Flor entre monstres (i III)

Un relat de: Dolça Parvati

VIII. El descens.

Tenia els braços oberts i el cap cot, el cos deixat anar laxament amb les cames doblegades en una mena de genuflexió involuntària. Però el més esfereïdor de Franz eren els talls que li cobrien el tors i part de les cuixes. Algú s'havia pres la molèstia d'anar fent-li petites incisions fins que el dolor se li hauria apoderat. Mei s'hi va acostar per examinar-lo amb més precisió:

- El cabró que ha fet açò sabia usar el bisturí. Mira, per aquesta banda la sang és ja seca, però per l'altra les ferides encara són tendres. No hi ha dubte, déu dur hores patint aquest suplici. A més, té hematomes de colps. Potser li ho han fet amb aquells cables. Despengem-lo o s'asfixiarà.

Si algú em demanara com vaig reaccionar en veure Franz en aquell estat, no haguera sabut explicar-li-ho. No recorde dolor, ni por, ni tan sols compassió. Només recorde la pressa. Mentre Mei l'alliberava, jo em vaig atansar a la seua esquena per esmortir la caiguda del cos inconscient. Així i tot, en alliberar-lo de la segona manilla va caure amb molt més força del que jo havia calculat fins fer-me anar de genolls amb ell travessat damunt meu. Instintivament el vaig abraçar per frenar-lo o qui sap si per protegir-lo, tintada per la seua sang. Mei li va prendre el pols.

- Té la tensió molt baixa. No sé com ens ho farem, però cal treure'l d'ací. Ja decidirem després si el portem a urgències o a casa meua. Espera, si no veig ningú, duré unes tovalloles.

Jo no havia gosat canviar de postura. No podia apartar els ulls del rostre inconscient de Franz recolzat al meu pit. Havia fantasiat en nombroses ocasions com seria el seu olor, la textura de la pell, la temperatura del cos, fins i tot quan havia evitat veure'l en la realitat. Però allò era una dosi excessiva de contacte real. I encara mancava la sobredosi. Davant meu, no sé com, van aparèixer del no res dues cames enfundades en un pantaló negre. Em vaig quedar clavada al sòl, travessada per una agullonada de fred per braços i esquena que no obstant m'impedia tremolar. Vaig aixecar la vista com vaig poder fins topar-me amb el rostre de l'home de negre mirant-me de fit a fit.

- Tu, puta, com has entrat? Saps el que els faig jo a les entremetents com tu? La veu rogallosa contrastava ara amb la menudesa del la figura. Semblava molt més emprenyat que el dia de la pensió.

Jo no sabia què dir, ni què fer... Ell em mirava esfereïdorament, amb ulls de granota i un somriure cruel sota el bigoti estrambòtic. Es va inclinar cap a mi per agafar-me fort dels cabells. Em feia mal, molt de mal, però jo continuava sense poder moure'm. De sobte va fer un moviment estrany amb el cap, al temps que els ulls se li desenfocaven en un esguard absent. Un filet de sang va aguaitar-li pel front, rajant cap a l'entrecella. Va caure desmanegat a terra, amb lleugeres convulsions a les cames.

-Ací ho tens, milhòmens -darrere del cos jacent s'erigia la Mei amb una porra de goma a la mà-. No serà per armes de defensa, no... Ràpid, torquem Franz una mica i fugim, que no puc estossinar tot déu que es presente. Torca't tu també. Sort que he entrat a mullar les tovalloles al jacuzzi i l'he vist eixir de l'habitació d'enfront. Devia estar dormint. Aquesta deu ser la roba de Franz, no sembla molt bruta. Mira, du la cartera i tot. Intenta espavilar-lo.

Li vaig fer uns colpets a les galtes mentre Mei embrutava tres tovalloles humides torcant-li la sang. Aleshores va obrir lleugerament les parpelles. Mai oblidaré aquella primera mirada de nen desvalgut.

- Glòria... et vaig dir que no vinguessis... -em digué dèbilment.

- Franz, has d'ajudar-nos a vestir-te, potser la roba et faça mal a les ferides, però hem d'anar de pressa. Creus que podràs aixecar-te?

Vaig mirar d'incorporar-lo mentre Mei li posava la camisa. Amb una ganyota de dolor, va recuperar a mitges la consistència de l'esquena mentre ens ajudava a vestir-lo.

- A veure, -va dir Mei-, he pensat que intentem baixar per l'escala. Des del replà he vist el suficient tràfec als lavabos com per poder confondre'ns amb la gent. Fins i tot a les escales hi havia una colleta xarrant. A ningú li resultarà estrany que portem Franz entre les dues, farem veure que va begut. No crec que a sota ens intenten retenir cas que algú el reconega, hi ha massa gent. De tota manera li he dit a Bel que si en tres quarts d'hora no li trucava, que avisara la policia dient que havia vist entrar menors al Tattoo lady. L'enrenou d'una batuda és garantia de protecció.

Mei tenia raó. A la zona de ball no cabia ni una agulla. Havíem de passar empenyent la gent, que ara ballava al so de músiques caribenyes. Alguns rostres que em vaig topar estaven més desencaixats que el de Franz, per l'alcohol i la coca. Franz, a més, era capaç de caminar amb més senceresa del que calia esperar, de manera que semblava més aviat un mulat que s'ho muntava amb dues dones que un home malferit. Vam tenir la immensa sort que una baralla entre la barra i la pista de ball despistara els porters. Quan per fi vam travessar la porta, Mei va esbufegar ben fort:

- Uf! Mira quina lluna!

IX. Salvatges i hostils.

- Vols una mica més de te?

- No, gràcies. Et vull a tu al meu costat. Seu amb mi, sisplau.

Tenia la veu profunda i vibrant. Havia imaginat que potser l'accent alemany li conferiria una certa duresa en l'expressió, però era tot al contrari, el seu català sonava molt dolç. Havíem passat dos dies a casa de Mei perquè li fera les cures i ara érem ja a ma casa. La primera nit d'ençà del Tattoo Lady es va retenir, però el segon dia, amb Franz més recuperat, va començar amb una dissertació sobre els paral·lelismes entre l'ofici dels metges i el dels veterinaris mentre el curava que ens va fer petar de riure. El cert era que Franz es recuperava ràpidament. Havíem evitat parlar de tot allò referent al segrest. Ell havia contactat en diverses ocasions amb els seus companys a Barcelona, però jo havia preferit mantenir-me'n al marge.

- Glòria, volia demanar-te perdó per haver-te fet passar per totes aquestes circumstàncies. Em sento responsable dels riscos que has pres. No volia que ho sabessis tot per una qüestió de seguretat, però el cert és que vaig acabar enviant-te a tu la clau i incitant la teva curiositat fins al punt que et clavessis en aquest embolic. No se'm va ocórrer acudir altra persona millor que tu per fer-li-la arribar.

- Però aquesta clau, d'on és?

-Veuràs... poc temps després del meu viatge a Tel-Aviv, dos membres d'una associació anomenada Iniciativa dels Negres a Alemanya es van posar en contacte amb el meu bufet demanant directament per mi. Venien de part del professor Maj i en representació d'un client. Aquesta associació s'ha dedicat entre altres tasques a denunciar i investigar les desaparicions de ciutadans alemanys d'origen africà durant la Segona Guerra Mundial i els anys previs. Quan em van dir el nom del client, Claude Bilayi, vaig caure immediatament en el compte que el seu cognom coincidia amb el d'Emmanuel, el marit desaparegut de Herta. No era cap coincidència atzarosa: Claude era el nét d'ambdós.

- Però... si em vas explicar que Emmanuel havia desaparegut sense deixar rastre!

- Sí, i de fet no va tornar a aparèixer. Moriria segurament en un camp de concentració. El cas és que de la mateixa manera que Herta va arribar acompanyada per un Bilayi en el seu primer viatge a Amsterdam, també ho va fer en el segon: estava embarassada de cinc mesos. Tot i marxar sola i anar a parar a un lloc on no tenia pràcticament amics, Herta se'n va sortir amb relativa facilitat. Va conèixer, segons em van explicar, una família jueva que havia fugit d'Alemanya en pujar Hitler al poder i que ja s'hi havia establert en negocis de jardineria. La manca de prejudicis de la jove i el seu tarannà emprenedor aviat li van permetre associar-se amb la família i amb el temps tenir un negoci propi. Herta, segons els va explicar Claude als membres de l'associació, va voler passar pàgina i mai més va tornar a trepitjar terra alemanya, una idea que va inculcar també al seu fill, el pare de Claude. Aquest, però, no pensava de la mateixa manera. Volia saber més de totes aquelles circumstàncies.

- Sí, però continue sense entendre què volien de tu.

- Els calia un intermediari. Les activitats de la Iniciativa dels Negres a Alemanya van més enllà de les simples accions de denúncia. També s'encarreguen de dur a terme investigacions per retornar el patrimoni espoliat pels nazis a ciutadans afroalemanys. I Claude era fill d'un afroalemany.

- Però aquestes reclamacions no deuen ésser fàcils d'aconseguir. Molts jueus ho han intentat i quasi ningú ho ha aconseguit, em sembla.

- Clar, perquè a ells els va desposseir un règim. Però als Brandeis, és a dir, a la família de Herta, algú els va robar en benefici propi. Herta, poc abans de morir, va contar a Claude que abans de conèixer Emmanuel tenia un pretenent, un tal Vincent Augustin, membre influent del partit nazi. Ella mai el va considerar com una possibilitat, però el jove, en veure amb qui és casava, es va sentir traït per totes bandes. Li va jurar que es venjaria i així ho va complir. Ell va ser qui va dirigir el procés d'expropiació dels béns dels Brandeis. Com que tenia via lliure per fer el que li vingués en gana, va extorsionar el notari de la família perquè falsifiqués títols de comptes bancaris, de propietats i d'inversions tant a Alemanya com a l'estranger posant-los al seu nom. El notari, Keller de cognom, no va poder fer altra que dir que sí a tot el que Augustin li demanava, de manera que aquest va acabar gaudint de la posició econòmica dels Brandeis sense haver-se casat amb Herta. Herta va poder esbrinar part de la intriga anys després, però va decidir no fer-hi res, volia oblidar. A més, Augustin era un dels molts nazis que en perdre la guerra es van fer fonedissos. Però Claude, pel que sembla, tenia menys por i més recursos per estirar del fil. Va viatjar a Berlín per contactar amb membres de la I
niciativa dels Negres a Alemanya i es va implicar plenament en una investigació que els conduiria cap a València per partida doble: d'una banda, el fill del difunt notari Keller, que en jubilar-se s'havia instal·lat a Xàbia, i d'altra, els descendents dels Augustin, ara empresaris valencians hotelers i de la construcció, i presumptament també de prostíbuls i establiments poc convencionals com el Tattoo Lady. No et sona el nom de Vicent Agustí?

- Vicent Agustí! I tant com em sona! És una mena de cacic, té mil processos oberts per indicis de corrupció, però sempre n'eix indemne! I sí, sempre s'ha dit que dirigia xarxes de proxenetes i coses semblants. Així que el cognom Agustí prové d'Augustin?

- Sí, de fet els Agustí actuals són néts d'aquell Augustin rebutjat per Herta. Sembla que quan va veure les coses ben negres, es va preparar un bon llit a l'aleshores estat franquista. Ja et pots figurar que aquest llit li'l farien ben tou, els polítics i empresaris del règim. La meva feina, però, inicialment era només reunir-me amb el fill de Keller per veure si conservava els arxius del seu pare i accedia que els investigués. I no sols els conservava, sinó que a més es va brindar a ajudar-me en la recerca. Vam trobar molta més documentació del que no pas esperàvem. Keller el pare, probablement per aqueix sentit de la integritat de l'ofici i qui sap si per afecte a la família, havia conservat la pràctica totalitat dels documents i les escriptures que acreditaven la legítima propietat dels Keller sobre un munt de béns. La guerra l'havia trastornat tant que fins i tot havia deixat d'exercir durant un temps. El fill me'ls va cedir sense condicions, argüint que havia vist turmentar-se el seu pare em massa ocasions a conseqüència dels fets viscuts, i que li semblava una manera de fer-li justícia.

- I la clau?

- Espera, encara no he acabat. L'últim cop que vaig baixar per visitar Keller em van acompanyar els dos advocats de la Iniciativa dels Negres a Alemanya, més l'advocat particular dels Brandeis. Vam concertar una cita a València amb els Agustí i els seus assessors legals, per si volien negociar a bones una forma de compensar l'espoli dut a terme pel seu avi, amb l'argument que en la justícia alemanya hi ha certs tipus de delictes que no prescriuen i que potser els resultés més convenient un acord fora dels tribunals. La reunió va transcórrer tensa, però finalment els assessors de l'altra part van suggerir d'estudiar el cas. Vam deixar els documents originals en una capsa de seguretat de la sucursal del Banc Alemany a València mentre durés la negociació, i em van proposar de seguir com a intermediari per qüestions de proximitat. Poc temps després d'aquella reunió, algú em va citar en nom dels Agustí a València per resoldre alguns dubtes relacionats amb la proposta de compensació. Aleshores vaig aprofitar que venia per quedar amb tu, tal com ho havia fet en les anteriors visites a Keller. Però em vaig adonar que potser tot era un parany: algú em seguia, i intentant despistar-lo vaig acabar fallant a la nostra darrera cita. Val a dir que, amb el poc èxit que havia tingut amb tu fins al moment, tampoc estava molt segur de si tu vindries. Vaig fer cap a Velluters i a la pensió de L'arbre roig intentant ocultar-me, canviant fins i tot el meu nom alemany pel de la meva família materna, però tot va resultar ja inútil. L'endemà, tot just em va donar temps per fer-te arribar el sobre abans que l'Aguilera, l'home de negre, i dos matons més, se m'enduguessin al Tattoo Lady a punta de pistola. Òbviament, volien els documents. Per guanyar temps, els vaig dir que els papers eren al banc i que la clau era a l'habitació de L'arbre roig, però en no trobar-la em van torturar. La resta de la història ja l'has viscuda.

- I per tant la clau...

- És la clau de la capsa de seguretat. La clau de tot plegat.

X. La persecució.

La xafogor i el cel ennuvolat semblaven haver-se aliat per ordir una bona tempesta d'estiu. Olia a ozó, garantia segura de xàfec estiuenc. Jo desdejunava a la terrassa quan es va llevar Franz. Era molt d'hora.

Franz m'havia insistit que no l'acompanyara, que ell podia anar tot sol al banc, agafar els documents i demanar un taxi cap a l'aeroport, però jo pensava acompanyar-lo diguera el que diguera. Les ferides estaven tancades i els punts de sutura que li va cosir Mei a punt de caure, però jo el veia encara dèbil. Li havia comprat per Internet un bitllet per a un vol directe a Berlín que eixia a les 15'30.

Quan vam eixir de casa, Mei ens esperava ja junt al portal amb el seu quatre per quatre. A ella vaig ser jo qui li havia insistit que ja havia fet prou, però es va entestar a dur Franz a l'aeroport perquè tenia el dia lliure.

Vam deixar el vehicle a l'aparcament de la Plaça de la Reina i ens vam dirigir al carrer de la Pau, on era la seu del Banc Alemany a la ciutat. Vam quedar amb Mei a l'aparcament perquè ella volia prendre un café i comprar la premsa. L'operació va anar tan ràpida que en vint minuts érem fora del banc amb els documents. I de sobte, el vaig veure: Aguilera, eternament vestit de negre, baixant d'un BMW obscur mal aparcat amb dos individus bastant més fornits que ell, venia cap a nosaltres des del cantó del carrer Sant Vicent.

- Corre! -va cridar Franz al temps que m'agafava de la mà. Vam travessar el carrer a la desesperada coincidint amb l'última llampada verda del semàfor de vianants. I això potser ens va salvar la vida, perquè en voler creuar-lo ells, els cotxes ja tenien el seu llum verd i havien iniciat la marxa. Vam córrer cap a l'aparcament mentre véiem de cua d'ull com els tres sicaris esquivaven el trànsit nerviós de carrer en hora punta jugant-se la pell per alcançar-nos. Vam aturar uns segons la carrera, indecisos de cap on pegar, quan del túnel d'eixida de l'aparcament va aparéixer Mei muntada en el quatre per quatre.

- Vinga, pugeu!

En adonar-se que pujàvem al cotxe, tots tres van recular cap al BMW desfent el camí que havien fet i tornant-se a arriscar entre els vehicles esbojarrats. Mei va enfilar pel carrer Sant Vicent fins a la plaça del País Valencià, i d'allà buscaria les grans vies que ens abocarien al camí cap a l'aeroport. Els semàfors ens obligaven a aturar contínuament, la ciutat estava densa per a ésser un dia de ple estiu, però semblàvem haver perdut de vista els nostres perseguidors.

Una mitja hora després entràvem per fi a l'autovia en sentit a l'aeroport, i just quan respiràvem mig alleujats per l'incident del carrer la Pau, el BMW obscur va aparéixer del no res i se'ns va plantar just al darrere.

- Agafeu-vos! Va cridar Mei accelerant mentre fotia una brusca volantada cap al carril del costat. El BMW zigzaguejava darrere nostre intentant sense èxit sortejar altres vehicles que s'havien interposat entre nosaltres. Per fi, amb una sobtada maniobra entre altres dos cotxes, se'ns van posar en paral·lel. Aguilera empunyava una pistola i la movia fent-nos senyals que ens dirigírem a la vorera d'emergència.

- I una merda, m'ature jo! Tu no m'has vist conduir per la muntanya, fill de puta! Açò és un passeig, un passeig per vora mar... Exclamà indignada Mei.

Tots dos vehicles piafaven a tota velocitat entre la bogeria del trànsit i els clàxons indignats dels altres conductors. L'esclafit d'un tro va ressonar al temps que es descarregava un xàfec tropical. I de sobte, quan Aguilera semblava haver desistit de desviar-nos i mirava d'apuntar cap a les rodes del tot terreny, el tràiler que anava uns cent metres per davant del BMW es va veure forçat a frenar bruscament. El conductor del cotxe no va reaccionar a temps, embegut com anava en el fragor de la persecució. Es van encastar sota les rodes del camió provocant un incendi que mantindria l'autovia tallada durant un dia sencer i que ni la pluja de fi del món de la tempesta d'estiu podria sufocar, com vam saber després. Tots tres degueren morir en l'acte.

XI. El cel sobre Berlín.

El cel sobre Berlín és tan bonic des de l'avió com en una pel·lícula de Wim Wenders que vaig veure essent més jove. Però a diferència d'aquella història, el meu àngel particular és de carn i ossos. No sé què ens presentarà el destí d'ara en endavant, però sembla que dins l'ordre inconegut de l'univers, els éssers que habiten els nostres cossos han decidit romandre junts per caminar aquest tros del camí. Tant és on viuré a partir d'ara, perquè siga on siga estaré bé, amb tot el de bo i de roí que això em reporte. Al cap i a la fi, viure és quedar-se amb tot plegat.

Vaig comprar l'altre bitllet perquè no volia quedar-me un cop més a terra contemplant com l'home que estimava se n'anava lluny de mi. Franz m'havia promés que em buscaria en acabar el seu treball, però jo no volia esperar-lo podent gaudir-lo ací i ara.

Molts cops quan xatejàvem em vaig demanar què hi havia de real en la nostra relació, si amb aquella forma d'estima no estàvem substituint el contacte genuí. Ara sé que estava equivocada, perquè érem dues consciències esperant tan sols que els cossos s'aplegaren.

Potser no acabe el mural de les papallones. I això serà, probablement, l'única cosa que deixaré per concloure.


Comentaris

  • ginebre | 19-05-2008 | Valoració: 10

    no he pogut deixar-ho fins al final. Ara ja m'en puc anar a dormir!
    M'ha ben enganxat aquesta història. He hagut de llegir tots tres relats un darrera l'altre sense poguer parar, intriga i tensió i uns protagonistes que es fan estimar.
    Moltíssimes gràcies i bona nit!

  • Anar en bicicleta[Ofensiu]
    Monalisa | 03-02-2008

    Carai, per fi! Julio Cortázar explicava en una entrevista, més o menys, que l'acció d'escriure un conte era com la d'anar en bicicleta: si mantens el ritme tot va rodat, però només que perdis una miqueta el control, l'equilibri se'n va en orris . En tres capítols ja és difícil mantenir aquest equilibri i a sobre incloure tantes dades històriques i geogràfiques (aquesta València l'he de veure jo!) . I per si no hi hagués prou et dediques a incloure suggerències impertinents dels teus lectors sobre les característiques dels personatges (gràcies pel detall). En la mateixa entrevista Cortázar mencionava la importància de tenir una mica "d'ofici" (no de professionalitat, que estaria renyada amb l'esperit d'aquest espai), és a dir, no només conèixer la semàntica, la sintaxi, sinó l'estructura pròpia que requereix un relat curt. De sobra has superat els dos requisits. Jo diria que, a banda de la imaginació i la intel·ligència, que són condició necessària però no suficient, disposes d'una intuïció que, sovint, marca la diferència entre els textos que funcionen i els que no.
    Només sento que la meva capacitat d'escriure els comentaris dels teus relats i poemes vagi molt per darrera de l'admiració immediata que em provoquen en llegir-los.

    Monalisa

  • Esa es mi chica[Ofensiu]
    miaau | 30-01-2008 | Valoració: 8

    Hello, Dolçeta!, debo decir que estoy gratisimemente sorprendida de lo leido,al principio me parecio un tanto suave pero el desarrollo ,la excursión por la Valencia de novela negra y el final me han gustado mucho;no nos abandones por mucho tiempo y animo que tu puedes con eso y con más.

  • Una atmosfera negra[Ofensiu]
    franz appa | 27-01-2008

    Tot un "tour de force", aquest final tan frenètic, on es resolen els enigmes descrits en episodis anteriors. No falta de res per a dur-nos al regust clàssic dels relats negres.
    Ni l'avió que finalment parteix... Quasi puc sentir el "As time goes by" de Casablanca, encara que estiguem a València i la referència fílmica sigui d'un cinema ben diferent (Wenders, molt millor que l'adaptació americana).
    El final, però, actualitza el gènere, i ens remet al principi, una exploració sobre els camins virtuals que les noves formes de comunicació van traçant. I la resolució és una aposta clara pel contacte "real" (llegiu físic), com no podia ser menys en un relat tan vibrant i assedegat de vitalitat i coratge.
    També ens has repassat, com qui no vol la cosa, un capítol de la vergonyosa història recent d'Europa, descobrint a més facetes de l'Holocaust que no coneixíem: les minories oblidades -encara avui vícitimes de tantes injustícies-.
    Veient tanta ambició, inventiva i talent descriptiu, només ens toca seure, esperar noves entregues del teu art... i gaudir d'aquest valencià tan saborós amb què ens enamores...
    Un petó,
    franz

  • Fe d'errates[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 27-01-2008

    Hola, amics i amigues! He detectat un error meu al capítol IX. "Salvatges i hostils". On Franz diu "la legítima propietat dels Keller ", heu de llegir "del Brandeis". Dispenseu!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: