Detall intervenció

Ayasofya

Intervenció de: Toni Santana | 26-06-2018

Ayasofya. Un miol al somni de Mehmet que ara pren horitzons tot contemplant Constantinoble. La ciutat havia aconseguit obrir els seus ports i així fornir-se de provisions. Les pedres respiraven eternitat.

Aquest fet imprevist de la mar feia quasi impossible la caiguda de Constantinoble, i tot indicava que s'haurien de retirar. I així ho defensava el seu gran visir.

Les muralles de la ciutat tancaven altra amenaça per al soldà, Orkham, el seu germà, presoner dels bizantins, esperava ser alliberat i prendre'l el poder. Allunyar-se de la ciutat era una derrota molt més gran, més íntima.

Però va arribar el somni, el paisatge de llum ferint les voltes, el terra lluent per on passejava el gat, amb una lleugeres d'ànima. Sota un vocabulari místic el gat lligava una pregaria de bellesa. Amb unes urpes curulles de sang, aixecava a cada petjada una daurada pau. Un silenci. El cos del gat navegava per una mar de marbre i llum, de cels, de novells firmaments. Amb la seva mirada fixa i nocturna fregava una religió, un destí.

El soldà es despertà amb el cos suant, amb el gat esbufegant a la seva gola, amb una adolorida pell on de mica en mica s'esvaïen les esgarrapades del somni. A la luxosa tenda les ombres estrafeien la ciutat, un gat es passeja per les esquerdes provocades per la llum. De mica en mica l'home respirava la propera victòria.

I ara Mehmet mirava Constantinoble, dibuixant des de les entranyes paraules noves, Istanbul, Ayasofya. La llar de tot un poble, d'un esperit de noblesa.

Al seu costat arriba el seu tutor, Zaganos, defensor de la guerra. Arriba amb un gat grisenc als braços. El soldà els mira, Zaganos compren i s'allunya a preparar la batalla deixant el gat al terra que es refrega contra les cames de Mehmet, qui allunya l'esguard al sostre ruïnós de l'església de Santa Sofia. Miol d'un somni, serà nostra, xiuxiueja al gat mentre la mar s'obre delerosa a la sang.


Respostes

  • RICINA
    kefas | 21/06/2018 a les 19:10

    Uff, que n'estava de bé ! Cargolat, sobre la seva panxa, sentia com pujava i baixava el pit al ritme del lleu murmuri de l'aire que sortia del nas ample i graciós que tenia a un parell de pams. Només el separava de la seva pell el suau tel de gasa que es posava sobre la panxa per acollir-lo a l'hora de la migdiada. La tebior de la pell li proporcionava una escalforeta que li feia reviure la confortable sensació acollidora de quan estava al niu amb la seva mare i germans.

    El dolor agut d'una trompada a l'alçada de l'orella va semblar que li trencava el cap. Maaaau !, va cridar aterrit mentre feia un salt per escapar de l'atac. "Què hi fa aquest coi d'animal sobre teu !!" va tronar una veu massa familiar. "No t'he dit mil vegades que no el vull veure per aquí !". El bastó encara volava sobre el seu cap quan , sense pensar-s'ho gota, va sortir corrents. Va esprintar pels passadissos fins que es va sentir lluny del perill. Llavors es va aturar

    Una sensació de buidor li pujava de l'estómac. Tenia gana. Va albirar al seu voltant buscant alguna cosa per menjar quan va veure que el mag sortia d'una cambra. Era un home gran, tauper, que de vegades deixava la porta oberta perquè hi entrés a caçar alguna rata trapella. Aquesta vegada també ho va fer.

    Li va cridar l'atenció un pot de vidre que hi havia sobre una taula. Tenia dibuixats, de color vermell, ossos humans, un cap i un parell d'ossos llargs. S'hi va acostar i quan anava a olorar-la, un crit el va espantar "Surt d'aquí" . En girar-se per fugir tombà el pot i, encara que inicià un salt per evitar-lo, va trepitjar el líquid blanquinós que s'havia vessat.
    Aquesta vegada no va haver de córrer. El mag no el podia pas atrapar. Va desfer el camí que havia recorregut abans, per anar a la cuina. Sabia que entre les deixalles trobaria alguna cosa per omplir el pap. En passar davant de l’estança d’on l’avien foragitat, va sentir un gemec. El va identificar al moment, era d’ella. Es va posar nerviós, què li devia passar ? Va empènyer la porta i, oh casualitat, es va obrir. Només va veure l’esquena d’ell, fent uns moviments brucs amb tot el seu cos pels que va deduir que li estava fent mal. Estava mig atordit i encara li feia mal el cap. El que veia el va omplir de ràbia i, sense pensar’s-ho es va llençar amb les urpes desplegades sobre la seva esquena.

    “Vine mixeta” La seva veu, dolça com sempre, tenia un deix de melangia. S’hi va acostar i es va enfilar als seus genolls. “I dieu que ajusticiaran el mag per haver enverinat al sultà ?”. “Si altesa”, respongué una veu d’home des de l’altra punta de l’habitació, i continuà “La prova irrefutable és que el recipient de la ricina estava gairebé buit. No sabem quant de temps l’ha estat enverinant”

    El gat es va aclofar sobre les cuixes i s’adormí.
  • Setciències (o Àustria vs Gàlata)
    deòmises | 22/06/2018 a les 02:56
    El meu nom és Schrödinger. Per molt estrany que us soni, és un nom d'allò més comú per a qui tingui certes nocions de ciència, sobretot de física. I, per reblar encara més el clau, de física austríaca. Sí, ho podeu dir: soc un pedant. Però, amb aquest nom que m'identifica i amb uns amos tan imbuïts en les grans qüestions del nostre món, esdevenir un setciències era un mal menor. Ja ho diuen que m'hi fixo molt, en tot, però sobretot en els artefactes que pul·lulen pel meu voltant. Des d'una bicicleta a un dron, passant per automòbils, ponts llevadissos o funiculars.

    Aquesta febrada científica s'ha accentuat a Istanbul, en trobar-me davant per davant del pont de Gàlata. Quedar bocabadat i perdre la noció del temps és un en veure els engranatges en ple rendiment per aixecar aquesta mola d'asfalt, formigó i acer. I em faig creus de la capacitat de la humanitat d'enginyar-se-les per superar els entrebancs. En aquest cas, l'estret del Bósfor. Podria enumerar un reguitzell d'exemples que us avorriria i us despertaria un sentiment d'animadversió força accentuat. I és convenient guardar-me de nous enemics, ara que finalment he repudiat la meva raça i ningú no m'oferirà ajuda ni suport, i tampoc no crec que hi hagi voluntaris per auxiliar-me, si vingués el cas, i, aprofitant l'avinentesa, tal volta fora bo parlar-vos millor del meu nom. Fer-vos cinc cèntims de tot plegat, i potser trobaríeu graciós aquest atzucac on he anat a raure.

    O seria millor saber qui és el vostre cap, qui us mena per aquesta munió de carrers i carrerons, d'avingudes i de gentada. I com us ho feu per trobar sempre teca, de la qualitat que sigui. Perquè ser aventurer està força bé al principi, però el rau-rau de l'estómac és infernal lluny de la influència dels amos. Que jo soc més de fórmules, no pas de treure'm les castanyes del foc. Podeu miolar-me la resposta, que de ben segur som família llunyana. Per cert, no us he parlat del gat de Schrödinger, aquell que és viu i mort alhora; us sona? Devem parlar d'un avantpassat vostre, que Àustria no està tan lluny de Turquia com sembla a simple vista... I esteu parlant amb un Schrödinger millorat, que flaira els rastres més ínfims, i localitza allò que es proposi. Que és voluntari que vulgui perdre de vista aquell qui em peix, encara que grinyoli l'assumpte.

    Llavors..., m'acceptareu o em facilitareu les coses? O caldrà que us ensenyi les dents? Que la ciutat és de tots, per si no ho sabíeu... O tampoc no sabeu on caure morts, colla de gatots males puces!? Soc un dòberman de pura raça, per si us queda cap mena de dubte.


    d.
  • Ayasofya
    Toni Santana | 26/06/2018 a les 00:02
    Ayasofya. Un miol al somni de Mehmet que ara pren horitzons tot contemplant Constantinoble. La ciutat havia aconseguit obrir els seus ports i així fornir-se de provisions. Les pedres respiraven eternitat.

    Aquest fet imprevist de la mar feia quasi impossible la caiguda de Constantinoble, i tot indicava que s'haurien de retirar. I així ho defensava el seu gran visir.

    Les muralles de la ciutat tancaven altra amenaça per al soldà, Orkham, el seu germà, presoner dels bizantins, esperava ser alliberat i prendre'l el poder. Allunyar-se de la ciutat era una derrota molt més gran, més íntima.

    Però va arribar el somni, el paisatge de llum ferint les voltes, el terra lluent per on passejava el gat, amb una lleugeres d'ànima. Sota un vocabulari místic el gat lligava una pregaria de bellesa. Amb unes urpes curulles de sang, aixecava a cada petjada una daurada pau. Un silenci. El cos del gat navegava per una mar de marbre i llum, de cels, de novells firmaments. Amb la seva mirada fixa i nocturna fregava una religió, un destí.

    El soldà es despertà amb el cos suant, amb el gat esbufegant a la seva gola, amb una adolorida pell on de mica en mica s'esvaïen les esgarrapades del somni. A la luxosa tenda les ombres estrafeien la ciutat, un gat es passeja per les esquerdes provocades per la llum. De mica en mica l'home respirava la propera victòria.

    I ara Mehmet mirava Constantinoble, dibuixant des de les entranyes paraules noves, Istanbul, Ayasofya. La llar de tot un poble, d'un esperit de noblesa.

    Al seu costat arriba el seu tutor, Zaganos, defensor de la guerra. Arriba amb un gat grisenc als braços. El soldà els mira, Zaganos compren i s'allunya a preparar la batalla deixant el gat al terra que es refrega contra les cames de Mehmet, qui allunya l'esguard al sostre ruïnós de l'església de Santa Sofia. Miol d'un somni, serà nostra, xiuxiueja al gat mentre la mar s'obre delerosa a la sang.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: