REPTE POÈTIC VISUAL 335. El miracle de l’aigua [VOTACIONS]

Si bé la poesia no es capaç, en principi, de moure consciències davant la destrucció del Mar d’Aral, aquest, si pogués parlar i manifestar sentiments, segur que ens agrairia sincerament els versos que li hem dedicat.

Ara, però, exhaurit ja el termini per participar al repte, us toca decidir-vos pel poema més reeixit a criteri vostre.

Per aconseguir-ho només cal que en voteu DOS, això sí, per ordre de preferència. I si ho podem enllestir en dos o tres dies…

Trieu, doncs.


01. Som miratges2.0

Dansen a l'horitzó
fantasmes irreals,
es mouen sense fer enrenou,
cap música els acompanya.

Brillen sense fressa
al caliu d'un sol
impenitent, salomònic
de dubtosa justícia.

Aquí un dia va ser mar,
ara és desert de sal.
L'aigua és vida
a l'arena sols hi ha mort.

Males passes ens han dut
fins a les ribes d'un llac sec,
males opcions vitals
ens han dut a l'infern.

Encara sort!
Criden alguns.
Morirem en un bell espetec.
I l'espectacle continuarà…
...sense nosaltres.

Som miratges,
brillem a l'horitzó
i farem l'espetec més lluminós
que ningú viurà.


02. Anima espúria (o Resiliència)

I sabràs que ets viva quan sentis la gota en la pell,
La inundació de l'esperit en un instant fugaç o etern,
Encara que sigui enmig de la insolació de l'Infern
O a l'abim profund de la foscúria.

I tindràs la convicció que el teu cos és un castell,
El paladí que governa en aquesta terra on l'hivern
És la llei del més constant, de qui té la resiliència
Tot i tenir una naixença espúria.

Sigues llum i somrís, llentiscle bressat pel vent,
En l'elasticitat del desig i en la cobdícia dels dits
A la recerca d'una presència.

I arribarà el doll com un miracle de la Natura, rabent,
A amarar-te la gola, l'ànima, i passaràs de l'auguri a
L'indici tangible, plaer dels sentits.


03. Manantial

Una lletania de tristeses
bufa llum freda.
Una sang amb meandres
de mort mateixa.
Una ventada de cendra,
una filera,
un univers de terra, aigua i pedres.
Una presència.


04. L’escarabat

Temps era temps vaig conèixer un planeta
a l'univers dels planetes tarats
estava sol sense amors ni amistats
perquè els humans li espatllaren l'aixeta

i quedà sec com la mà d'un paleta
dur com un os totalment esquerdat
i era tan lleig que mai més fou cantat
ni compadit per cap líric poeta

I dels humans, autors de la desfeta
no en va quedar ni un trosset espantat
per ensenyar a tota l'eternitat
qui fou causant de tanta malifeta

Us hi dic jo, supervivent profeta
petit, humil i savi escarabat


05. Plor

Com de dins d’un pastís de noces
exploten i regalimen llàgrimes d’aigua pels vorals
enmig d’aquest desert,
malmès per la cobdícia.

Com un plor de joia o gratitud.



FORA DE CONCURS

01. El retorn d’una deu assecada

Era feliç quan l’univers es reflectia
en el mirall pletòric de la meua pell,
quan m’alletaven dos rius propicis
i la vida em pessigollejava dintre meu.

Un bon dia, però, les ànsies de riquesa
i la cobdícia de qui abans m’admirava
m’estroncaren, primer, totes les venes
i m’ensutziren la sang de salobre i verí.
Després s’extingiren les remors de vida
i se m’omplí tota la sina de cadàvers,
vaixells desballestats, peixos innocents
i un ventre convertit en un pèlag eixut.

Passat el temps i ja a prop de la desfeta
-a poc a poc m’anaven traient del mapa-,
algú m’imaginà com l’oasi blau i verd,
com aquell jardí que fou el mar d’Aral.

Llavors, vaig pensar, un mar mai no mor,
tan sols ho sembla.

I així fou com, de les entranyes més pregones,
agraït, vaig alliberar en un orgasme tel·lúric
la immensa deu d’aigua, de vida i d’abundor
que, amorosament, havia anat atresorant.