Detall intervenció

No es perdia res (fora de concurs)

Intervenció de: touchyourbottom | 26-08-2016

La Ferina havia perdut l'olfacte. Cridava, emprenyada:

-Torna, punyeter, que jo et vull! Vine, que et posaré un mocadoret amb aigua del Carme!

També tenia una pedra al ronyó.

-Cada vegada tinc més tecles!

Per acabar-ho d'adobar ja no podia agenollar-se a missa.

-Això sí que em fot!

Llavors potser reia. O plorava. Tot depenia de com estigués, de l'actitud que l'abracés.

Eren coses de l'edat i un xic de l'herència. Així ho entenien fills, néts i besnéts. La Zeferina sempre havia estat forta com un roure -o com dos- i a punt de fer cent anys era normal, normalíssim, que tingués xacres.

Però perdre la flaire, de bon tros, era el que més l'amoïnava.

Per això, l'extensa família de la dona que havia treballat al camp gairebé set vides com les dels gats, volia fer-li un present especial: rememorar olors que la fessin somriure.

Durant una tarda sencera, després d'un àpat de celebració molt emotiu, es van posar tots -com van poder- davant la llar de foc, que l'hivern a fora es menjava la blavor del cel, la tornava gris, i feia que el fred piqués fort. Convenia que l'escalfapanxes i la tendresa del caliu familiar en fossin defensa.

Per a l'anciana, ben instal·lada en un balancí, aquell regal va ser com llaurar exitosament un camp que havia quedat erm. Cada membre explicava, tan bé com sabia o podia, alguna cosa que ajudés a retornar la sensació perduda.

La Pili va evocar quan feien melmelada de codony. En Pere i en Pau, l'olor dels tomàquets verds acabats de collir que calia posar per mides en caixes de camp que l'intermediari s'enduria i pagaria a preu pestilent. La Teia, de la llet de vaca acabada de bullir perquè perdés els microbis. En Gibert, de la cera dels ciris de les misses de Setmana Santa. En Jofre i la Roser, dels crispells de bacallà. La Rita, la de la ratafia que feia el besavi...

Emocionada i amb el sentit somort miraculosament revifat, la Ferina va esclatar amb alhora tremolosa i ferma:

-Em ve al nas i al cor l'oloreta del cos d'un nadó. El meu primer fill, en Tià, que va morir a la guerra. Li ensumava els peuets i els li besava. Li flairava el coll quan feia estona que havia mamat. Les seves rialles i els meus somriures feien olor de felicitat.

Un silenci s'apoderà de tots els cervells. De cop i volta, tots aquells aromes confluïen, pidolaires. Tots van saber que l'endemà adquirien flors en corona, les més fragants, perquè la Zeferina es trobaria amb en Tià.



tyb


Respostes

  • Era una deessa boja (fora de concurs)
    Tanganika | 23/08/2016 a les 00:38
    Era mitjans juliol i les acàcies d'una placeta mostraven unes capçades esponeroses i flonges com cabells africans quan no els fan patir cap tibantor. Tantíssimes flors d'un to groc safrà cridaven a la vista i a l'ànima. La blavor del cel feia que el contrast esdevingués sublim.

    Era l'espai privat d'aquella deessa que, vestida de sedes i blondes delicades, s'asseia en un banc de pedra sota un dels arbres, el més vaporós, com per a conjuminar-hi com anava abillada. Un somriure se li llaurava al rostre tot i esperant un monjo que l'adorava.

    Se sentia olor d'aromàtiques, tan intensa com les emocions colgades que no volien esperar més. Els testos grans n'eren curulls i estaven distribuïts d'una manera graciosa, com per a completar un quadre inoblidable. Ella així ho havia demanat al jardiner. Després li havia donat festa, com a la resta de servei.

    Allà el capvespre es trobarien. Ella s'hauria aixecat del banc uns quants cops, deliciosament neguitosa, a passar les mans per la menta, la lavanda, la sàlvia i també el julivert. La confusió o barreja de flaires la feia esclafir a riure. Arrencava alguna fulla, se la posava sota el nas i feia perquè no caigués, com si tingués bigoti. Inspirava profundament perquè volia retenir el plaer a la memòria olfactiva. S'entretenia d'aquella manera, semblava encisadorament boja.

    Fins que apareixia ell, vestit amb una túnica menys llarga que el desig. Totes les olors desapareixerien, substituïdes per la de les flors d'acàcia folrant el terra, com una catifa màgica, fermentant, omplint el record d'estimar-se a la serena sota brancatges i volta celest.




    Aquell amor prohibit havia existit, havia estat real? La Belamina s'ho preguntava cada estiu quan les acàcies eren núvols de cromatisme oriental, mentre passejava pel pati del centre i li venia la sentor d'herbàcies acabades de regar: la desprenien més. I, sobretot, mentre trepitjava milers de flors caigudes, passant-se i havia d'ajupir-se, agafar-ne un grapat i adossar-hi el nas...Sí, llavors era quan creia que res s'havia emmusteït, que ell tornaria i que la fal·làcia era la medicació que, per més que li retoquessin quan s'exaltava, l'enganyava.

    TGNK
  • Agrícola (o Fragància salutífera)
    deòmises | 25/08/2016 a les 15:40
    Arribo a casa, després d'un dia ple de blavor mediterrània al seu costat, i la seva flaire persisteix al meu voltant. Ara ja sé identificar-la; es tracta de Trésor de Lâncome. Però el romanent no és d'aquest perfum. Al bell mig del Balcó del Mediterrani tampoc no he pensat en una fragància concreta, sinó en converses en una terrassa ja buida de clients, mentre ella feia un breu recés del rutinari repartiment del correu i jo gargotejava versos que, calladament, traspuaven aquelles estones amenes, deixondides. Quina olor m'encadenava a ella, llavors? Salnitre, aigua fresca de roses, tinta, paper, pega...

    El record em barrina dins del cervell, com si es tractés d'una rella que llaura un camp erm, en guaret forçós, que ha rebut les primeres gotes de pluja salutífera i que sent que la vida i la llum de nou bateguen al seu interior. La memòria escup el pòsit d'una soledat que ara ja em destorba perquè topa amb una porta ajustada feblement, per on l'aire circula amb timidesa i complicitat. I les pedres dels mals moments aliens a nosaltres reapareixen, però no malmeten; han quedat a la marjal d'un temps que no tornarà. Necessites respirar, li diria.

    Aleno discretament i profunda, com si encara la tingués al meu davant, mirant-me amb ulls àvids de ser esguardats i d'observar cada canvi en el rostre d'aquell qui, després de tant de silenci, alimentant un amor venerable cap a ella, s'arrapa com l'heura al mur de la casa pairal més ferma, al seu cos fràgil i vincladís, que es permet abraçar amb força. I regiraré els fulls on amagava els batecs del cor en versos malgirbats i escamparé l'olor antiga d'uns papers que la coincidència ha volgut que aflorin com si haguessin estat escrits ahir mateix, amb sentiments intactes.

    En mirar-me avui, s'han anul·lat el transcurs dels anys, les cruïlles i els revessos de la vida, les absències i les pèrdues; i només xerrem d'aquelles glopades de diàlegs banals, quan les hores duien la fragància tendra d'un amor amagat, que no gosava pronunciar en veu alta els versos que provocaven:

    La mel en les teves paraules;
    I el meu cor intenta libar-les
    Contra la set del silenci.

    M'empararàs entre les ales
    Del somni per a alliberar-me
    Del malson de no escoltar-te?

    Caic en els teus ulls lentament.


    Arribo a casa, i respiro la plenitud del poema escrit gràcies a les seves pupil·les.


    d.
  • La Gracieta
    Mena Guiga | 26/08/2016 a les 00:19
    Apareixia la Gracieta, encorbada, vestida fosca. Semblava un espectre amable en aquella sala poc il•luminada de terra de pedra gastada que exhibia bótes alineades a cada flanc. Fortor de fusta prenyada de vi. Matisos d'humitat i, a vegades, barrejant-s'hi, la del sopar que estava preparant.

    A la Lídia la fesomia de la Gracieta li recordava la vaca Telma d'en ‘Popeye’, no hi podia fer res. Bé, se'n salvava aquella blavor dels ulls de la dona gastada a còpia de farts de treballar.

    -La garrafa, negre; les dues ampolles, rosat- deia amb veu vergonyosa la nena de deu anys.

    La minyona s'ajupia sense plegar les cames, ignorant de cap truc per a evitar lesió a l’esquena, ella que netejava, endreçava, carregava, cuinava, cuidava,…
    Mentre rajava vi brillant i olorós d'un dels grans recipients i ho vigilava, algun cop un perfum intens hostiava: era la senyora, antiga criada, que havia aconseguit arreplegar un dels homes més rics del poble, que l’amor i un bon savoir faire o laisser faire al llit fa miracles, més procurar descendència. Havia sabut llaurar-se el futur. Deia coses com ara:

    -Gracieta, la Belita vindrà tard a sopar. Espera-la, que no tingui el menjar fred. Gràcies.

    Llavors l'acaronava o li feia un parell de petons que traspuaven un baf d'un cert amor cert.

    Abans de marxar saludava amb un somriure i la nena responia amb un 'adéu' tímidament.



    Cada dues setmanes, el divendres, en aquells anys en què al poble no hi havia supermercats ni cellers-botiga, calia tornar a Can Biroranau. El pare bevia vi cada dia, amb porró i a galet, i quan s’acabava hi anava, amagant bé un monederet amb les pessetes justes. Els carrers no acollien trànsit esgarrifós, les voreres estretes no feien patir. Per això la Lídia era enviada a fer l'encàrreg.



    Fins que un dia es deixà de vendre la beguda del most del raïm, en aquella casa de rics. El progrés creixia, tot s'accelerava. Com seguir la flaire de la rapidesa sense pòsit?

    Quedà a l'ànima nostàlgica de la nena l’efluvi del record d’aquella serventa menuda que, ja morta, fora de la sala on acomplia una més de les tasques assignades, destil•lava aroma d'aigua de colònia senzilla i fresca, amb tocs de lleixiu, sabó, midó i altres productes en una existència aqueferada pels altres. La de la Gracieta.



    (per això en faig homenatge)


    Mena





    • RE: La Gracieta
      Mena Guiga | 26/08/2016 a les 01:30
      'en aquella casa de rics QUE TENIEN VINYES' (hi faltaven els mots que aquí poso amb majúscula).
  • No es perdia res (fora de concurs)
    touchyourbottom | 26/08/2016 a les 01:25
    La Ferina havia perdut l'olfacte. Cridava, emprenyada:

    -Torna, punyeter, que jo et vull! Vine, que et posaré un mocadoret amb aigua del Carme!

    També tenia una pedra al ronyó.

    -Cada vegada tinc més tecles!

    Per acabar-ho d'adobar ja no podia agenollar-se a missa.

    -Això sí que em fot!

    Llavors potser reia. O plorava. Tot depenia de com estigués, de l'actitud que l'abracés.

    Eren coses de l'edat i un xic de l'herència. Així ho entenien fills, néts i besnéts. La Zeferina sempre havia estat forta com un roure -o com dos- i a punt de fer cent anys era normal, normalíssim, que tingués xacres.

    Però perdre la flaire, de bon tros, era el que més l'amoïnava.

    Per això, l'extensa família de la dona que havia treballat al camp gairebé set vides com les dels gats, volia fer-li un present especial: rememorar olors que la fessin somriure.

    Durant una tarda sencera, després d'un àpat de celebració molt emotiu, es van posar tots -com van poder- davant la llar de foc, que l'hivern a fora es menjava la blavor del cel, la tornava gris, i feia que el fred piqués fort. Convenia que l'escalfapanxes i la tendresa del caliu familiar en fossin defensa.

    Per a l'anciana, ben instal·lada en un balancí, aquell regal va ser com llaurar exitosament un camp que havia quedat erm. Cada membre explicava, tan bé com sabia o podia, alguna cosa que ajudés a retornar la sensació perduda.

    La Pili va evocar quan feien melmelada de codony. En Pere i en Pau, l'olor dels tomàquets verds acabats de collir que calia posar per mides en caixes de camp que l'intermediari s'enduria i pagaria a preu pestilent. La Teia, de la llet de vaca acabada de bullir perquè perdés els microbis. En Gibert, de la cera dels ciris de les misses de Setmana Santa. En Jofre i la Roser, dels crispells de bacallà. La Rita, la de la ratafia que feia el besavi...

    Emocionada i amb el sentit somort miraculosament revifat, la Ferina va esclatar amb alhora tremolosa i ferma:

    -Em ve al nas i al cor l'oloreta del cos d'un nadó. El meu primer fill, en Tià, que va morir a la guerra. Li ensumava els peuets i els li besava. Li flairava el coll quan feia estona que havia mamat. Les seves rialles i els meus somriures feien olor de felicitat.

    Un silenci s'apoderà de tots els cervells. De cop i volta, tots aquells aromes confluïen, pidolaires. Tots van saber que l'endemà adquirien flors en corona, les més fragants, perquè la Zeferina es trobaria amb en Tià.



    tyb
  • El meu primer amor
    Vicent Terol | 28/08/2016 a les 21:16
    Deu ser aquest estat de permanent malenconia, en el que em veig instal·lat tres mesos després del divorci, el que ha fet que em retorne a la ment de nou el record de Sílvia, el meu primer amor. En realitat, durant els quasi trenta anys que han transcorregut des d’allò, mai no l’he pogut apartar de la meua vida: les intenses sensacions d’aquella relació, inseparables de l’olor de 'Tess', el perfum que emprava, m’han acompanyat sempre. Hui m’he vist buscant a 'YouTube' l’anunci d’eixa fragància dels anys huitanta —«El perfume de una generación»— i, després de veure’l, la imatge de Sílvia m’ha colpejat les emocions com una pedra llançada contra un vesper.

    Ens trobàvem secretament al Jardí de les Flors i, entre prolongats besos i abraçades damunt la gespa, em quedava embadocat contemplant la blavor dels seus ulls. Foren temps d’ingenuïtat, de cotes de felicitat ja mai més viscudes. Dies llaurats en la memòria, recordats amb nostàlgia en cadascuna de les posteriors relacions, les quals tindrien sempre un punt de certa insatisfacció.

    Al meu diari de joventut, escrivia poemes dedicats a Sílvia, a més de narrar els moments més destacats de la nostra aventura amorosa. També recorde les lamentacions posteriors a la ruptura, les frases d’aquella cançó de Los Secretos: «Y mientras en la calle está lloviendo / una tormenta hay en mi corazón». Encara conserve eixa agenda farcida de vivències pretèrites, la qual no he volgut tornar a obrir des que vaig deixar d’escriure-hi en finalitzar l’institut. Equivocadament, vaig pensar que així oblidaria la meua estimada eterna: amb major o menor intensitat, com he dit abans, ella sempre ha estat a la meua ment, als meus sentiments. Tampoc no he sabut desprendre’m del llibret, permanentment amagat en algun racó com un xicotet tresor.

    Hui, després d’evocar l’olor del perfum 'Tess', després de veure l’anunci, he decidit agafar el diari, obrir-lo i reviure aquells dies. Amb les mans tremoloses, l’he tret d’una antiga motxilla i he buscat amb ansietat les meues notes. Passant nerviosament les pàgines, he llegit, he devorat tot allò relacionat amb Sílvia... Les últimes frases sobre ella daten de març de 1987: «M’han dit que una utopia és una cosa que mai no pots aconseguir. Per què perdre més temps plorant per Sílvia? Crec que li caic bé i em somriu, però res més. Sílvia és una utopia».
  • Moltes gràcies a tots els participants
    brins | 28/08/2016 a les 22:06
    Queda tancada l'admissió de relats. De seguida que pugui faré i penjaré els comentaris i el veredicte.

    brins

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: