Dolça dolça, l'amic Vicent Adsuara (té un cognom tan bonic que no puc evitar escriure'l encara que sigui innecessari) t'ha dit tot el que calia, crec. Subscric cadascuna de les idees que exposa en el seu comentari, que precisament per breu esdevé exhaustiu i profund. És per això que els dos comentaris que jo afegiré són redundants, però la redundància també té dret a viure: que hi ha moltes maneres d'expressar la pèrdua però poques tan evocadores com la subjugant combinació d'aquesta pintura i les teves paraules, suaument abocades a la nostàlgia de cadascú de nosaltres. I que una dona que desitja mai perd el pas. Si de cas, el canvia.

Una forta abraçada

Monalisa

Per Déu, que confessi! Perfecte, Dolça. Perfecta Dolça
Monalisa

Us demano, apel·lant a la vostra condescendència, que disculpeu tres transgressions d'aquest comentari: 1)que dediqui menys atenció a la forma que al contingut, 2)que faci referències tan explícitament polítiques, quan hi ha altres àmbits on manifestar-se 3) que matisi, agosaradament, el comentari de l'amic Vicent Adsuara, que enriqueix els textos amb els seus càlids comentaris.
Començo per la tercera infracció: Vicent, parles de la Cuba pobra. Permet-me una matisació al teu comentari: Cuba no és pobre: Perú és pobre, Ecuador és pobre, el Salvador és pobre (per no mencionar el països africans on el capitalisme salvatge ha aniquilat les seves formes tradicionals de vida, abocant-los a la desesperació). Tots els països on les ingerències de la macroeconomia han fet realitat les seves equacions, són pobres. Cuba, amb tots els seus defectes a banda, el que té és una economia (i un ordre polític) permanentment bombardejats i sabotejats pels agents que controlen l'economia mundial, que rematen la seva operació amb un desprestigi convenientment escampat per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació amb capacitat de repercussió.
Torno a demanar perdó i segueixo:
Fa temps algú em va dir, més o menys, que la revolució no existeix. I després va afegir, més o menys també, que, en tot cas, és una cosa diferent del que s'acostuma a creure. Suposo que es referia a que no es tracta (només) d'actes heroics i romàntics que esclaten imprevisiblement i moren amb la mateixa rapidesa. Si era això el que volia dir, estic plenament d'acord. Es tracta de construccions lentes i laborioses, cosides a la vora de les esperances i la dignitat de la gent. Es tracta de la lluita sorda, feixuga, incansable per aconseguir que la Llei no sigui una farsa disfressada de justícia, sinó la veritable creadora i garant d'una societat civil amb autoritat natural per organitzar-se al gust de la majoria (no el simulacre de democràcia que ens diuen cada dia que vivim nosaltres) . Es tracta de recuperar, de fer realitat, el que els il·lustrats tan bé van saber anomenar: la fraternitat. Aquest terme m'ha vingut al cap tantes vegades mentre llegia aquest darrer capítol de la Inacabada que em resulta difícil obviar-lo en el meu comentari. Ni més ni menys que això: la percepció dels altres com germans amb un objectiu comú. Especialment m'ha commogut la utilització de la paraula "pàtria", un mot tan desvirtuat, tan devaluat que hem oblidat les profundes connotacions humanes que té (el text està plagat de termes tan aclaparadors per la seva bellesa com plens de sentit aquí, en comparació a la buidor que els ha envaït gràcies a la seva utilització fraudulenta en l'actualitat : Humanitat, solidaritat, llibertat...).
És precisament per aquesta qualitat humana (i no mítica) de les revolucions, que l'amor no s'entreté a cavil·lar sobre la seva possibilitat, sinó que esdevé, efímer i esmunyedís, però també pletòric i absolut. No hi ha una comunió més íntima amb un altre ésser humà que compartir la respiració per un projecte en comú.

Tot acte no consumat, no consumit, és en sí mateix tots els actes possibles. És la promesa infinita. En triar un acte i no un altre, en obrir una porta i no una altra, convertim automàticament els innumerables actes i portes refusats en una faula eterna. Així, podem viure per sempre la bellesa latent de cada oportunitat desestimada. El món real però, el fet executat, ha esgotat tota capacitat de sorpresa en el propi procés de realització. El terreny de la poesia, quasi invariablement, és aquest espai incomplet, aquesta potència mai desenvolupada, creadora d'incerteses.
Jo crec, de tota manera, que es podria fer una excepció amb les portes parisines...

Monalisa

Carai, per fi! Julio Cortázar explicava en una entrevista, més o menys, que l'acció d'escriure un conte era com la d'anar en bicicleta: si mantens el ritme tot va rodat, però només que perdis una miqueta el control, l'equilibri se'n va en orris . En tres capítols ja és difícil mantenir aquest equilibri i a sobre incloure tantes dades històriques i geogràfiques (aquesta València l'he de veure jo!) . I per si no hi hagués prou et dediques a incloure suggerències impertinents dels teus lectors sobre les característiques dels personatges (gràcies pel detall). En la mateixa entrevista Cortázar mencionava la importància de tenir una mica "d'ofici" (no de professionalitat, que estaria renyada amb l'esperit d'aquest espai), és a dir, no només conèixer la semàntica, la sintaxi, sinó l'estructura pròpia que requereix un relat curt. De sobra has superat els dos requisits. Jo diria que, a banda de la imaginació i la intel·ligència, que són condició necessària però no suficient, disposes d'una intuïció que, sovint, marca la diferència entre els textos que funcionen i els que no.
Només sento que la meva capacitat d'escriure els comentaris dels teus relats i poemes vagi molt per darrera de l'admiració immediata que em provoquen en llegir-los.

Monalisa

Els món ingràvids es passegen a sobre d'una guitarra, un saxo, un piano. La seva actitud despreocupada no és un menyspreu cap a la nostra submissió a les implacables regles del temps. És pura ignorància de lligams. Què seria de nosaltres si, de tant en tant, en un cotxe, en una cambra tancada, en un bar, no tinguéssim ocasió de transitar aquests paratges lliures d'impostos? dolça Dolça, tots els herois maldestres de l'amor (és que hi ha un altre tipus?) que hem escoltat alguna vegada Round about midnight, o Waltz for Debbie, de Bill Evans, o Starway to the Stars, de Dexter Gordon, posem per cas, i hem eixugat una llàgrima, o pitjor, ens l'hem empassat, ens hem reconegut en la senzillesa de quatre versos que, com tots els bons, no necessiten més per esdevenir universals.
Felicitats als teus fills per la mare que gaudeixen.
Felicitats a tu per l'esplèndida banda sonora de la teva història d'amor.

La prova del nou: si en llegir el poema se't fa un nus a la part anterior de la gola (la part posterior està reservada pels nusos provocats en veure els progressos dels nostres fills i/o altres éssers estimats) el poema es queda amb nosaltres. Si falla la comprovació, sempre queda el recurs de resseguir les línies i buscar, entre les paraules i les figures el sentit únic i intransferible que tots atorguem als significats aparentment insignificants dels versos. Aquesta segona oportunitat potser ens proporcionarà un plaer menys immediat però més durador, més discret, però també més profund.
En el cas que cap d'aquests sistemes obtingui el resultat esperat, el poema, irremeiablement, no té futur a les nostres mans.
Et confesso, Franz, que no m'ha calgut la segona prova amb el teu Quadern de París. Ja podia, sens dubte, en una primera lectura, fer-lo meu. Però no m'he resistit al delit de rellegir i demorar-me en els mots, les cadències, les evocacions... doble guany per a mi.
Quina promesa, aquest 1 al costat del títol!

Monalisa

He escrit aquest comentari escoltant un nocturn per a piano, violí i cello de Shubert, op. 148, i aquest fet ha trastocat de forma irreversible les coordenades previstes, que en la seva transformació esdevenen una realitat amb components menys tangibles que si hagués escoltat el concert de Keith Jarret a Colònia, o res. Les valoracions que sota el murmuri de l'ordinador trencant el silenci prenen camins assenyats, es perden per dreceres inimaginables mentre el piano subratlla la desvalguda tendresa que murmuren el violí i el cello.
Els diferents plans de la realitat, en la seva confluència aleatòria que els obliga a definir-se i redefinir-se en múltiples composicions, alhora interpretades per un nombre indefinit de subjectivitats, no poden impedir que s'escoli , entre les escletxes que els esdeveniments i les conjuntures no acaben de segellar, la darrera possibilitat d'atrapar un territori sense història. La darrera esperança de traspassar l'únic univers permissible i possible i arribar a l'"altredat", de nedar de la mà de l'altre sense cap rastre d'impostura.
Sempre resta l'opció de dissimular, de caminar al costat de les altres solituds, discretament, sense fer soroll, és a dir, fent-ne molt, per no haver de reconèixer la impossibilitat del contacte, la incomunicació. Però els Connor, les Miserys, les Milenes, els habitants d'RC, un cop reconeguda i acceptada l'autocosmogonia, som incapaços de no intentar el salt, de no mirar de franquejar una i altra vegada el buit que ens separa de l'altredat. Cada paraula, cada frase, cada "material" del Connor, del Franz, és el mirall d'una mà estesa des de l'altra banda.

Monalisa

De tant en tant comences a llegir les coses que escriu algú i vas comprovant que no només no trobes res que no t'agradi sinó que, a més a més, t'agrada molt. Aquesta circumstància no és freqüent i s'ha de celebrar com es mereix, és a dir, esperant impacientment el proper lliurament de l'autor o autora en qüestió. En el cas del primer capítol del teu relat Flor entre monstres, Dolça Parvati, la impaciencia és doble: d'una banda el precedent dels altres relats publicats a RC (algun d'ells poema més que relat, i amb el mateix èxit) i de l'altra la imperdonable espera a que ens sotmets per conèixer d'una punyetera vegada aquest Franz que, segons les tesis de la Carmensín, encara que no és un valencià ben "guarro", l'hauria de tenir més llarga que els japonesos.
La Mei, aquest tipus de personatge tan difícil de mantenir en el puntet entre l'exageració i la insipidesa, i que tu has clavat per a delícia nostra.
En definitiva, que no triguis a deixar-nos veure, o a descobrir amb nosaltres, perquè de vegades els personatges tenen vida pròpia, la continuació de la història. I sobretot, no deixis d'escriure. Ja et donarem nosaltres permís per descansar... quan ho trobem oportú.
Un plaer. El plaer

Monalisa

El meu pare sempre deia que no es pot ser un bon professional si no s'és bona persona. Potser l'excepció a aquesta norma és l'art. I potser no és una excepció perquè l'art, tot i que uns quants es guanyen la vida exercint-lo, no és una professió.
Malgrat la temptació d'intentar acotar què és exactament, o millor dit, que no és aquesta activitat imprescindible pels éssers humans (ja hi som, ja s'ha colat un conat de descripció!) del que es tracta aquí és de comentar com Misèria i companyia il·lustra de manera bella i terrible la inutilitat de la qualitat humana com a requisit imprescindible per a l'excelsitud creativa.
En llegir la narració, i malgrat l'advertència ja de la primera frase (un recurs narratiu absolutament encertat en aquest cas) és quasi impossible no identificar-se amb l'apassionada admiradora que no es resigna al diàleg amb l'obra artística i el fa extensiu a l'autor.
En aquesta descripció intensa i fulminant de la impossibilitat de trobar a "l'altre" a travès de la producció artística hi ha continguda la paradoxa de tos els que ens passem la vida provant d'aconseguir-ho.
Per sort, el teu sentit de l'humor, Franz, ens rescabala de tan gran iniquitat.

Suposo que com a conseqüència de les 36 lectures computades d'aquest relat només hi ha un comentari, molt encertat en la seva valoració, de l'amic Vicent, perquè la resta encara no aconsegueixen sortir de l'atmosfera densa i aclaparadora de Tabanne. Afortunats els que encara poden deixar-se caure pel seu passeig marítim i assistir a una esbojarrada cursa, més digna dels personatges d'"Alícia en el país de les meravelles" que dels indolents habitants d'aquest territori impossible a còpia de ser real.
Jo, que de sobte m'he vist expulsada d'aquest univers impagable en arribar al punt i final de la darrera frase del relat, em pregunto si les Albànies no es veuen obligades a abandonar Tavanne perquè els Martins, els Marçals i, sobretot els Miquels, puguin delectar-se a plaer en la recreació genial de tot allò que va passar en un pretèrit imperfet, és a dir, inexistent, però amb pretensions de futur compost de l'indicatiu. Si és per aquet motiu, està plenament justificada la temporalitat en la permanència de certes ànimes a Tavanne.
Franz, la teva mirada sobre els encisos i els enganys de la memòria, sobre la poca transcendència de la seva veracitat, al cap i a la fi, és un regal que ens permet romandre, durant un temps que sempre es fa insuficient, allà on els amics no necessiten excuses per compartir la desídia. Una mirada simplement supèrbia. No sé el que donaria per conèixer la versió de l'Albània...

Em penso que es tracta de la nostàlgia del que no ha passat, de la incapacitat, de la manca de valor per desfer-nos d'allò que som i la malaptesa per deixar morir el que podríem ser, de la possibilitat, al cap i a la fi, de trobar aixopluc, ni que sigui uns instants