Una vegada més, tornes a sorprendre'm del tot amb els teus fantàstics textos. No es tracta ja del fet que estiguin ben escrits i amb un català fluid, ric i de sempre que, dissortadament, es va perdent per causa d'un catanyol que acaba fent mal a les orelles, sinó que, a més, els teus textos tenen sempre intensitat i contingut. Són com una mena de petites obres d'orfebreria, en què com més les mires més detalls i més perfecció hi veus. Crec que ja t'ho he comentat alguna altra vegada, però en la teva obra es percep la diferència que hi ha entre l'artesà --la persona que en sap i que té ofici-- i l'artista, que és la persona que, a més de saber-ne un munt, sap crear art en tot allò que toca. I aquesta és la gràcia dels teus textos en general i d'aquest text en particular, en què de sobte la descripció de la teva infància ens porta a recordar la nostra, a reviure-la, a sentir-la com si hi tornéssim a ser. Gràcies al teu text, he tornat a caminar per les rieres i els camps de la meva infància, a sentir els sorolls de l'estiu per les feixes i els marges, a empaitar sargantanes i distreure'm veient com es desprenien de la cua. Jo no em vaig emprovar mai cap leotards, però sí que recordo que em posava un davantal amb floretes per ajudar ma mare a rentar i eixugar plats.
Tot això, que feia temps i temps que no recordava, m'ha revingut llegint-te. I aconseguir que el lector "faci seu" el text i li acabi integrant en les seves pròpies experiències suposo que no ha de ser senzill i és evident que no ho sap fer tothom. Tu sí.

Jo diria que el que fas últimament és més prosa poètica que poesia, tot i que costa molt d'establir on rau la frontera entre una cosa i l'altra. El que sempre sorprèn --i ja no hauria de sorprendre'ns als que et seguim constantment-- és la capacitat per crear atmòsferes, per explicar històries plenes de matisos com qui explica una simple anècdota. Ens transportes d'allò concret a una cosa molt més gran, més universal, més selecta. Només tu podries convertir un passeig per una zona de cruising en un relat esplèndid, suggeridor i tendre. I això també és fer poesia, i de la bona. Felicitats, Mestre!

Com sempre, admirat Nil, les teus textos són com el joc de miralls que comentàvem dies enrere. En poques línies, barreges el record i el present, les reflexions teves i les del lector, un fet trivial amb una reflexió intemporal... Tot això no ha de ser senzill i, en aconseguir-ho, fas que els qui et llegim també fem nostre el text i l’anem assaborint amb els nostres records. Per això la lectura del que fas no és mai plana, sinó que s’omple dels infinits matisos teus i d’allò que nosaltres hi puguem afegir. Fantàstic text. No sé si el fruiter va encertar amb els piropos –que imagino que va encertar del tot—però realment, com a poeta i escriptor, et mereixes tots els elogis del món.

Diria, admirat Nil, que aquí has estat un punt barroc en tots els sentits. En la forma del poema, pel meu gust, hi ha una voluntat de dibuixar-nos l'escena en tots els detalls, com si nosaltres, lectors, també haguéssim de formar part d'aquell joc de miralls d'aquells dos bordegassos. I d'això, com sempre, en surts vencedor, perquè podem sentir-nos part de l'escena.
L'altre joc de miralls l'aconsegueixes en el fons, en l'essència mateixa del poema, i no és altre que fer-nos sentir com si nosaltres ens reflectíssim en el mirall de l'edat, de l'existència... No ets tu, com a poeta, qui apareix damunt del mirall, sinó tots i cadascun dels lectors que tenim la sort de llegir-te. Em poques línies, allò que semblava un simple joc de dos instagramers se'ns converteix en una reflexió profunda sobre el pas del temps, del que vam ser i del que som. Aquest "temps que fuig" ens arriba melanconiosament en el teu poema, i ens glaça una mica les ganes de riure de les pretensions dels dos vailets. Realment, els qui no suportem veure'ns de sobte en aquest joc de miralls som nosaltres mateixos.
Felicitats!!!

Només puc dir que cada nova publicació teva em causa més i més admiració. Perquè no només manté i augmenta la qualitat excepcional de les publicacions anteriors, sinó que avança per nous camins. En aquesta d'ara, et noto lliure, sense restriccions formals però amb el ritme interior de sempre i amb ànims sobrats per endinsar-te en noves formes d'escriptura. A la fi, la poesia no és altra cosa que aprofundir i transmetre emocions depurades, commoure, descriure estats i transportar els lectors cap als cims de la sensibilitat pròpia de l'autor. No hi puc afegir gran cosa més, però seguiré encara amb major atenció aquest viatge teu cap a cims més alts.

Un exemple perfecte i reexit del que és i hauria de ser la poesia. T'envejo aquesta capacitat d'anar obrint universos amb poques i precises paraules, amb imatges subtils que, només per un detall, són capaces d'evocar-nos i abocar-nos a sensacions intenses, a records meravellosos, a espais de felicitat potser ja oblidats però que sempre ens commouen quan els retrobem. El passeig per la platja, el vol de l'au al damunt, la sensació de companyonia pletòrica, de comunitat espiritual que fa que trobem encara més belles les coses belles... Tot això hi és en aquest poema teu --i en tots els teus altres poemes-- però no només pel que dius sinó per la capacitat de fer que el lector sigui "coautor" del teu poema. Un poema bell i subtil com aquest "Moll de Gregal" encara es fa més bell quan ens punxa i ens sacseja l'ànima. Llavors ja no és només "el teu" poema, sinó que esdevé el poema de tots i també el poema de cadascú, de cada lector. Això només ho aconseguiu els mestres. Gràcies!

Si no t'haguéssim llegit abans ens sorprendria aquest do teu per crear atmosferes que ens embolcallen i, amb quatre paruales, són capaces d'evocar-nos tota mena de records. Hauries de publicar més, perquè se't troba a faltar per aquí. Pel que fa al poema, què es pot dir? Tens, com s'ha dit sovint, un enorme sentit del ritme, un complet domini del llenguatge, una enorme capacitat per suggerir. La poesia és crear bellesa, saber transmetre, transportar el lector fins a d'altres nivells en què, ell mateix, sigui capaç de completar l'obra poètica. No hi puc afegir gaire cosa més. Felicitats!

Benvolgut Nil, no deixes mai de sorprendre'm amb els teus poemes, sempre magnífics, sempre sensibles, sempre evocadors. Em sembla percebre una evolució cap a poemes més íntims, cap a poemes que suggereixen sensacions, instants gairebé retratats i que, amb traça i traços precisos, ens aboquen a un munt de records, de moments de màxima sensibilitat. Sí que hi ha una història sota el poema, però el seu eix no és la venda del sant sinó la seva bellesa, la bellesa que perceps tu i el jove mossèn que s'emporta la figura a casa.
Poesia sempre és sensibilitat. El poeta ha de ser sensible, però ha de tenir el do que tens de transmetre i encomanar la sensibilitat de l'instant, de la història, al lector. I em meravella que amb poques paraules --o les justes i precises-- retratis aquestes atmosferes d'una manera tan viva. T'ho deia en altres comentaris, quan parlava de la capacitat teva de recrear records en els altres, de fer sentir olors, perfums, escenes quotidianes i fer-ho de manera bella.
Com sempre, felicitats.

Benvolgut Nil,
Tot i que amb una mica de retard, no me'n puc estar de comentar el teu nou poema. Una vegada més, em sorprèn la teva capacitat per anar suggerint històries només amb algunes pinzellades. Tant és així que els teus poemes són com una mena d'interruptor que encén tot de llums i vivències en qui ho llegeix. No m'he trobat mai en aquesta situació que expliques, però sí que m'has fet posar la pell de gallina recordant situacions en què el cor i el cap et van a cent per hora només pensant en allò que pot passar. I aquesta és una de les gràcies del poema i una de les habilitats del poeta que el sap escriure. Perquè costa --jo no ho sabria fer-- crear tot aquest univers de vivències i fer que el mateix lector acabi de desenvolupar el poema fent servir la seva imaginació i les seves experiències personals. Com crec que ja t'he dit, els teus poemes fan l'efecte del perfum, de les olors, de les sensacions, que en un instant en transporten cap a un munt d'altres universos. Per la resta, em causa admiració el teu sentit del ritme tant dintre del vers com en el conjunt del poema, tant pel que fa al ritme "musical" de la composició com també al ritme "d'acció" i de "sensacions" que brollen en tot el que escrius. Una vegada més, com sempre, felicitats.

Benvolgut Nil!
Com sempre, només et puc felicitar pel poema. Ben fet, ben construït, sensible... Si en l'anterior ja destacava la teva capacitat per a despertar en el lector un munt de records i evocacions, en el d'avui encara has anat molt més enllà. El teu poema m'ha fet recordar a l'instant l'olor de la colònia, la infantesa, el pare jove... però no només evoques records de situacions concretes, sinó també records de sentiments, i això és molt més complicat. No és només que el pare fes això o allò, sinó el complicat conjunt de sentiments i la forma de portar-los en aquelles èpoques.
S'ha parlat molt de les olors i els gustos per transportar-nos al món dels records i alguns moments de la millor literatura universal estan dedicats a això, com el cas de la famosa magdalena de Proust, i aquí tu demostres ben be que amb la literatura, amb un bon poema, es poden revifar, amb poques línies, un munt de records, de sentiments, de sensacions.
Com sempre, felicitats!

Ja sé que és un tòpic començar felicitant-te pel poema, però també és obligat i, sobretot, just. Podria dir que el poema és sensual, que demostra un domini excel·lent de l'idioma o que fas servir recursos poètics d'alta volada. Però tot això ja ho saps.
El que voldria destacar és que el teu poema m'ha sorprès --bé, sempre em sorprens-- per la seva capacitat de convertir-se en una mena d'ona poètica expansiva. En el poema hi dius el que hi dius, però juraria que actua com un objecte que cau al mig del llac i que genera unes ones que van molt més enllà. El teu poema és el còdol que impacta a l'aigua, i nosaltres, cada lector, som el llac en què avancen en cercle les onades. Vull dir que el teu poema s'ha anat multiplicant en mi, abastant zones de l`ànima a les quals només s'hi pot accedir des de la poesia. Alguna de les ones m'ha transportat a la infància, a la imatge del safareig, a la sensació de calor, a les olors de les verdures abocades als marges dels torrents, a la visió de les canyes; d¡altres ones m'han portat a evocar l'admiració pels cossos bells, pel batec accelerat del cor davant tota forma de bellesa; la mateixa ona, o una altra, qui sap, m'ha sacsejat recordant-me la fiblada del desig; d'altres cercles m'han fet evocar el transcurs del temps, l'error de creure que la joventut donada ens serà eterna, els anys malbaratats...
Tot això, totes aquestes sensacions i moltes més, només les pot generar un poeta. La poesia és la pedra que impacta a l'ànima i la sacseja, però, com el jove David, només la mà destra és capaç de fer-ho, d'abatre gegants, senzillament, sabent apuntar al lloc clau de cadascú.
Per això deia que el teu poema és com un haiku, No hi fa res ni la forma, ni l'extensió. És un haiku perquè pot multiplicar cada mot, cada petit concepte, fins a convertir-lo en un mar de sensacions, en un manantial inesgotable de poesia, en un univers de recods i reflexions.
Per això era obligat començar i acabar felicitant-te pel poema i demanant-te'n molts més.

Potser diràs que no és un poema libidinós, però a mi m’ha sacsejat del tot. M’ha recordat el moment aquell en què, per uns segons de res, vaig veure nu, per única vegada i des de lluny, el xicot que més he estimat en ma vida. Va ser un instant un primer de juliol de fa més de quaranta anys i encara se m’accelera el cor i em cau una llàgrima en pensar-hi. Un poema excel·lent, com sempre, Mestre.

Benvolgut Nil,
Si no fos perquè és marca de la casa, em torna a sorprendre el sentit natural del ritme que aconsegueixes en els teus poemes. Sé que és un do que tens, però, alhora, també demostra un esforç i una voluntat constant per trobar cada paraula i cada forma exacta.
Amb tot això, amb aquesta combinació de talent, creativitat i esforç, atorgues als teus poemes un aire clàssic. Rellegia la selecció de poemes teus amb què comences la teva presentació, i tenen una profunditat i una gràcia que els hauria de fer figurar en qualsevol antologia. I tot i que passes de la mètrica, l'efecte rítmic va molt més enllà del que aconseguim els qui ens dediquem a escriure comptant síl·labes i veient on han de caure els accents.
Aquestes tres gràcies ens presenten un altre registre de la teva poesia. Has passat de la voluntat trencadora a la poesia esteticista i sense perdre cap punt de gràcia.
Com sempre, felicitats!

Suposo, benvolgut Nil, que tots els teus lectors esperàvem amb ànsia aquest tercer acte. I valia la pena l'espera, perquè el conjunt dels tres poemes és fantàstic. Saps descriure perfectament i amb volada lírica un instant en què, tot i semblar que no passa res, passa de tot. En tres seqüències gairebé instantànies, tots els personatges viuen un munt de sensacions, de paradoxes, de sentiments i de silencis que ho diuen tot. I és cert que no hi trobem l'explosió eròtica joiosa de la majoria dels teus altres poemes, però aquí hi aportes una subtilesa que acaba dient-nos molt més del que aparentment s'hi diu. La poesia és això: fer-nos veure el que passa des dels ulls del poeta, però digerint i païnt nosaltres, com a lectors, el missatge, fent-lo nostre i evocant tots els records que ens porten a convertir cada poema en un poema propi i personalíssim. Felicitats!

Com sempre, i com ens tens acostumats, un excel·lent poema. Però diria que no és tant un "segon acte" com una "segona estrofa" del poema anterior. Si s'entra de manera directa a llegir "El seu nom és Niko", et dóna la sensació que el poema, per ell mateix, no acaba de girar rodó, però quan el llegeixes després de l'altre, hi trobes una continuitat completa i llavors tot encaixa, no hi sobra res i cada cosa és al seu lloc. Per això suggeriria que, quan els tornis a publicar, passin a ser una unitat, encara que dividida en dues estrofes i, amb una mica de sort per a nosaltres, amb totes aquelles altres que hi vulguis afegir i que ens expliquin el desenllaç d'aquesta trobada singular. Com sempre, la meva felicitació!