La inacabada de Connor 4

Un relat de: franz appa

És el moviment necessari el que em cal: sotjant la nit, el sorral, l'aigua escumosa en les blanques crineres despietades de les onades reiterades, monòtones, infatigables. Com aquelles matinades o bé aquells matins en què has begut tant de cafè, o bé aquell te negre i aspre que preníem a cal Moses, el bell amic de la Misery, i no pots ja dormir, tot i tenir encara el desig i fins la necessitat de fer-ho. Només queda, doncs, repetir l'esguard contra la llum violenta del dia o d'una espelma i aplacar el dolor de les parpelles amb una sinistra alegria de viure i sentir, i potser de pressentir.
Quiet, però actiu, com aquest mar precís que em mirava a les nits d'insomni, pla, escampat, diluït dins la mansuetud de la fosca, vibrant i mirallejant a l'argentina i entelada resplendor de la lluna.
Aleshores em vaig recordar -sempre me'n recordaré- d'aquella nit al Centre Cívic, avui ocupat pel Sindicat Únic, ballant amb Lena el "Vals trist" de Sibelius, flanquejats per aquells vitralls enormes i la greu i adelerada remor de l'orquestra incidint com un núvol encisat als nostres peus i cames i braços, traçant cercles entre aquella claror de bugies calentes i febroses, entre el brogit de la gentada i les cordes i els arcs amansits en la peresa del compàs ternari, entre l'enèrgica melangia d'un temps presagiat i una nostàlgia tendra, tan fràgil, tan vincladissa, tan fonedissa com el record d'un impuls d'apoteosi i triomf. Podia veure, puc veure, el cos de Lena dansar davant meu, la cintura cenyida per un faixí de seda i la meva mà enguantada, i potser per un reflex de sol perdut, i per la inèrcia i l'equilibri enmig del gir. Puc veure el seu cabell atrapant les minúscules i punyents arracades de besllums i guspires esblaimades, emergents com a bombolles en el fluïd magnètic d'una substància intangible, voladisses i pàl·lides a la vora de l'esclat permanent, rioler i ferm dels seus ulls. Els volants del seu vestit a penes destorbant la quietud de l'aire en la pausada cadència del vals, en aquell frenesí contingut i quasi immòbil, en aquella serena i excitada malenconia on ens havíem fos per uns instants.
Després va ser una polca, o un valset ràpid, o només la tova inflexió de passes apressades sobre les catifes vermelles que guarnien la gran escalinata central que duia al pis superior, allà on cada dia feiner i algun no feiner discutíem eternament els convenis i decrets i rellegíem, a les sales de la biblioteca, la premsa del continent. Trepitjàvem ara els amplis i majestuosos salons que un dia havien estat seu de l'aristocràcia local, el centre de reunió o afirmació de poder d'una casta no ben bé autòctona però tan afermada i aferrada com un roure centenari a la terra i la saba de l'illa. Recreàvem amb un esguard meravellat i ingenu les ostentoses tardes plenes de fum d'havà i bona mescla per a pipa, i licoreres brillants i perfums del talc de la barberia encara enganxats a les cares meticulosament afaitades i empolistrades; gaudíem de l'interludi de festa enmig del combat, el combat estrenu i quotidià del treball diari, una nova afirmació de poder i també d'anhel que era bastir una revolució: no ja només un símbol, l'intercanvi pur i sobtat de les coordenades de forces socials, sinó més que allò, la continuació abnegada i reflexiva del moviment generat per l'esclat i l'impuls inicial, les seqüeles de la revolta i el capgirament , la vertebració d'alguna mena de somni d'estabilitat i possibilitats de vida i permanència, en tota aquella munió de fantasies disperses, d'esperances, de no ben definits projectes.
Celebràvem el primer any de la revolució, amb un ball de gala on tot de vells usatges i enravenaments es recollien com una riolera paròdia de les antigues i clausurades formes. El comandant Rioyo s'havia fet adobar el seu etern uniforme de campanya, i lluïa uns galons nous i daurats, i l'única medalla que havia acceptat. Però s'havia retallat el bigoti descomunal i somreia com un autèntic cavaller als ambaixadors plenipotenciaris i a les abillades dames que se li acotaven amb una gentil genuflexió. Macaulay, amb frac, sostenia una copa de xampany que no gosava buidar, i es repassava el polit clenxinat de la llarga cabellera sotmesa i dominada amb fúria i brillantina a dojo. Arreu es veien uniformes de militars emmidonats i encatronats que encarcaraven rígids ocupants que suaven, bevien, esbossaven un pas de dansa i somiaven amb la feixuga i salvatge calor tropical dels dies de ferotge lluita a les deveses, aiguamolls i escabroses muntanyes.
Lena i jo rèiem veient aquella representació tan infantívola, ingènua i candorosa, que volia posar de llarg l'entranyable i nounata república popular, amassada, afaiçonada, creada a partir de poca cosa més que la il·lusió, la capacitat de resistir, imaginar i viure, per aquells homenassos crus, eixuts, assaonats, tranquils i vigorosos, que s'entabanaven en aquella cerimònia en el fons intranscendent i aliena. Desplaçats, incòmodes, però sans i tan preciosos com als dies de batalla, romanien escrupolosament atents al rituals i respectuosos, deferents, desitjant que arribés l'hora oportuna i decorosa per fer-se fonedissos, potser cap alguna taverna on trascolar rom de veritat o també el xampany que ara no gosaven beure, però aguantant, resistint amb la mateixa impertorbable heroïcitat amb què suportaren una opressió i una agressió llargues i brutals. Suportant-la en nom d'una senzilla idea de futur i de pau, i també de glòria, de la modesta i indefectible glòria i honor de la decència, la dignitat i la virtut humanes.
Lentament la gent anaren desfilant per la clara avinguda entre la gespa olorosa i estrictament retallada, cap als atrotinats cotxes oficials o les furgonetes i jeeps de l'exèrcit, o bé cap als automòbils propis, o senzillament enfilant el magnífic bulevard que reptava pel turó quiet i plàcid, sota la lluna, vers la ciutat que s'estenia en una suau ondulació d'ombres i cuques de llum vibrants com guspires d'un foc viu i peremptori, amb alguna cosa de graciosa alegria abrusant-se en aquella aparent asèpsia de la distància i la perspectiva, en la no certa dimensió d'anonimat que proporciona a llunyania i el panorama. A cal Moses, la Misery ens esperava, amb els ulls brillants i la prosòdia excitada i francament incoherent, tot i embolicar-te com un penjoll de diamants enlluernadors, líric, emocionat, exuberant. El Moses despatxava barrils de rom, i les noies es movien com una sola dansa en aquella densa i beatífica boirina de lenta i voluptuosa turpitud. Després va aparèixer en Macaulay, amb el frac esbiaixat i el llacet desfet penjant sobre una camisa tacada i ja arrugada; el cap embullat ballava damunt les espatlles mentre proferia crits estentoris i riallades inconnexes. Macaulay, el comissari de Finances del govern provisional, l'actual primer ministre, l'ardit revolucionari il·lustrat amb un llibre de poesia i un Colt; allí, donant-nos copets a l'esquena, besant la Lena als llavis com a una camarada de moltes nits de jaure damunt el mateix llit de fang... En els somnis d'ambdós, si més no, això havia succeït, Lena venint dels Estats Units amb un empatxament de teoria seudorevolucionària i la consirosa ressaca del mort període del flower-power sota les primeres plomes, i ensopegant-se de sobte amb aquell clima d'efervescència política i social, aquell desbordant entusiasme generatriu i solidari, aquella imatge fèrtil i serena d'un poble donant suport amb mans i muscles i serrament de dents els portaestendards del vell somni regenerador, o més ben dit revolucionari, de la Humanitat. I Macaulay, sorgit dels mateixos països allunyats, rics i poderosos, d'una educació similar, i endut com per un vent al ventre de la vella i vagarosa terra originària per realitzar aquell perdut i reconquerit bell somni, ara veient-la moure's amb aquella gràcia dels cossos esculpits per la incorrupta i enigmàtica llibertat i despreocupació i excel·lència d'una sang antiga i clara, d'un llinatge de tradicions liberals i sanes plenes d'aire lliure, formes correctes, salut garantida i plàcida bonhomia... Aquella herència recollida d'un país i una terra on les generacions havien produït molts anys enrera no un paradís, ni tan sols un règim admirable i exemplar, sinó senzillament la instauració de la possibilitat que ells, els éssers privats de la tortura i la repressió, i fins i tot de la mateixa privació, poguessin sorgir i créixer i madurar com l'esplet pletòric i excessiu d'un camp de blat que el simple esguard humà no pot abastar en tots els seus límits. Ara la veia, un d'aquells éssers privilegiats, angèlics, immortals en llur absoluta invulnerabilitat , no tant al dolor, al mal, a la corrupció, com al plany, la debilitat i el dubte, imbricat en la seva pròpia manera de projecte, de vida, de treball, de tasca inversemblant i utòpica, onírica ben bé, si no fos per les durícies a les mans i els despatxos i cotxes oficials, i la quotidiana salutació del "bon dia, camarada!, puny enlaire.
A un racó, junt a la gramola dels temps en què encara el general Mendoza presidia ell mateix el Consell de Ministres, qui sap si d'abans, sentíem una versió mesurada, circumspecta, de l' Ain't Misbehavin', Lena i jo romaníem en silenci enmig d'aquell brogit implacable i envoltant, presenciant la festiva disbauxa entre el fum, el baf, l'alè i el tel incert que ve, més que de la matèria, d'un teixit immaterial de memòria i fabulació, alguna cosa que impacta l'ull des de l'ombra del record imprès a les angulacions de la llum artificial, trontollant, especulativa.
-Et portes bé? -va dir ell, Macaulay, avançant a la fi cap a nosaltres amb una ampolla i un got a cada mà, i dues mestisses ben destapades sota cada braç.
Lena va dir que sí, jo vaig dir que sí. Després vam cantar plegats: Without you dear I don't know what I do / in this heart of mine I leave every time / Baby Sue, it's you, o alguna cosa similar. Ben alt, fins a escanyar-nos. Així, en aquelles abruptes i càlides melodies
que recitaven versos indiferents i suaus, a les parets amb gravats de Marilyn Monroe i Humphrey Bogart, i Martin Luther King i Miles Davis, Ellington, Billie Holliday..., als ulls entelats per l'amistat i l'amor, i el baf i l'aroma de la nit, en aquella exultant harmonia trencadissa, però gens marcida, podies respirar tota aquella enèrgica toxicitat i sentir-te revitalitzar -i si era un engany, els durs i crus fets posteriors tampoc no ens ho diuen-.

Finalment vam aparèixer, Lena i jo, a aquella mateixa platja de sorra clara i fina, nus, de sobte frescos, sols, junts a tocar, nedant l'un sobre l'altre, un cos i no dos, una veu i no dues, cremor contra cremor, prístins i angèlics ambdós, deslliurats de la necessitat i de la dependència. Feliços, com només ho pot ser un quan ha afrontat i vençut els complexos i les derrotes, segurs no precisament del futur -ningú de nosaltres era tan ingenu, al capdavall-, sinó del passat; segurs d'haver lluitat i conquerit, superat, coronat amb esforç i renúncia el vast camí de les coses que, per no embolicar-nos més, anomenem realització o autorrealització, o, per ser més modestos i encertats, podríem dir només tranquil·litat d'ànim. Segurs i alliberats de la feixuga càrrega del deure i el servei, capaços en definitiva de gaudir i fruir de la pròpia llibertat sense sentiments de culpa, serens i complaguts en el fet que el propi plaer, la pròpia felicitat, dotaven d'una polzada més d'amor i empatia l'ordre universal al qual ens integràvem, en el qual ens volíem fondre, el qual en un cerimoniós moment d'èxtasi i culminació, atrapàvem entre els dits de les mans, sòlid i ferm com el primer bri de la collita que no sabem si durarà, però que sí sabem que ja no res ni ningú podrà condemnar a la tristesa i buidor de no haver existit.
Quan caminàvem per la mullada i tova sorra que duia a casa, vam veure, ja molt abans d'arribar a la cleda que delimitava el pati posterior, a Macaulay aferrat a una de les columnes de la porxada, sol, immòbil, el cap deixat caure contra la columna, el cos abandonat contra la balustrada que no li arribava a la cintura. El vèiem retallat a la llum de la cuina que havíem deixat encesa. Avançàvem, nus, mullats encara, plens de sorra, sabent que sens dubte era ell: l'esvelta, alta, nerviüda i dura còrpora endormiscada al porxo, aparentment absent i aliena. No es va moure, en realitat, ni encara quan també trepitjàrem els taulons de fusta del terra; només vam sentir la seva veu, profunda, lenta i calmuda com la fressa imperceptible en la seva obsessiva repetició de l'oceà percudint contra la platja i, més lluny, cap al port , contra l'escullera.
-Oh, els meus companys... els anys o només els dies, la victòria i les derrotes que tal volta vindran. Assistim al paroxisme de l'exorcisme, però la fragilitat ens amenaça, tot el que tenim és amor, i uns instants per fruir-ne. Tota aquesta efímera glòria, companys... és una força que ens ha de cremar, ens ha de destruir i espargir en cendres contra el vent, per revifar, revitalitzar, tornar a fecundar l'erma i desolada extensió de la terra sense germinar.
Feia mesos que no venia a la casa, i anys d'ençà que no l'habitava amb aquella inconstància tàcita dels anys anteriors a la seva definitiva passada a la clandestinitat, quan va prémer el fusell ell també. No l'esperava, com no l'esperava ara, en els mesos lents i quiets en què m'arrossegava amb la cadira de rodes per aquella mateixa porxada on, nus Lena i jo, el vam sentir aquella nit com a un profeta embriac i al·lucinat que assisteix a la representació del seu propi vers. "Oh, els meus companys..." Érem prou generosos aleshores per compartir-ho tot, l'amor i la sang, més enllà, molt més enllà d'un simple sostre o un llit o una vànova o una tassa de cafè. Érem prou segurs, confiats i victoriosos per no témer, per no recelar, per no deixar escletxes a la gelosia i a la mentida i a la hipocresia. Si ens enterbolírem i refredàrem, fou després, quan alguna cosa ens traí, no en els nosaltres mateixos que érem aleshores, sinó en algun subjecte distant i estrany que no tenia res a veure amb una puresa i cordial innocència del cor que aleshores, com un miracle de redempció i triomf, havíem atès. Si tot allò s'ensorrà, no fou culpa nostra, no de la nostra voluntat, sinó d'una fatal condició que, no és que ens neguéssim a preveure o a endevinar, sinó que ni tan sols teníem en compte, per la senzilla raó que vivíem en la provisionalitat, la urgència, l'anar construint dia a dia aquella ferma i esponerosa pàtria on tots, sense excepció, hi havíem de caber. Què era al costat d'aquell vast i ingent àmbit el simple fet de compartir una nit d'amor i de plaer, un batre d'onades sobre una platja deserta, un llençol tebi i uns amanyacs febrosos i condescendents? Res, o tot, una única pulsió on qualsevol cosa era oberta, simple, pura... Un instant de joia i de vertigen que no podia perdurar, perquè abrusar-se en ell mateix era la seva essència: com una estrella que es col·lapsa i en un segon d'esplèndid i centellejant cataclisme esclata dintre d'ella mateixa i es redueix a un nimi i petit cos a penes visible -però, heus aquí, la seva llum enlluernadora s'aboca a l'espai i roman en la seva velocitat més enllà de la qual s'ignora el temps, recreant-lo ella mateixa, anunciant en un viatge remot i sense límits aquell instant únic i tanmateix indissoluble a la pròpia infinitud i eternitat-.


Comentaris

  • Un revolucionari només descansa a la tomba (Saint Just)[Ofensiu]
    Monalisa | 25-03-2008

    Us demano, apel·lant a la vostra condescendència, que disculpeu tres transgressions d'aquest comentari: 1)que dediqui menys atenció a la forma que al contingut, 2)que faci referències tan explícitament polítiques, quan hi ha altres àmbits on manifestar-se 3) que matisi, agosaradament, el comentari de l'amic Vicent Adsuara, que enriqueix els textos amb els seus càlids comentaris.
    Començo per la tercera infracció: Vicent, parles de la Cuba pobra. Permet-me una matisació al teu comentari: Cuba no és pobre: Perú és pobre, Ecuador és pobre, el Salvador és pobre (per no mencionar el països africans on el capitalisme salvatge ha aniquilat les seves formes tradicionals de vida, abocant-los a la desesperació). Tots els països on les ingerències de la macroeconomia han fet realitat les seves equacions, són pobres. Cuba, amb tots els seus defectes a banda, el que té és una economia (i un ordre polític) permanentment bombardejats i sabotejats pels agents que controlen l'economia mundial, que rematen la seva operació amb un desprestigi convenientment escampat per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació amb capacitat de repercussió.
    Torno a demanar perdó i segueixo:
    Fa temps algú em va dir, més o menys, que la revolució no existeix. I després va afegir, més o menys també, que, en tot cas, és una cosa diferent del que s'acostuma a creure. Suposo que es referia a que no es tracta (només) d'actes heroics i romàntics que esclaten imprevisiblement i moren amb la mateixa rapidesa. Si era això el que volia dir, estic plenament d'acord. Es tracta de construccions lentes i laborioses, cosides a la vora de les esperances i la dignitat de la gent. Es tracta de la lluita sorda, feixuga, incansable per aconseguir que la Llei no sigui una farsa disfressada de justícia, sinó la veritable creadora i garant d'una societat civil amb autoritat natural per organitzar-se al gust de la majoria (no el simulacre de democràcia que ens diuen cada dia que vivim nosaltres) . Es tracta de recuperar, de fer realitat, el que els il·lustrats tan bé van saber anomenar: la fraternitat. Aquest terme m'ha vingut al cap tantes vegades mentre llegia aquest darrer capítol de la Inacabada que em resulta difícil obviar-lo en el meu comentari. Ni més ni menys que això: la percepció dels altres com germans amb un objectiu comú. Especialment m'ha commogut la utilització de la paraula "pàtria", un mot tan desvirtuat, tan devaluat que hem oblidat les profundes connotacions humanes que té (el text està plagat de termes tan aclaparadors per la seva bellesa com plens de sentit aquí, en comparació a la buidor que els ha envaït gràcies a la seva utilització fraudulenta en l'actualitat : Humanitat, solidaritat, llibertat...).
    És precisament per aquesta qualitat humana (i no mítica) de les revolucions, que l'amor no s'entreté a cavil·lar sobre la seva possibilitat, sinó que esdevé, efímer i esmunyedís, però també pletòric i absolut. No hi ha una comunió més íntima amb un altre ésser humà que compartir la respiració per un projecte en comú.

  • Innocència del cor[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 17-03-2008

    El vals trist o el vals de la tristesa canviant. Canviant com canviem les persones la nostra percepció al llarg de la vida, com tan bé retrates a través de la veu i dels ulls de Wyatt. Aquesta classe d'amor, de companyonia, tan basats en la confluència, en el "tot està bé", per exemple, m'evoca la manera de vivenciar l'amor i l'amistat, o de desitjar vivenciar-los, en la joventut, quan és tan important la identificació amb els altres per al propi reconeixement d'un mateix.
    Enterbolir-se, refredar-se... enriquir-se també? Ací hi ha un tomb cap a l'empobriment de l'esperit i de les relacions amb el pas del temps, justificable pel decandiment físic i anímic del personatge. Però, les diferències amb els altres, -sempre que no esdevinguen insalvables o asfixiants-, no són una via d'autoconeixement des de la maduresa?
    Com m'ha agradat l'ambient de l'escena del ball, tan visual, tan cinematogràfic. I aqueix sentiment de fusió amb el món, de "ser" el món. I per damunt de tot, la poesia que hi plana permanentment.
    Un beset.
    Dolça

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167729 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com