REseguim!!!!!!!) *clavant claus

Davant el lector abstret amb la seva pena aparegué la Clari nua tota ella, somrient com una fada preciosa i descaradeta. Els cabells ondulats color castanya torrada onejaven i s'expandien...fins abraçar-lo.
-Ooooh!-ell exclamà. I plorà.
-Nooooo, plorar no: gemegar toca!- van dir dues veus.
Es girà. Eren la parella de xinesos que, descalços i amb les nenes dormides més enrera en llitets de porcellana que semblaven orinals del rei Sol feien ssshist amb els dits índex davant els llavis menuts. Els de la Clari eren, tots, molsuts i estaven bategant de joia pel que passaria a continuació.
-Claudi! La clau ha caigut, saps? La clau que va tenyir molt més que els claus aquella hortènsia al meu somni. L'hortènsia que tu ara m'oferiràs, uuuummmmm!
(fins aquí Mena)

LI TOCA, LO REBOLI! (recordem, un torn més. Saber si Lecram segueix i Akeron suposem que sí i ja finar i il·lustrar). :)

Doncs no va passar res. Res de res. Simplement al·lucinacions vaporoses de ratafia amb estramoni. Senzillament, el nostre lector caigué en un somni profund i tot s'esvaí en un forat negre com de pany antic sense clau, com túnel obscur aconscienciat i misteriós, opac de núvol negre en clau de pluja.

Així que el que correspon és seguir amb la història primigènia de la Clari, el Prepuci i els malvats xinesos. Perquè havia succeït que la nostra parella protagonista -i protagonista de tants espectacles en clau variada- havia ordit un pla per desfer-se i desempellugar-se de les baules mafioses que les tenien nugats. I així aconseguirien escapar-se de la malvada tutel·la dels opressors asiàtics.
A saber: el Prepuci estudiaria hipnotisme per correspondència, mentre la nostra heroïna faria els seus pinets en arts marcials, assistint d'amagatotis a les classes del gran mestre Lai
-al que coneixerà segurament l'amable lector per un altre relat- especialista en claus de tota mena.

Tot amanit, avui era el dia D, hora H.

Per protegir la seva vida, la nova llibertat aconseguida, i la felicitat d'estar junts, la Clari i el Prepuci es van canviar el nom i van anar a viure humilment a un racó perdut i tropical de l'Àsia Austral.

Al llogarret circulaven moltes històries d'aquells dos occidentals que havien aparegut un dia, sortint de la jungla, i que havien reconstruït l'antic edifici que els comerciants holandesos que havien abandonat dues generacions enrere. Ella Hortènsia, ell Puci (per allò del senyor que la tenia tant llarga que tenia prepuci, puci i postpuci). Havien plantat unes misterioses flors blaves, que s'havien reproduït i s'havien escampat en gran quantitat, però només al voltant de la casa seva, com si les flors blaves no es volguéssin allunyar de la lluminosa parella. Vivien una mica apartats de tothom, però la gent se'ls estimava molt. Eren gent misteriosa de màgics recursos i habilitats, que sempre tenien una rialla, una solució, una broma o una abraçada per compartir. El poble era petit. A les nits tots podien sentir els gemecs i les rialles de les inacabables sessions de sexe de la parella. Això despertava molta curiositat. I llavors veien la parella pel poble amb les seves rialles, amb aquella felicitat que desbordaven. Les primeres nits els van espiar els savis ancians. Després d'un temps, els mateixos savis ancians, acompanyaven els adolescents del poble, a espiar la parella, furtivament, de nit, perquè aprenguessin el secret de la felicitat d'aquells estrangers misteriosos.
Aquella gent vivia humilment, amb molt poc. El Puci i l'Hortènsia viven l'un amb l'altre. I la pau i la felicitat els va embolcallar, i la resta del món es va oblidar d'ells...