Es un frasse molt bònica però que crec que és més una desig que una realitat. Quants amics, coneguts.... ens truquen perque ens necessiten, perque necessiten parlar, perque necessiten una abraçada i ni tan sols ens molestem en escoltar? Els hi donem llargues amb un dia proper que no arriba mai, moltes vegades per por, per pressuposar el que ens volen dir o retreure, quan simplement ens volen explicar alguna cosa important per ells, i nosaltres diem que estem enfeinats, que més endavant...? I potser aquest més endavant no arribarà mai. Tots tenim gent a la que sabem que els hem fallat i no hem mogut un dit per apropar-nos simplement per por, pel que diràn els demès. I ens sentim ferits quan veiem que ja no estan, quan han estat molt de temps mantenint una porta oberta que nosaltres ens hem limitat a ignorar, quan no hem volgut agafar la seva mà i escoltar la veu del seu cor. En la comprensió està la tolerància i la generositat, actes que desgraciadament únicament demostrem amb uns pocs, i moltes vegades per fer el paperet davant d'una societat basada en normes que poques vegades ens porten pel camí de la felicitat. Realment som tan comprensius i tolerants amb tothom que truca a la nostra porta? Imagina't si pot fer reflexionar el títol. Carpe diem,

Trevi

Jo he passat per una experiència molt similar, i tot i que diuen que el temps ho cura tot, jo a vegades penso que no em curaré mai. Jo tampoc entenc com una persona pot canviar de la nit al dia de manera radical, passes de ser-ho tot a no ser res, de ser la millor persona del món a ser la pitjor.... I a sobre et diuen que siguis generosa i que no serveix de res fer retrets, quan únicament vols explicar com et sents. Conec molt bé la sensació de "sobreviure" desitjant que arribi un demà que porti un raig de sol a la teva vida, mentre el dia d'avui és exactament igual al d'ahir, al de fa una setmana.... No deixis que ningú et tregui la confiança en tu mateixa de tornar a estimar, la inocència dels nens de disfrutar dels petits detalls de la vida... No deixis que et treguin lo millor de tu mateixa, els sentiments més purs perque l'altra persona no sap estimar. Tingues fe que algún dia l'amor tornarà a trucar a les portes del teu cor. I fins que arribi aquest moment, viu, disfruta de cada moment, cada instant pot ser màgic. Que no arribi el dia en que t'empenedeixis de tots els dies en que no vas viure per quedar-te anclada en el record. Carpe diem,

Trevi

Si aquesta Princesa et feia sentir tot això, com pot ser que l'hagis deixat marxar? L'amor i l'amistat són els únics sentiments pels que val la pena lluitar a mort si cal, enderrocar murs, lluitar contra dracs i enfrentar-se a tot tipus de monstres... L'amor és el sentiment més noble i sublim d'aquesta vida, i és una llàstima deixar-lo de banda per altres temes vanals. Si com dius en un altre poema et senties lliure amb la seva ma llaçada, i un petó t'ha fet sentir tot això, no dubtis que és amor de veritat. A mi m'agradaria llegir algun nou poema amb sentiments tan macos com el que expressa aquest. Per desgràcia no es troben princeses cada dia que despertin aquestes sensacions ......................

Hola Arwen_herm. M'has emocionat amb la teva carta, ja que em recorda a tantes que he escrit jo al que va ser el meu millor àmic... Ell sí que va donar el pas, i vaig viure aquell amor que sempre sommiem des de petites, aquell que omple tot i que fa que s'aturi el temps, que et sentir completament lliure agafat de la mà de la persona estimada, però el destí ens va separar i aquella amistat que sempre ens vam prometre s'ha perdut, tot i que he lluitat per ella com no ho he fet per ningú. Diuen que després d'un gran amor no hi ha espai per l'amistat, i jo començo a pensar que és veritat. I t'asseguro que el buit que deixa la pèrdua d'aquell amic tan especial no l'aconsegueix omplir ningú. Viu aquesta amistat intensament ("Carpe diem")i el temps dirà el que ha de ser. Molts ànims. Una abraçada,

Trevi