Ressò[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-01-2011 | Valoració: 10

    Fantàstic! És un relat amb ressò. Es repeteix dins el cap, poc a poc, pas a pas, cor a cor. El trobo preciós, detallista, imaginatiu, poètic amb això de la tireta balancejant-se de l'un a l'altre. Manté perfectament la coherència narrativa d'un personatge a l'altre. Molt femení, molt observador, molt creatiu. Vaja, que m'ha agradat una mica bastant. Una abraçada d'un tarragoní que ara viu a Barcelona i treballa al carrer Entença, molt a prop de l'estació de Sants. Una altra abraçada, apa.
    aleix de Ferrater

  • com sempre un gran relat[Ofensiu]
    joandemataro | 05-01-2011 | Valoració: 10

    maite, avui vull donar-te les gràcies pel teu contacte durant aquests mesos espero que seguim en contacte i que els reis et portin moltes, moltes alegries
    una abraçada mataronina
    joan

  • I tant que em ve de gust...[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 04-01-2011 | Valoració: 10

    ---que ens llegim i ens comentem! Per cert, m´ha encantat el teu càlid comentari a la meva nadala. I m´ha encantat la "coincidència" i el contingut de la mateixa. Per cert, tot i que visc a Badalona arran de mar, sóc de Barcelona i, des de fa un parell de mesos, vinc sovint amb tren fins a l´estació de Sants. Allà, molt a prop, el meu cunyat té un estudi fotogràfic on hi hem començat una aventura apassionant: CONVERTIR LA LITERATURA EN MATÈRIA ESCÈNICA i oferir-la gratuïtament a tothom a través de la xarxa. Si en vols veure un tast cerca a Youtube o a Gogle DESPERTAFERROTITELLA i mira les dues entregues en el següent ordre:
    1- Presentació DESPERTAFERROTITELLA i 2-EL LLOP CONDEMNAT.
    No cal dir que valoraré amb molt d´interès els teus comentaris.
    Si l´aventura titellaire me la vols comentar a part, aquest és el meu mail:
    jaumevinaixa@gmail.com.
    Intueixo que això és el principi d´una bona amistat.
    Un petó molt fort.
    Jaume.

    PD: (no m´agradaria haver de pronunciar la darrera frase de EL NOM DE LA ROSA... La que es diu a la pel.lícula)

  • Les grans ciutats[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 04-01-2011 | Valoració: 10

    Has escrit i descrit el cel i l'infern de les grans ciutats, la incomunicació, la gent camina pels carrers i no es coneix, ningú no es coneix i quan un mira a un conegut de vegades l'esquiva, i el cel, a les ciutats grans la gent és lliure, però quant s'ha de pagar per aquesta llibertat que cada vegada és mén minsa!
    Hui he anat al metge amb ma mare i el meu germà, ma mare que havia passat un refredat d'eixos que ataquen l'estòmac li ha quedat una mica de gastritis, i hem estat a València dues hores i mitja buscant una farmàcia de guàrdia, sabíem de quatre i totes estaven tancades, jo sé que l'ésser humà no és omnipotent i les lleis del mercat són les millors per a dur una societat, si no veiem les cues als països dirigits com l'antiga URSS, però és que caldria una mica d'humanitat, hem hagut d'anar després de trobar-nos quatre farmàcies de guàrdia tancades a l'hospital, i total per demanar-li un got d'aigua, i ha estat un treballador que era assegut a una cadira que de mala gana m'ha donat un petit got d'aigua, després un anònim guàrdia jurat m'ha dit on podia trobar finalment una farmàcia oberta.
    És una llàstima que el principi del gaudi, el principi de mort, el tenir i la velocitat i la incomunicació s'hagen instal·lat a les nostres ciutats, aquella dona del conte té ràbia, una ràbia de qui ja no té pare o millor, de qui ja no té Pare, filla d''un món que ha forcluït el nom del Pare, que ja no té res sagrat a qui encomanar-se i quan el té intenta destruir-lo.
    És el fat d'Occident i Occident morirà per la seua supèrbia, la mort del Pare, la mort de Déu, que fa que tothom siga una illa plena de llibertat, això sí, però una illa en la que un xicotet refredat pot endur-te a morir-te de set en mig de la ciutat plena de gent.
    Hui no puc parlar bé de Barcelona ni de la meua ciutat, València, aquesta llibertat no és llibertat sinó anomia, autisme, i tothom en qualsevol treball et mira per la plusvàlua que pot treure't no per la bonhomia ni la qualitat de persona que pugues donar-li amorosament.
    En fer-se Occident urbà ha mort la humanitat, aquell pare que ens feia humans, ben cert és que als xicotets pobles antics la gent no podia ser com volia, per les xafarderies dels que tenies al costat, però sempre te la podies jugar i fugir, hui no hi ha fugida, el món està globalitzat, som una aldea d'illes independents i autistes.
    T'estime València. Perquè al cap i a la fi València és la meua casa, i he viscut la meua vida ací, però veig la gent, amics i coneguts i desconeguts com estrangers. Potser m'estic fent vell.
    Hui no estic optimista com ho he estat sempre amb tu, però per sort tinc la meua nòvia i a tu que tots junts podem anar-nos-en a la platja, ara de nit i prendre un bany nus tots tres, i ho oblidem tot.

    Una forta abraçada de Vicent.

  • M'ha agradat. Molt.[Ofensiu]
    Josoc | 03-01-2011

    Ja tens els personatges per fer una novel·la. O un curt metratge. Molt ben descrits els sentiments de la dona. I els contrastos d'edats. I no cal dir... Barcelona!

  • Batecs[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 03-01-2011 | Valoració: 10

    Un Relat molt enriquidor i que m'ha estimulat els batecs del meu cor.
    Un Relat humà ple de petites i grans humanitats.
    Enhorabona !!!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Unaquimera

Unaquimera

111 Relats

5307 Comentaris

446277 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Vaig néixer un 8 de novembre fred (sóc escorpí i fredolica des de llavors!) en un lloc diferent d'on visc ara, però sempre he viscut a prop del mar. Penso que a la meva sang porto gotes d'aigua salada. I a la pell, alguna escata...

La mar de blau, per moments tan ombrosa;
la mar de verd, tan bella i perillosa;
la mar de gris, que es veu majestuosa;
la mar d'acer, tan entremaliosa...

El futuro es una acuarela y mi vida un lienzo que colorear...

La vida és bonica, però de vegades complicada.

Gracias a la vida que me ha dado tanto... Me ha dado la risa, y me ha dado el llanto: así yo distingo dicha de quebranto, los dos materiales que forman mi canto. Me ha dado la marcha de mis pies cansados: A quien quiera acompañarmela, por favor vayamos pasito a paso, si hemos de ir mejor de la mano...

He viscut un llarg viatge i encara em queda coratge per avançar... amb les cartes de la vida jugo la seva partida: no em rendiré! Un altre dia ha començat!

... no vale la pena andar por andar, es mejor caminar pa'ir creciendo: volveré a contarte que he soñado colores nuevos y dias claros.

I per uns breus moment una estona de cel, ja no importa el demés, una estona de cel i per un instant tot s'haurà aturat.

Me niego a vivir esclava de mis heridas.

Hi ha dies en què, entre la gent i els crits, sense motiu i estúpidament, crec que sóc feliç. Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure sense cap perquè... Vull estar contenta! Per això m'enfronto al cada dia, sense motius i estúpidament, amb un gran somrís!

Tu sonríe y verás como todo parece que brilla! Los ratos oscuros se harán de colores mientras sobre alegría y no falten canciones. A poquito que sonrias llegará la alegría, de los ratos peores germinan los buenos: sonreir no se compra, no vale dinero. Ei! Sonríe!

Desitjo somriure sense crosses, sense pautes, sense haver de demanar permisos i poder parlar sense estrafer la veu, ... si no us sembla massa.
Duc llunes i cançons per arracades!
El vent, cruel i savi, s'enduu les cançons dels dies que deixo enrere. I per fi, trobo el descans en els somnis perduts i retrobats, en qualsevol revolt del camí que continua.

Per contactar: unaquimera@hotmail.com

Si desitges deixar un comentari, ENDAVANT!
Estaré encantada de llegir-ho i saber de tu: la teva opinió, les sensacions que t'ha provocat un relat, qualsevol aspecte que facis constar, el suggeriment que et sembli més oportú fer serà ben rebut i RESPONDRÉ A TOTHOM més aviat o més tard!

Sóc en aquest web per aprendre, experimentar amb noves propostes, col•laborar amb altres autors i participar en qualsevol fet que ajudi a mantenir viu RC, l'espai que compartim i del qual en gaudeixo:

- Concurs de Microrelats de l'ARC: Secrets. Participant amb relats seleccionats: Dins i fora i Filla.

- Concurs ARC de Poesia Social 2011: Vaig participar amb Ara no sé, publicat al llibre col.lectiu "Tensant el vers".

- Projecte Barcelona, t'estimo: Relataire participant el 2008 i 2011 amb COR A COR, PAS A PAS.

- Gimcana Virtual Literària ARC 2010: participant i Guanyadora! No va ser fàcil, però ja que sap que som una colla de "bojos per les lletres" ;-))

- Poemes il•lustrats: Vaig participar en el concurs, on van seleccionar Enfiladisses.

- Poesia eròtica: Ho vaig intentar i ara alguns dels meus versos són al llibre "Erotisme som tu i jo": AMB, Joguines de dona, SENSE, Xàfec.

- Microrelats: Vaig respondre a la convocatòria, trobant-me entre els autors del volum "10x10 Microrelats" amb Condemnats veïns! (Culpa).

- Reptes del fòrum:
* Repte en prosa, el "clàssic" : He participat com a reptaire i jutgessa.
* Conte, un repte llarg: He participat com a contaire i jutgessa.
* Nanorepte: Nanoreptaire en pràctiques.
* MiniRepte: He participat com a minireptaire i organitzadora.
* Repte Poètic-Visual: He participat com a poetaire i organitzadora.
* MeloRepte: He participat meloreptant i proposant melodia.

- Propostes del Fòrum:
* Taller literari: Relataire participant. Va estar bé mentre va durar... http://es.geocities.com/tallerrelats.
* Interrelat: Relataire participant. Intent de novel.la col.lectiva... http://es.geocities.com/qwark79/principal

- Celebracions col.lectives a RC:
R en Cadena
Els senyors Angel Negre i Gerard Vila Nebot em van encadenar i jo he passat la cadena a: Alícia Gataxica, buscador, estrangera i mjesus.

* 5è ANIVERSARI d'RC!
Vam celebrar-ho a la nostra "enganxosa" manera...
Photobucket