Foto de perfil de Montseblanc

Montseblanc

64 Relats, 380 Comentaris
56360 Lectures
Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
montse2007bis@hotmail.com

Últims relats de Montseblanc

  • El marit

    Montseblanc - 08-09-2018 - 438 Lectures - 19 comentaris
    Temps estimat: 6 minuts

    Distopia o utopia? més

  • Pluja d'agost

    Montseblanc - 11-08-2018 - 1304 Lectures - 10 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    L'agost m'arrossega un any més... més

  • Primer dia d'agost

    Montseblanc - 07-08-2018 - 421 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    Em desperto i penso que tinc tot el dia per davant, per fer el que vulgui, sense cap obligació. He dormit nua i destapada i encara he suat. Han anunciat que avui arriba una onada de calor. M’agrada. Em sedueixen els dies d’estiu més calorosos, en que inclús la quotidianitat esdevé heroica. més

  • El casament

    Montseblanc - 06-08-2018 - 473 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Mai oblidaré aquell casament. més

  • Piscina

    Montseblanc - 05-08-2018 - 477 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Piscina pública. Avui, vint-i-sis de juliol. Dotze del migdia. Estic estirada damunt la meva tovallola verd poma, al costat del tronc d'escorça esquerdada d'una morera. Entre sol i ombra. Miro al cel. Veig branques robustes, fulles verdíssimes i el blau darrere. més

  • El temps al pati

    Montseblanc - 05-08-2018 - 423 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    El meu poble està integrat per dos nuclis diferenciats. Un, el casc antic, amb l’església, l’ajuntament i els carrers més vells. L’altre, una zona que va créixer a partir dels anys cinquanta i seixanta com a urbanització d’estiueig dels barcelonins. més

  • El temps

    Montseblanc - 10-06-2018 - 598 Lectures - 13 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    El pensament que m’aclapara, que gairebé m’estaborneix, és que d’igual manera que han passat quatre anys en un sospir, en passaran quatre més, i tornaré a pensar el mateix. Potser ho estic pensant i ja han passat, ja en són vuit, i dotze... més

  • Hi ha un gos mort al mig del carrer desert

    Montseblanc - 17-04-2018 - 486 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    És petit, un petaner, sembla que un cotxe l’ha aixafat durant la nit. La Marta el llambreja, li passa pel costat, gairebé fregant-lo amb la punta de la sabata del peu esquerre. més

  • Fa fred

    Montseblanc - 15-02-2018 - 709 Lectures - 13 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Divendres, novè dia de febrer. Cap a les sis de la tarda surto a comprar el pa. Les primeres passes per la vorera som com trencar gel amb la pell de la cara. Fa fred. més

  • Un quatre de juliol

    Montseblanc - 15-12-2017 - 735 Lectures - 11 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    Quatre de juliol, dimarts, cap a les sis de la tarda. El centre de Barcelona es cou sota l’onada de calor. La Plaça Catalunya llueix com una planxa roent que els turistes trepitgen en totes les direccions. Venedors de pals de selfies, de veces pels coloms, de samarretes del Barça; nois que s’o més

  • ladaN

    Montseblanc - 15-12-2017 - 733 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 22 minuts

    Passen uns minuts de les dotze d’una nit de principis de desembre. Des del cel, el poble sencer es veu enterbolit, com si una gran campana de vidre fumat el cobrís. Pocs cotxes circulant als carrers, uns quants més a l’autopista que passa pel costat. Ja està glaçant. més

  • L'hivernacle

    Montseblanc - 14-12-2017 - 747 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 6 minuts

    Fa calor, l’olor d’humitat ho impregna tot, la xafogor tot i així és agradable per l’Anna. Ella ja ho havia previst i porta una senzilla samarreta de cotó blanc i unes bermudes. més

  • Essència

    Montseblanc - 13-09-2017 - 1219 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Plou. Estem a principis de setembre, encara és estiu i fa calor. Però avui plou, se sent la pluja picant els vidres de la finestra del dormitori. I et tinc amb mi després de molt de temps. Despullats els dos sobre el llit. Fa cinc minuts que has arribat i la roba ja ha volat tota. més

  • La bola

    Montseblanc - 15-08-2017 - 654 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    L’altre dia, sortint d’un “garden center”, al migdia, jo anava caminant cap a l’aparcament, quan em van cridar l’atenció, davant meu, un senyor d’uns seixanta-cinc anys i un noi, el seu fill, d’uns quaranta. El pare portava el fill agafat de la mà, el fill es veia que era discapaci més

  • ENGRANATGES D'AGOST

    Montseblanc - 09-08-2017 - 654 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Dissabte, cinc d’agost. Avui i demà són els dies centrals de l’estiu. Ho he comptat. Ara són les onze del matí i camino pel poble-ciutat del costat del meu. Quan he sortit de casa el termòmetre marcava trenta tres graus a l’exterior. més

Últims comentaris de l'autor

  • Montseblanc | 13-10-2018

    Uuufff crec que poques vegades he rigut amb tantes ganes com quan de nena mirava les pel•lícules del Jerry Lewis per la tele junt amb els meus germans. Sí, en blanc i negre. Sí, durant les vacances d’hivern, primavera o estiu. Riure com només ho pot fer la canalla, que encara no ha pensat en el futur, que viu l’instant, que tot ho té bé.
    Passats els anys, veig una pel•lícula d’aquest bon home i no entenc com em va fer riure. Això diu molt de com he canviat jo, no pas en detriment del film.
    Entenc que t’arrisquessis. Expliques molt bé aquelles pors infantils. Un poble, de nit... És que m’ho imagino i em faria por de sortir ara mateix. M’encanten tots els noms de les cases, les descripcions dels veïns... Era així, abans, també al meu poble. Ara ja s’ha perdut tot això...
    Gràcies per aquest petit viatge al passat!

  • Montseblanc | 10-10-2018

    M’agrada molt el teu poema. És pausat i acolorit, i a la vegada el temps hi corre i la llum i les ombres s’hi barregen. La vida, sí, tots els colors.

  • Montseblanc | 10-10-2018

    Hahaha, se m’han sortit els ulls de les òrbites en veure la destral caure. Sort del somni, sí, però jo ja m’havia esborronat de sorpresa i por.
    Enganxa i diverteix. I també fa venir ganes d’anar a un barber així, pur relax.

  • Montseblanc | 10-10-2018

    La pluja és com quan fas un reset al disc dur, com quan esborres un dibuix que no t’acaba de sortir, o llences a la paperera el mig relat en el que t’havies encallat. La pluja neteja la pissarra per començar de nou. I a la vegada que les voreres i les fulles dels arbres van quedant netes de pols, l’ànima queda lliure de pesos.
    Precisament fa una estona, aquí al poble, plovia i feia sol, i jo caminava amb el paraigües obert, com tothom, però em moria de ganes de tancar-lo...
    Gràcies. M’ha encantat.

  • Montseblanc | 10-10-2018

    La lluna sempre hi és, dormim o no, però quan no podem aclucar els ulls i la mirem, sembla que estigui especialment pendent de nosaltres, com si només lluís per als nostres ulls, fins que al cap d’una estona ens adonem de la seva fredor i que tant li fa si dormim, plorem o riem...
    M’ha agradat molt “porcellana crua”.

  • Montseblanc | 10-10-2018

    Començo a llegir el teu relat i l’acció m’arrossega a poc a poc, sento aquesta dutxa de música, la sensualitat de les notes, la manera en que embolcallen i penetren al protagonista... I quan més bé estic (i està ell també), patapam! L’horror i la fi.
    M’ha encantat, curtet i a la vegada molt intens en sensacions i imatges.

  • Montseblanc | 04-10-2018

    De vegades, quan passa alguna desgràcia, un home que mata a la dona, per exemple, i surten els veïns fent declaracions per la tele, solen dir sobre l’homicida: “no ho hauria imaginat mai, semblava una persona normal”. És com si quan una persona mata, ja deixés de ser normal. Com una autoprotecció que tenim. Diem “no, estava malalt del cap, no era com jo”.
    Doncs no, la salut mental no té res a veure amb la capacitat d’algunes persones per fer mal. Fa esgarrifar, que persones com tu i com jo, anomenades “normals” siguin capaces de matar, violar, robar, torturar... Però és així. L’ésser humà és així. Són mentalment sans però són dolents. La bondat, els bons sentiments, són el que els hi falla a aquesta gent dolenta, però no pas la salut mental, no busquem excuses.
    Per a mi, la bona salut mental, és sentir-se bé amb un mateix. Ja sé que els paràmetres per mesurar aquesta salut inclouen la capacitat d’adaptació a aquesta merda de societat que tenim, o la capacitat de treballar i guanyar-se la vida, o la capacitat de no fer mal als altres o a un mateix.
    Però jo em quedo amb la capacitat de estimar-se un mateix. Això és bona salut, una altra cosa és que no agradi a determinades persones o que sigui incompatible amb les regles marcades per uns quants...

  • Montseblanc | 03-10-2018

    Buuuffff, hi ha temes sobre els que és molt difícil escriure, al menys per a mi. Aquest és un d’ells. Suposo que per a tu tampoc haurà estat fàcil fer-ho i és d’agrair que ho hagis tret a fora i compartit. S’han de respectar totes les opinions, però trobo que la manera d’acabar la vida de la teva parella, és la millor. Un bon final fa més bo tot el viatge, iniciat amb el naixement. I, de vegades, potser viuríem més feliços sabent que tenim el control i que quan ens sembli podrem acabar-ho tot, sense escarafalls, sense problemes de cap tipus, sense tabús, amb dignitat.

  • Montseblanc | 03-10-2018

    És com un conte infantil. No d’aquells en que es maten animals, s’enverinen persones o es practica el canibalisme. No, no. Tot el contrari. És perquè acaba bé, perquè et deixa relaxat i disposat a dormir i somiar que voles, que menges torrades, que no hi ha passat ni futur, només el moment present. Ingravidesa, ingenuïtat, somriures, felicitat...

  • Montseblanc | 02-10-2018

    Molt cert. Respirem sense adonar-nos que ho fem, però ai si pel que sigui ens ve l’ofec, llavors sí, tota la importància a aquest aire que surt i entra, que entra i surt. Sense ell, no som.

  • Montseblanc | 02-10-2018

    HAHAHAHAHAHA
    Ostres, aquest relat és dels més surrealistes que has escrit, eh?
    Però et dic una cosa, prou que menteixen ja els polítics, no facis córrer la veu de que mentir la posa dura, perquè encara mentiran més si això és possible.
    M’he imaginat la ballaruga que dius i he rigut sola. Ja els hi veia a tots i a totes allà enganxats hahaha.

    P.D. De vegades ho he pensat, que no és aigua el que tenen al got...

  • Montseblanc | 29-09-2018

    Hahaha m’imaginava de tot menys aquest final.
    És bona la història que expliques, però no sols per l’argument. Sobretot per les expressions que fas servir, la teva capacitat d’observació i descripció, la ironia, l’humor, una acidesa que de vegades és corrosiva i de vegades dolça com un suc de llimona amb sucre.

  • Montseblanc | 29-09-2018

    Qualsevol va ara al Tibidabo i es posa davant de l’autòmat de La Moños. M’escup un missatge d’aquests i em sembla que també se m’aturaria el cor.
    Molt ben trenat tot el procés. Des de les primeres línies està clar que el protagonista masculí ha de morir a mans de la protagonista “femenina”. La intriga per saber com anirà tot plegat fan que vingui de gust llegir, a la vegada que és inevitable que el cor del lector es vagi encongint a cada línea que avança.

  • Montseblanc | 26-09-2018

    Aquesta pluja del teu relat és com una manera “bonica” d’anomenar la desesperació (pèrdua de tota esperança). Al protagonista se li està morint l’esperança, per això té un futur amb pluja i té un passat que se li va ofegant també.
    Mentre anava llegint el teu relat em venien ganes de cridar. Que cridi, ell, que trenqui el silenci i doni un cop de puny a la taula. Que li ensenyi a la puta vida que aquí encara mana ell i que mai, MAI, tots els dies seran de pluja. Ni al futur, ni molt menys al passat. A partir d’ara s’accepten només plugetes bones, de tant en tant. Ja sigui una de suau de tardor, que faci brillar els granats i els grocs de les fulles del terra. Ja sigui pluja d’hivern que fongui la neu. Ja sigui pluja de primavera que faci obrir els capolls de les roses. Ja sigui pluja d’estiu (ehem, ehem...). I sol, la cara cap el cel, els braços alçats, les mans obertes, escalfor, i el somriure desfent a bocins la desesperació.

  • Montseblanc | 26-09-2018

    Expliques tan bé el fred, l’esforç, la tristor… que he acabat de llegir el teu relat i tenia el músculs de la cara tibants, les dents serrades, els ulls humits.
    Hi ha una dita que és fa servir molt i que és molt certa “tot té solució en aquesta vida, menys la mort”. I no, no tot té solució, però sí que tot té una importància relativa, menys la pèrdua de salut greu dels que estimem o de nosaltres mateixos. Tot el demés es pot veure d’una manera un dia, i al següent d’una altra. Tot el demés és a les nostres mans. És fàcil de dir i difícil de portar a cap, ho sé, però és així.
    Al teu relat es veu com és així. Només cal sortir a la natura, adonar-nos de lo petits que som i com de majestuosa és la muntanya. Impassible, sí. Roques i terra, sí. Però guaridora, perquè ens fa trobar-nos amb nosaltres mateixos, cosa que de vegades és força difícil quan estem al nostre entorn normal, rodejats d’estris i humans. La bellesa extrema del paisatge que tan bé descrius, la soledat, l’esforç físic del protagonista, les llàgrimes que li mullen la cara... Tot això conforma un missatge també, que no està escrit a les cintes del cim, però que rebem dins nostre: “Estem vius, collons, vius i sans, i mentre puguem gaudir d’una sortida de sol més, d’aquest aire que talla la pell, d’aquest silenci que crida; mentre tinguem tot això, val la pena la vida, i tant”.
    I sí, tindrem disgustos amorosos, i problemes laborals, i mil entrebancs... Però què preciosa és la vida que tenim. Viu, plora i RIU perquè avui també ha sortit el sol i ets aquí, som aquí perquè ens escalfi la pell i el cor. Estima’t.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: