Detall intervenció

RE: CONVOCATÒRIA23

Intervenció de: nadàlia | 26-12-2011

Caminava de pressa. Havia de ser a les sis en punt a la reunió. Faltaven cinc minuts. Era la reunió més important de la seva vida. No en va es parlaria de la seva jubilació després d'estar gairebé tota la vida treballant per l'empresa Carbons Rocabruna Extraccions en Sec.Anava panteixant per la vorera quan de cop i volta veié, a l'altra banda del passeig un nen que plorava. Shi acostà i observa que plorava perquè tres globus, un de vermell, un de groc i un de lila, se li havien escapat de les mans i ara eren innabastables allí dalt, en una branca d'un esponerós plàtan del passeig. S'ajupí a l'alçada del nen i li digué que ell era un home molt fort i valent que anirira a buscar els seus globus, allí dalt entre el brancam.Pensà que allò era més fàcil que treballar a la mina. Amb un salt, encalçà la primera branca i a força de músculs amunt, i amunt, i amunt, el peu a la darrera branca i la mà clivellada i esgarrinxada aconseguia tibar el fil que unia els tres globus, d'uns colors que se li feien presents a la memòria. A baix, arran de terra l'esperava el somriure més bonic que mai no havia vist. El nen se li abraçà amb força mentre li deia que era l'avi més fort del món. Després, una corredissa se l'endugué contenta com un fulla que voleia pel vent. Aquell somriure dibuixa una llàgrima tendra en el rostre d'en Josep Piulats Rocabruna.
Demà trucaria al seu cosí. Avui era feliç com aquell nen.


Respostes

  • Diari d'un noi molt especial
    magalo | 23/12/2011 a les 19:26

    Estimat diari:
    Ara que les coses aniran millor, he decidit començar-te a escriure en una llibreta que he trobat al despatx del pare.

    Ens hem quedat sense el pare. Ara estem la mare i jo. Jo no li agradava al pare, ho sé perquè s’avergonyia de mi. La mare si que m’estima. Sempre m’ha dit que jo sóc especial, molt especial. Com ens havien dit a l’escola a mi i a uns companys amb els que vaig compartir classe bastants anys. Nens especials que sovint ens trobàvem amb d’altres que suposadament eren normals. La seva escola ens acollia tot sovint per fer-hi activitats conjuntes. M’entrava una immensa angoixa el dia que tocava anar-hi. Hauria plorat d’impotència, però recordava les vegades que la mare em deia que jo era més bo i millor que aquells que m’insultaven o em maltractaven. Em deia que no baixés mai el cap i que estava molt orgullosa de mi.
    Nens normals?, aquells energúmens? En aquell lloc hi devia haver anat el pare de petit. Moltes vegades s’acostaven a mi enfadats, tot i que jo no els havia fet res. Em prenien les coses i jo confiava que me les tornarien. Els feia favors de tota mena, sempre esquivant-los la mirada i sentint-me ben poca cosa.
    S’està bé amb la mare. Jo i ella i prou. Me la estimo molt. L’abraço molt més que abans perquè no vull que pensi amb el pare. No cal. I l’ajudo i la cuido perquè no es cansi tant, perquè no se me’n vagi, ni quan jo sigui vell.
  • Clara
    Josep Casals Arbós | 26/12/2011 a les 18:42

    Quan la Clara va complir vuit anys, la seva mare va decidir que havia de fer la primera comunió. Va començar catequesis i s'ho passava força bé, ja que explicaven històries curioses i després cantaven. Però es veu que feia preguntes inapropiades sobre les coses que no entenia o trobava contradictòries, i a partir del tercer dissabte li van donar una llibreta per pintar i la van fer seure sola al fons de la sala. Només la deixaven tornar al grup a l'hora de cantar perquè tenia una veu molt nítida i afinada.

    L'últim dissabte, abans del Gran Dia, les van portar a confessar.

    –Ave Maria Puríssima —va enunciar, d'esma, una veu gastada.

    —Sens pecat fou concebuda —va recitar la Clara, dòcil i expectant, al mateix temps que es feia la senyal de la creu.

    —Quins pecats vols confessar, filleta?

    —Jo no tinc pecats, mossèn, jo sóc una nena —va contestar, amb naturalitat, la Clara.

    —Però algunes mentidetes hauràs dit... —continuà el capellà, condescendent.

    —Les mentidetes que jo pugui dir no són pecat. Sóc una bona nena —va reivindicar la Clara, una mica alterada.

    —Però alguna vegada hauràs desobeït els pares! —insistia el clergue, ja impacient —o t'hauràs barallat amb el teu germanet...

    La Clara va quedar encorreguda i, tot somicant, li va dir que no entenia perquè s'entestava a fer-la sentir culpable. El confessor, escandalitzat com si la criatura hagués proferit la més greu de les blasfèmies, la va fer fora a crits.

    Ella mai no hi ha tornat.
  • RE: CONVOCATÒRIA23
    nadàlia | 26/12/2011 a les 18:43
    Caminava de pressa. Havia de ser a les sis en punt a la reunió. Faltaven cinc minuts. Era la reunió més important de la seva vida. No en va es parlaria de la seva jubilació després d'estar gairebé tota la vida treballant per l'empresa Carbons Rocabruna Extraccions en Sec.Anava panteixant per la vorera quan de cop i volta veié, a l'altra banda del passeig un nen que plorava. Shi acostà i observa que plorava perquè tres globus, un de vermell, un de groc i un de lila, se li havien escapat de les mans i ara eren innabastables allí dalt, en una branca d'un esponerós plàtan del passeig. S'ajupí a l'alçada del nen i li digué que ell era un home molt fort i valent que anirira a buscar els seus globus, allí dalt entre el brancam.Pensà que allò era més fàcil que treballar a la mina. Amb un salt, encalçà la primera branca i a força de músculs amunt, i amunt, i amunt, el peu a la darrera branca i la mà clivellada i esgarrinxada aconseguia tibar el fil que unia els tres globus, d'uns colors que se li feien presents a la memòria. A baix, arran de terra l'esperava el somriure més bonic que mai no havia vist. El nen se li abraçà amb força mentre li deia que era l'avi més fort del món. Després, una corredissa se l'endugué contenta com un fulla que voleia pel vent. Aquell somriure dibuixa una llàgrima tendra en el rostre d'en Josep Piulats Rocabruna.
    Demà trucaria al seu cosí. Avui era feliç com aquell nen.
  • OMBRES EMMASCARADES
    brins | 27/12/2011 a les 10:37

    Com n’eren de perfumats aquells dies clars de cirerers florits, en què el sol protegia el vol tímid de la meva infantesa...De sobte, però, el cel s’enfosquí, i s’escampà arreu un aspre ventijol de desemparança.

    En llevar-me aquell dia, les roses tenien un roig vellutat i el cel em somreia; era el dia en què complia vuit anyets i els pares havien convidat els oncles que jo tant estimava, la tieta Montserrat i el seu home, en Sebastià, per celebrar l’aniversari. Havent dinat, amb la calor sufocant d’un estiu que s’encetava, tothom buscà un lloc fresc dins de casa per fer-hi la migdiada, però jo preferí quedar-me al jardí. Al cap de poca estona, se m’apropà l’oncle Sebastià, amb el mateix posat afable i somrient de sempre, però amb un esguard que jo desconeixia, una mirada deformada de falsa tendresa... Els meus vuit anyets comprengueren de seguida que aquells jocs ingenus que em proposava no eren innocus, pretenien embrutar-me la infantesa com fang que ensutja la neu. Em cercava, anhelós, els llavis, m’acariciava la pell amb dits encesos de desig i, a poc a poc, m’esgarrapava la innocència... Esporuguida, vaig arrencar a córrer, vaig fugir d’aquell racó on no floria cap rosa ni treia flor cap cirerer.

    Em vaig adonar, per primera vegada, que per molt assolellat que sigui un jardí, pot tenir, també, obaga; ombres emmascarades que tot simulant protecció, estropellen la tendresa; ombratge maligne que malmet, fins i tot, els brins del propi jardí...
  • Mirífica innocència
    deòmises | 27/12/2011 a les 21:46
    —Llavors, això dels Reis d'Orient és una mentida que us vau inventar el pare i tu?
    —Sí, fillet, i ara que ja tens vuit anys hem pensat que va sent hora que ho sàpigues. Mica en mica cal anar perdent aquesta innocència que caracteritza als nens i començar a aprendre de ser adult.
    —Però, i tots els reals que he anat rebent, cap d'ells ha estat portat per un Rei Mag?
    —Ni camells, estimat, ni la fressa dels patges en deixar els paquets.
    —I com pot ser això, mare? Si semblava que els olorava fins i tot...
    —Amb il·lusió, tot es pot imaginar, petit. També allò que és, en el fons, mentida. Però és una mentida, una de les que en diríem pietosa.
    —Pietosa? Què vols dir amb pietosa, mare?
    —Que es diu per no fer mal, perquè somniar és gratuït. I els ulls d'un nen que espera aquesta nit màgica any rere any és impagable.
    —Llavors, res de mirra, ni encens, ni or vinguts d'Orient? Ni un estel que guiava tot el sèquit reial fins a l'establia?
    —No, reietó, tot una llegenda.
    —Igual que el que li vas explicar al pare sobre l'Esperit Sant? Allò també era una mentida pietosa d'aquestes?
    —D'això... Aquest tema són figues d'un altre paner, Jesús...
    —...


    d.
    • Mirífica innocència (aquí!)
      deòmises | 27/12/2011 a les 21:48
      —Llavors, això dels Reis d'Orient és una mentida que us vau inventar el pare i tu?
      —Sí, fillet, i ara que ja tens vuit anys hem pensat que va sent hora que ho sàpigues. Mica en mica cal anar perdent aquesta innocència que caracteritza als nens i començar a aprendre de ser adult.
      —Però, i tots els reals que he anat rebent, cap d'ells ha estat portat per un Rei Mag?
      —Ni camells, estimat, ni la fressa dels patges en deixar els paquets.
      —I com pot ser això, mare? Si semblava que els olorava fins i tot...
      —Amb il·lusió, tot es pot imaginar, petit. També allò que és, en el fons, mentida. Però és una mentida, una de les que en diríem pietosa.
      —Pietosa? Què vols dir amb pietosa, mare?
      —Que es diu per no fer mal, perquè somniar és gratuït. I els ulls d'un nen que espera aquesta nit màgica any rere any és impagable.
      —Llavors, res de mirra, ni encens, ni or vinguts d'Orient? Ni un estel que guiava tot el seguici reial fins a l'establia?
      —No, reietó, tot una llegenda.
      —Igual que el que li vas explicar al pare sobre l'Esperit Sant? Allò també era una mentida pietosa d'aquestes?
      —D'això... Aquest tema són figues d'un altre paner, Jesús...
      —...


      d.
      • Ha de ser...: —Però, i tots els regals que he anat rebent, cap d'ells ha estat portat per un Rei Mag?
        deòmises | 27/12/2011 a les 21:59
  • Regressions
    Mercè Bellfort | 28/12/2011 a les 00:43
    - Innocent de mi! Com pot ser que no m’adonés que cada conjunt interior que estrenava la meva dona era per lluir-lo i provocar el desig d’altres homes? Com dimonis s’ho va fer per deixar-me amb una mà al davant i l’altra al darrere? Com se’m va passar de llarg que formés part d’un negoci de prostitució del qual acabaria sent la propietària?

    Innocent de mi! No he malpensat mai de ningú, i encara menys de la Marita. Quan ens vam casar, aviat farà divuit anys, tothom ens deia que érem la imatge de la bondat, de la tendresa, de la innocència.

    Ara, per tot el que m’acaba de comunicar la policia, veig que la Marita va deixar de ser innocent molt abans d’arribar a la majoria d’edat. Qui sap si des que es va fer model, i tothom se la mirava. Llavors jo estava en una fase crítica de la meva vida. Recordo que les lectures de santorals m’absorbien a tothora i, de mica en mica, em retornaven a la infància quan a casa, avis i pares, pregonaven la innocència com la millor virtut de l’ésser humà. Des que tinc ús de raó crec que tota la meva família ha anat sempre amb el lliri a la mà. I així anem tots, sap?

    - Miri, em planteja una situació familiar força complexa, que caldrà esbrinar pas a pas. Per començar bé, però, baixi ja del cavallet, i tregui’s el xumet de la boca, home!

    - Sí, doctor.
  • Per què va marxar?
    gypsy | 28/12/2011 a les 02:12

    Vaig veure com la innocència marxava del seu cos, de les seves mans de porcellana, dels seus ulls dolços i ametllats. Va marxar per la finestra i s’allunyava corrent camp a través.
    La vaig mirar mentre es desfeia el pentinat abans d’anar a dormir. La seva expressió havia canviat, el rostre era amarat d’una fredor serena i somreia com si fos una altra persona. Se’m va acostar i em va fer el petó de bona nit. Un petó de gel, anònim, que no transmetia estimació.
    Cada dia mirava enllà de la finestra per veure si li tornava la innocència, si li entrava pels ulls i la posseïa novament. Volia la meva mare, no aquella dona estranya que tenia el seu mateix esguard però que havia perdut l’emoció, com si fos un titella accionat per un comandament o per uns fils invisibles.
    Dos dies després, en tornar de l’escola vaig sentir-la cantar. Devia estar a la cambra d’en Pol, el meu germà petit de vuit mesos. La veu era captivadora i dolça. Potser la innocència havia tornat i la nostra mare tornava a ser la de sempre. Vaig pujar les escales sense fer soroll. La porta era entreoberta. La mare era a sobre del meu germà amb un coixí que li tapava la cara. En Pol ja no es movia i ella seguia cantant la cançó de bressol.
    Però la culpa va ser de la innocència que la va abandonar una nit i no va tornar.
    Jo, hauria de fugir.
  • SANTA INNOCÈNCIA!
    Núria Niubó | 28/12/2011 a les 20:02

    La Sra. Aurora, cada matí, uns minuts abans de les 12h, sortia a la galeria i cridava a la seva veïna Carme perquè la nena anés a fer l'Àngelus amb ells.
    Els dies de vacances és feien llargs a casa i per la Doloretes era una distracció, hi anava només pels quatre anisets que li donaven després de resar i també perquè el mossèn sempre li explicava una historieta de la Bíblia.
    A finals d'estiu, un matí la Doloretes els hi va fer una pregunta que ja feia dies li rondava pel cap.
    —Per què no tenen fills vostès?
    —Santa innocència! Respongué el mossèn.
    I la Doloretes es quedà sense resposta.
    Al matí següent en tornar a cridar-la, la nena no hi va voler anar.
    —Què et passa? Preguntà la mare.
    —Ja no em cal resar mare, ahir el mossèn em va dir que era Santa!

    L'anècdota va tenir força ressò entre la mare i les veïnes. Durant uns dies al pati de les galeries hi va haver un bon esclafit de rialles i comentaris fins al punt que la Doloretes va desvetllar la veritat i va perdre, massa aviat, aquella innocència tan dolça i tendra.

    Un matí, just a l'hora de l'Àngelus, mentre és mirava al mirall, la mare li preguntà,
    —Què fas Doloretes, què no vas a casa del mossèn?
    —No mare, me'n vaig amb les amigues. Ah! i a partir d'ara ja no sóc la Doloretes, sóc la Maria Dolors!



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: