El material de Connor

Teller Books: encara existia. Vaig trobar fàcilment l'adreça, al sud de Central Park, entre Broadway i Park Avenue. L'editorial havia estat absorbida per una multinacional, però conservava orgullosa la divisa a la planta que ocupava a un edifici gris i anodí. I també existia el fundador, l'editor de sempre de Connor Williams, amb el qual s'havia cartejat metòdicament durant dècades, fins que d'alguna manera s'havia produït una ruptura, o almenys un distanciament. Dels darrers anys de vida de Connor no hi havia rastre de nova correspondència amb l'editor,
Ara jo anava a veure'l. Estava raonablement segura de trobar-me amb ell mateix, el Luke Teller, si no és que era el fill, ja que m'havia contestat personalment amb una carta, polidament escrita amb ordinador però signada a mà. Vaig estar-me uns minuts a una sala d'espera molt reduïda, i la mateixa noia, molt jove, que m'havia atès a l'entrada, em va acompanyar per un curt corredor fins a la porta d'un despatx .
Vaig quedar sorpresa, l'home que m'hi vaig trobar no era prou jove per a ser un hipotètic successor, ni tan vell com pensava. Aparentava vora els cinquanta, era més aviat baix, rabassut ben bé, quasi calb, enèrgic i vigorós. Em va rebre amb un ampli somriure i una encaixada, i em va fer seure a un dels sofàs de línia funcional i colors vibrants que hi havia a un racó de l'espaiosa cambra.
-De manera que vostè és la llegatària de l'obra pòstuma de Connor -va fer, seient ell mateix a l'altre sofà.
-Així es podria dir, suposo -vaig respondre. La seva penetrant mirada em feia sentir cohibida.
-Una obra pòstuma escrita en vida, és clar! -va afegir Teller, rient d'una manera oberta i vulgar, gairebé grollera.
Em va oferir un cafè, "un te, o alguna cosa fresca". Vaig acceptar un cafè. Ell mateix va atansar-se a una petita tauleta, arrecerada a la paret, i va servir dos cafès d'un termo. Americans, fluixos i llarguíssims. Personalment els detesto.
-I bé, què és el que em porta? -va dir ell, després de xarrupar sorollosament la seva tassa.
-No li he dut res perquè ho publiqui -vaig respondre jo. Vaig notar que em posava desgradablement tensa.
-No, no, només volia demanar-li que m'expliqui què és aquest munt de papers que sembla ser que li ha arribat a les mans.
-Com ja li deia a la meva carta, me'ls va fer arribar la filla de Connor Williams, i hereva universal d'ell -vaig replicar, sense poder evitar trobar-me antipàtica a mi mateixa, a la defensiva.
Li vaig explicar, tanmateix, el que havia aconseguit aclarir del garbuix de papers mecanografiats, després de setmanes de lectura i recerca. Una part dels escrits eren precisament còpies de les cartes adreçades al mateix Luke Teller, i les del propi editor, o, en alguns casos, d'alguna altra persona de l'editorial. En les cartes, i això ja no em calia explicar-li, es podien rastrejar les expectatives insatisfetes i els desencontres reiterats entre autor i editor, que justificarien els anys de silenci editorial de Connor. Ell solia fer referència a una magna obra que anava perfilant i avançant al seu cap. Precisament a aquesta magna obra podia atribuir-se una bona part, almenys, dels mecanoscrits originals que formaven la resta del llegat.
No era, no obstant, tan fàcil. Alguns fragments havien estat aprofitats i venuts a revistes, en alguns casos publicats com a relats, i en altres aparentment refusats. Això havia estat fins que de cop i volta tampoc això va semblar ja interessar a Connor, i el buit a les publicacions va esdevenir absolut. D'altra banda, el conjunt de mecanoscrits formaven un conjunt desordenat, un galimaties difícil de desxifrar.
-Aparentment -vaig concloure-, l'obra magna podria ser allò que, a manca de títol, ja que no n'he trobat cap referència, jo anomeno l'Imperi, una mena de mosaic sobre un món futur, o potser actual, amb històries narrades per una sola veu, la d'un tal Homer, que s'estén per tot de territoris, personatges, sagues i trames. He trobat una mena d'introducció, com una declaració programàtica.
Li vaig allargar el paper, una fotocòpia de l'original que m'havia dut previsorament.

...Però ara les converses fatigades, les visites als nens malalts, les runes de la ciutat i els indrets captius del record han restat reflectint un temps de paraules i cançons. Ara la mentida quotidiana ocupa unes ratlles i un tribut a la gramàtica, ara el teu déu abandona la trona des d'on la realitat apareix unívoca i bidimensional, i baixa a complicar-se i aventurar-se en la densa xarxa, cercant comunicacions secretes i punts de l'enclau. Provarem de seguir-lo i trobarem maons del mur i peces per engalzar; saltant de pla en pla per reconstruir un específic món on tot giri al voltant d'una mateixa sèrie d'elements, la relació dels quals ha d'aparèixer en tot cas com a dubtosa. No importarà que la realitat sigui un subjecte, una individualitat completa o tancada, una mera circumstància.
La realitat és discontínua, el déu ho sap i per això no li tem als espais buits i als esvorancs mortals i prodigiosos. Els temeu, vosaltres? Bé, el déu no garanteix els resultats; té a l'abast alguns elements de l'estructura, però de cap manera la seguretat. Resultaria -potser- més senzill quedar-se a la trona, però aleshores els plans rellevants serien escassos, i les subtils connexions de l'entrellat passarien desapercebudes.
Hi ha un món que cerca un espai entre coordenades aproximades, un temps entre els esdeveniments i conjuntures, un mur i una casa, un poble i una ciutat i una regió amb una història sense evolució, amb homes i dones i infants; són territoris d'un Imperi sense història. Hi ha un informe amuntegament de records florint-se sota la pluja, daurant-se sota el sol, exposats a la casualitat i a la intemperància dels mots. Hi ha memòries de gents cansades i adolorides que tanmateix es veuen condemnades a excitar-se. La realitat és multiforme: es compon de capricioses figures, d'estructures de plans entrellaçats a l'atzar de manera que mai no prenen una sola direcció a l'ensems, amb la qual cosa tenim que un mateix pla és travessat per molts d'altres i es donen infinitat de punts clau on distints components de la realitat es concentren.
Hi ha un altre aspecte -mai no puc dir l'últim-: la diversitat de punts focals. Els ulls del déu reconstrueixen subjectivament la realitat dels plans. Però hi ha la possibilitat de multiplicar aquells ulls i desencadenar una varietat d'enfocaments que permeti de contemplar l'estructura des de posicions canviants i, encara, oposades.
Hi ha una selecció que espai i temps imposen, fins i tot a un déu. Hi ha cansament i infiltracions d'elements aliens a la trama perseguida, hi ha contradiccions i incertituds, fum de la història que ronda l'allau freda i volcànica d'aquell magma que cristal·litza fortuïtament: futur, present i passat no seran sinó unes més de les distintes direccions de la trama, elements peculiars em els quals els altres elements es manifesten en ocupar espai. Des de la trona succeeix com d'un únic punt focal estant: aquestes abstraccions cobren un sentit lineal, infradireccional. Però la veritat és més enllà, en el salt entre plans, en la ventura que el déu indica amb la mà destra: ¿i podrem fins i tot anul·lar el temps, podrem prescindir de la lògica historicista, podrem de veritat construir l'Imperi? Infinites possibilitats, infinites connexions, i en canvi el reflex és subjecte a totes les finituds...


En Teller em va retornar el paper sense dir res, i jo vaig continuar:
-Després, també tenim una història que sembla la continuació de "Misèria i companyia", ja que comença on acaba aquesta, i es reprenen els personatges principals, sobretot el narrador, el periodista Wyatt. Però hi apareixen dos nous personatges, una altra periodista, i una tal Justine, que podria ser la filla de la Misery, amb la qual cosa estaria invertint la relació filial real. Però no queda clar, això. Una altra Justine, o no sé si la mateixa, apareix en canvi a alguns episodis del que he anomenat el text de l'Imperi. Bé, i tampoc la història és lineal, hi ha flash-backs que tornen al moment de la novel·la anterior, episodis que ja hi apareixien i que ara es veuen des d'una altra perspectiva, o que són absolutament nous. En alguns casos els detalls resulten contradictoris. I, en fi, la novel·la acaba en sec, o, millor dit, no s'acaba, queda en suspens. Potser va morir abans de poder...
-O se'n va cansar -va interrompre'm en Teller-. Crec que sé de què em parla. Crec haver vist part de tot aquest material. I sens dubte em va parlar del que vostè diu, vaja, del que ell en deia, obra magna, com suposo que deu haver llegit en alguna de les seves cartes.
Va acabar-se el cafè, es va repassar els llavis amb el dors de la seva grassoneta mà.
-I diu que no vol que ho publiqui -va fer a continuació.
-No, no he dit això -vaig replicar-. Vull dir que no està llest per publicar-se.
-Ni ho estarà -va dir ell, bruscament-. El vell condemnat va estar donant-li voltes i voltes a aquest material durant anys. Molt m'erraré, o ja he vist prou d'aquests papers per saber que són impublicables. Certament, valuosos, interessants i potser, li ho concedeixo, apassionants, perquè li noto la passió amb què se'ls ha estudiat. Però no són per a una publicació comercial. I nosaltres som una editorial comercial. Potser algú altre, alguna fundació, alguna editorial d'aquestes que es dirigeixen a un selecte nucli de diletants rics disposats a pagar un disbarat per un llibre que considerin igualment selecte i rar. Però no pas jo, ni la meva editorial.
-Sí, això més o menys ja li havia dit a Mr. Williams.
-Això mateix, com a editor i amic. Li vaig dir que si volia experimentalismes, es busqués un altre editor. I, pel que sé, no ho va fer. Tampoc va acceptar cap dels agents que li vaig proposar. Però tot això ja ho sap... Digui'm, senyoreta, per què ha vingut a veure'm?
Vaig estossegar. Realment, esperava la pregunta. I, realment, encara no tenia ben bé la resposta.
-Crec que... -vaig
començar, dubitativa-. Crec que Connor Williams mereix una segona oportunitat. Potser una edició per a col·leccionistes. O, potser, ara que ha mort, la demanda creixerà.
-Potser -va fer ell, aixecant-se per servir-se una altra tassa de cafè. Jo tenia encara la meva intacta-. O potser no, de moment no hem notat precisament cap increment de demanda. Però això és aleatori. I en tot cas, tenim una dotzena de novel·les perfectament acabades, polides i corregides, dos reculls de relats i una compilació de narracions que va escampar per revistes de tots els colors. Digui'm, per què necessitem un material nou, inacabat i caòtic.
Vaig callar. Ara ja no em sentia a la defensiva, sinó més aviat contrariada, posseïda per un fastig impotent. Aquell home em desagradava profundament.
-Miri -va reprendre, deixant anar una rialleta de conill-. Podem negociar, si vol, però no s'encaparri. No cregui que el món li deu res a Connor Williams. El món ja va ser prou generós amb ell.
-I amb la Justine i amb la Misery? -vaig exclamar, sense poder refrenar la ràbia sorda que em començava a envair.
-Ah, és clar, elles... pel que fa a la Justine, res no té remei ja, per desgràcia. Pel que fa a la filla, bé, ja li he dit que podem negociar. Miri, del material de la pretesa obra magna i la novel·la inacabada no crec que puguem fer res. Però m'interessa la correspondència. M'ha dit que una part és la que vaig intercanviar amb ell. Doncs això ja ho tinc. Però dedueixo que n'hi ha més.
-Vostè va conèixer la Justine? -vaig interpel·lar-lo, desviant el tema.
-Sí, naturalment -va respondre després d'una pausa molt breu-. És a dir, la vaig veure uns quants cops, però dubto que intercanviés més de dues frases seguides amb ella. No era gaire parladora, segons em sembla.
-I ara és morta...
-Va morir fa anys. Suposava que n'estava al corrent.
-Sap com va morir? -vaig continuar, sense fer cas de la curiositat una mica sorneguera amb què ara em fitava.
-Va morir ofegada, segons crec. Negada a una platja de Saint Kitts, però sembla que no es va saber del cert si va ser un accident o es va suïcidar.
-Hi ha un estrany capítol a l'obra magna, una d'aquelles aparicions esporàdiques de la Justine -vaig dir, rumiant més per a mi que per a ell-. El narrador i Justine travessen nedant un llarg braç de mar cap a una altra illa.
-De veres? Una mena de catarsi, potser? Bé, ja li he dit que li podem fer una ullada.
-No n'hi haurà prou -vaig replicar, sense poder evitar un to agre. Però ell va riure, amb la seva franquesa una mica ruda.
-Si no n'hi ha prou amb una ullada, no es podrà vendre. Ja li he dit, som una editorial comercial.
-Un dia no ho va ser -vaig reprendre, lluny de replegar-me.
-No, senyoreta, s'equivoca. Nosaltres no hem canviat. És el món, el que ho ha fet. El que era comercial fa més de trenta anys, si es refereix a això, quan vam publicar la primera novel·la de Connor, ja no ho és. El món ha esdevingut superficial, banal i estúpid. No podem vendre rigor i dificultat. I això és el que Connor no va entendre. Podia, fins i tot, permetre's el luxe de continuar sent el que havia estat, ningú li ho negava. Un autor per a una certa minoria amant del seu estil, de l'alta cultura, si em permet el terme -ho va pronunciar en un to irònic, potser sarcàstic-. Però ell volia una altra cosa. No li retrec, això ben entès. S'havia cansat de si mateix. Volia ser diferent. Volia ser diferent de tots. Però només era... vell.
-Diuen que només envelleix el que sap canviar.
Va deixar anar una riallada encara més sorollosa i crua. Em vaig aixecar sense esperar el seu comentari. Va expandir els seus ulls diminuts, rera les denses pestanyes. Vaig recollir la meva cartera i hi vaig col·locar la fotocòpia que li havia deixat veure.
-Se'n va ja? -va fer.
-Tinc una mica de pressa -vaig etzibar-li.
-Pensi-s'ho. Podem negociar sobre la correspondència.
-Millor que parli amb la Mary Bannon, la cosina de Connor. És la marmessora, administra tots els drets legals.
Li vaig deixar caure una targeta de la Mary sobre la falda. La va agafar amb dues mans mentre jo desfilava cap a la porta sense oferir-li la mà ni cap altra fórmula de comiat.


Ella diria les darreres frases del ritual, perfumat per l'encens, vacil·lant a la llum cohibida de les espelmes, i nedaríem un cop més: així vaig aprendre a no témer aquell forat dens i compacte de la nit i el mar, i així avançàvem durant minuts i minuts, i potser hores, com atletes fibrosos, rítmicament junts, potser inseparables, sota les mudadisses llunes, insensibles a freds o sotracs o maregasses. Estrenus i decidits però flexibles i mal·leables, febles però imbatibles. Lluny de la dolçor i la tebiesa de la llar i dels braços i la sina de la mare, lluny de la protecció, un xic salvatges, i ara capaços i ferms. Semse renunciar al seu amor però decididament superant-lo, sí, deslliurant-se'n i desprenent-se'n, volant entre onades i fluxos i refluxos i maltempsades.
Després arribà el dia, o millor la nit, perquè havia de ser de nit, i una nit de lluna minvant, amb escassa marea. El capità Calders es veia marcial, amb el seu gastat vestit de marí, i la gorra amb l'àncora lluent i daurada; Santiago Ribas duia una camiseta de gondoler que algú li havia dut de Venècia, i Merle ens animava, i també Josefina, i en David, i en Louis, tots amables i contents a bord de la bonica barca de Santiago, corejant-nos mentre entràvem a l'aigua freda i donàvem les primeres braçades. Alguns pescadors s'aturaven amb llurs ormeigs mig a punt, advertits i prou interessats, encara que no incondicionals com en Louis, que deixava veure el seu gran caparrot per damunt de la borda, cridant-nos: ‘vinga, força, vinga aquesta braçada'. Jo no veia sinó les cames fines i àgils de Justine que obris el solc davant meu, i jo el seguia concentrat, enfonsant el cap i respirant cada dues braçades, aliè ja a la nau i als crits dels nois i als consells del capità, perfectament fratern amb el mar que em colpia en intermitents i contradictòries embranzides, perfectament assimilat al ritme tenaç i suau de la Justine, que tampoc no deia res, estalviant forces i impulsant-se sense dubitacions ni aturades. I passaven els metres, el fred no existia, el mar era càlid i els músculs es contreien i distenien equilibrats, savis, amb un escalf novell.
Em vaig situar al costat de la Justine, podia veure les ninetes dels seus ulls cada cop que aixecava el cap per prendre aire i comprovar la posició amb referència a la barca. Les brillantors de la nit guspirejaven en esclats diminuts sobre la voluble superfície que jo fendia, i a dalt, alguns estels, no gaires, cremaven entre amorfes masses de núvols sense color. En algun moment, la vaig veure uns metres al davant; jo començava a respirar malament, el cos em pesava. Vaig treure el cap ben a fora de l'aigua, albirant la barca, sentint crits ofegats que no podia reconèixer. David, o potser en Louis, en commminaven a un darrer esforç, i crec que la Merle em va voler picar fent al·lusions a la superioritat femenina. Jo serrava les dents i panteixava amb violència, m'obstinava en un braceig i un trascamar impetuosos que em feien xipollejar més que avançar. Per un moment vaig romandre immòbil, potser mantenint-me per mer reflex, sentint el combat mut i cec del corrent que s'esmunyia entre les meves cames i em vorejava i sacsava. Devia haver tancat els ulls, perquè quan vaig esguardar a la dreta, on creia que veuria la llum de la barca, allí era la Justine, els seus ulls serens com a dues clapes de llum, dos diminuts fars, i la boca com una línia de nacre que em murmurava paraules d'alè i confort. Em va fer estirar al costat seu, quasi a frec d'ella, del seu cos que era aigua només, i a poc a poc em va ajudar a recuperar el moviment i la força, fins a retrobar el ritme. La seva poderosa i fàcil natació em remolcava gairebé, i des de la barca sentia ara el rítmic i pertinaç cor d'ànim. Em sentia feliç i ja incapaç de la derrota. Quan vaig notar el soroll de la platja i vaig veure les primeres roques de la costa, era com si no hagués passat ni un minut.


El bar donava directament a la platja que s'estenia com un triangle fins a l'oceà blau, irisat, incandescent sota l'esclat implacable del sol. La Misery es passejava entre les taules de la terrassa carregant plats i safates i servint als clients, amb aquell pas àgil però estranyament hieràtic que li recordava. Em vaig asseure a l'única taula lliure. Es va acostar, va enretirar uns gots usats i va passar enèrgicament la baieta per la superfície plastificada de la taula.
-Què voldrà? -va fer.
-Veig que no se'n recorda de mi -vaig respondre.
-Me'n recordo de tu -va tornar-hi ella, fitant-me per primera vegada.
-Una cervesa -vaig dir.
Ella va girar-se i va desaparèixer a l'interior del bar. Va retornar molt ràpid amb una ampolla de cervesa i una gerra buida.
-Necessito parlar amb tu -vaig dir-li.
-Ara treballo -va replicar secament.
-A quina hora plegues?
La Misery va sospirar i va somriure fredament.
-Tindré lliures un parell d'hores cap a les tres -va respondre finalment.
A les tres ella ja era a la porta. Vam caminar, fora del complex hoteler, cap a Muddy Point, repenjats per la sinuosa carretera que voreja la línia angulosa de la costa de Frigate Bay.
-L'editor de Connor vol publicar la seva correspondència -vaig començar.
-Està bé. Podeu disposar de tot, ja li vaig dir a la Mary -em va respondre.
-Volia saber una cosa, si m'ho permets -vaig decidir-me a anar al tema que m'havia dut allí sense més dilacions-. Hi havia més papers a la casa? Em vas donar tot el que vas trobar, o et vas quedar més coses? Podria ser que hagués més material que no vas trobar?
Ella fer que no amb el cap. Les extensions dels seu pentinat, un d'aquells embolics de trenes carregades de bijuteria, van fer minsos espetecs en l'aire flairós i sense sons que ens envaïa des de l'altra banda de la deserta carretera.
-No, el vell faune era molt ordenat en això. No tenia papers escamp
ats per la casa. N'estic segura. Tot era al seu escriptori.
Vam continuar caminant. A la daurada llum de la primera hora de la tarda, la seva pell relluïa desafiadora, mostrant els trets suavitzats dels Bannon que havia heretat de son pare. De sobte, es va aturar i em va fitar amb una mena d'indòmita ferocitat.
-Vas ser el seu amant? L'amant de mon pare? -va exclamar sense perdre el to de veu baix, lleugerament greu.
-No -vaig negar de seguida-. Només el vaig veure dues vegades. L'una en l'entrevista que em van publicar al diari de Tavanne, i l'altra quan em va fer el dibuix.
Va assentir, aparentment acceptant sense dubtes la meva explicació. Va reemprendre la marxa.
-Creus que ets la Lena Graves? -va preguntar aleshores. Esperava que em preguntés detalls sobre com em va fer aquell dibuix que ella havia trobat en un sobre, amb la fotografia de la mare de Connor que tant s'assemblava a mi, i en canvi...
La Lena Graves! La periodista que apareixia a la novel·la inacabada sobre Misery! Un personatge nou que Connor remuntava als temps de la primera novel·la, on tanmateix no havia aparegut.
-Et dius Milena, oi? -va insistir, davant el meu silenci.
-Sí, però aleshores no me'n deia. Em dic Misericòrdia, en veritat, i em feia dir Misery.
Vaig veure que somreia amb un deix de palesa ironia.
-De manera que l'has llegit, al cap i a la fi... -vaig fer jo llavors.
-Sí, vaig llegir tots aquells papers, tot. I tots els seus llibres. Ho vaig fer. No sé per què. I no sé si entenc res que no hagués entès abans.
Vam avançar per un carrer vorejat de palmeres, allunyant-nos del mar.
-Crec que ja ets a punt de vendre la casa de ton pare -vaig dir aleshores-. Suposo que deixaràs aquesta feina...
Va encongir les espatlles.
-Potser em compri un local. He mirat alguna cosa a la península, hi ha moltes oportunitats ara, aquí, a Saint Kitts.
-No penses tornar a Tavanne? -vaig preguntar.
-Jo vaig néixer aquí -va contestar, abarcant amb un gest la costa que havíem deixat enrera, la serralada verda que teníem al davant, la urbanització que ens envoltava-. Mon pare va dur aquí la Justine, ma mare. La va dur aquí des de la República Dominicana, em sembla.
-Òrfena i embarassada -vaig adduir, recordant les escasses frases que m'havia dit el dia que ens vam creuar, a l'enterrament de son pare.
-Sí, te'n recordes, tens bona memòria. Bé, no era ben bé així, encara que no conec bé la veritat. Ma mare no me'n va parlar mai gaire, de tot allò. Sembla que sons pares van haver de fugir d'Haití durant les primeres onades de terror del govern de Papa Doc Duvalier, i es van refugiar a la República Dominicana. És a dir, sota un dictador igual o pitjor, el Trujillo. No sé què va passar allí, els meus avis hi van desaparèixer, i la Justine va quedar embarassada amb quinze anys a penes. El Connor, d'alguna manera, la va ajudar a escapar. Sembla que feia de periodista, que tombava molt per tota la zona.
-He llegit alguna cosa -vaig intervenir-. Es veu que es movia per tot el Carib, gràcies al seu coneixement d'idiomes. Es rumoreja que feia d'agent per a la CIA, o per als serveis secrets francesos.
-Ahà -va fer, no sé si confirmant o acceptant simplement la possibilitat.
Vaig estar a punt de preguntar-li si havia arribat a perdonar a son pare. Acabava de dir que no sabia si l'entenia. Però, del perdó, no n'havia dit res. Pensava en allò al dia següent, mentre sobrevolava l'illa, i veia a la meva dreta la línia de la costa per on havia passejat amb ella. Mentre preníem alçada, veia al davant la serralada que recorria com una espinada l'illa, desplegant com un tou mantell les verdes faldes fins a les badies serpejants, les platges grises i blanques mossegant els blaus de mil matisos del mar, el braç de la península endisant-se cap al sud i cap a llevant, com una paleta que hagués esquitxat la gran taca de la veïna Nevis. Un cúmul de núvols blancs cobria la carena de la serra, i m'ocultava el cim del Mount Misery, les aigües captives que presidien aquella mena de postal d'un exuberant paradís des del cràter del volcà extingit.


...I ara tinc més anys dels que mai creia que em serien concedits, la barba assaonada, la pell clivellada i dura. I l'esguard fred i mans. Oh, canto algun matí, dic alguna cançó, entono salmòdies planyívoles i enyoroses, però els meus dits han oblidat el contacte de les cordes i la veu s'ha tornat estranyament agra i dolça, absent a la rialla d'altre temps. En la meva paràlisi em moc com un addicte a la llum incerta cercant certa escalfor tel·lúrica i verge, fitant el mar argentí que miralleja al migdia, o esguardant malencònicament les llunyanes drassanes i les estoiques siluetes dels vaixells en desguàs. Corrent sense bellugar-me, presoner de les cames esclafades i de les posts de fusta basta que grinyolen sinistrament sota les rodes.
No he canviat. Ja aleshores esperava i esperava. Sabia que Macaulay vindria,, que era allí, en efecte més indiferent i salvatge que abans, però encara amb un cor ple d'amor i contrició. Certament, ell podia haver estat sempre un impostor,en el sentit que jo sóc un gran impostor: sempre parlant del proïsme i dels semblants, i de l'essència social i del desarrelament que suposa l'individualisme, però en el fons inexorablement inseparat de la meva omnipresència i astoradorament subjecte a una limitació que sé tan certa i insuperable, i encara i així inexplicablement ubiqua, com si, presoner de la meva circumstància, el meu cos i jo que l'omplo fóssim l'únic univers permissible i possible, En el fons, no egoista sinó egotista de la meva autocosmogonia, un ésser que ha de ser per damunt de tot allò que aparentment és i que se li oposa quant no és i és la seva pròpia potència de ser.
No és cap acudit.
De vegades és així: els altres són ombres d'una fantasia mil cops repetida, i ni tan sols fonamental. I els actes i els esdeveniments han mort ara, i ja no són, i el present és indissoluble del passat, repetint-se i recargolant-se, i resta una perspectiva i el post-acte en la implícita negació d'allò no actuat, no aconseguit; deixa com una ressaca importunadora i quasi afable dintre de l'angoixa inevitable de la frustració. Només és una il·lusió, una imatge, una momentània poesia, tot i que de vegades és com si l'ull s'hagués ficat de l'altra banda del tub òptic central de l'absolut còsmic. Potser són només pletòrics instants d'ebriesa absoluta. És a dir, potser Misery tenia raó i tot és com bufar dins d'un huracà. O potser és l'esforç i la tibantor entre el fastig i el fàstic. Ella deia que solia buidar-se i prendre consciència del temps, que aleshores sentia aquella experiència existencial que es la genuïna angoixa. Però tots hem tingut, tal vegada, moments vitals i fins agradables, prou elàstics i acceptables, i potser l'amor, el vertigen i el coratge. De manera que ets el límit però alhora allò limitat, i et mous amb honesta desimboltura entre la mentida que tu mateix construeixes.
De totes maneres, mai no he entès tots aquests transcendentals conceptes de la identitat, la unitat, la univocitat, ni qualsevol cosa que vagi més enllà del meu cos, el càncer que em defineix i defineix la meva subjectivitat irrenunciable. ‘Tu t'has trencat les cames, no jo', em va dir la Lena Graves aquella perfumada tarda de setembre, sobre les teulades del Bellevue i mirant l'ampli oceà transparent. Ella tenia les cames penjant més enllà del ràfec i cinc metre la separaven del terra, la vorera urbana i l'asfalt. Ella no pretenia donar-me cap lliçó, però hi estava allí, en ella mateixa, en les cuixes de línies tan definides, en les paraules innocents i en la frase immillorable.


En Dídac m'esperava a l'aeroport, amb el meu cotxe preparat. Estava exaltada, donant-li voltes a la idea que m'havia ficat al cap la Misery: podia ser jo la inspiració del personatge de la periodista Lena Graves?
-A tu què et sembla, Dídac? -vaig fer, mentre ell encarava la sortida cap a Morrisfields, entre un trànsit dens i atabalador.
-La Lena què? -va respondre.
-Oh, ja veig que no t'has llegit els papers que et vaig deixar -vaig replicar, no sé per què decebuda.
-No pas gaire, però en canvi vaig mirar-me bé el dibuix que et va fer. Saps? Crec que el paio era més bon dibuixant que escriptor.
-Oh, Dídac, ets estúpid, banal i superficial.
-Superficial, sí -va fer, tot deixant anar la mà dreta del volant i aferrant-me amb força el pit esquerre-. Diria que sí, noia, de superfícies n'entenc, i aquests pitets els va clavar, realment.
Vaig bufetejar-li la mà i el braç fins que em va deixar anar. M'havia deixat masegat el pit.
-Ets un animal, m'has fet mal!
Queia ja la tarda, al meu apartament, quan vaig llevar-me del llit. Ell era allí, adormit com un nen, mostrant-me tota la superfície de la seva pell, del seu cos que no havia perdut gens de la insolència juvenil.
Havia estat donat-li voltes a la coincidència entre el meu nom actual , el que usava i feia usar ara, i el del personatge de la inacabada novel·la. Una il·luminació sobtada em va fer llevar a corre-cuita i vaig buscar al meu arxivador els fulls que li havia fet arribar al Connor i que ell m'havia tornat a casa seva. Em va costar trobar-los. La meva mania d'ordenar i reordenar sempre em juga aquestes males passades, i les coses ja no hi són on recordo haver-les deixat. Per fi, vaig localitzar-los.
Vaig repassar-los àvidament i vaig ofegar una exclamació de triomf. Sí! Havia signat ja com a Milena un dels relats. Connor havia conegut el meu nom artístic!
No sé per què, no sé explicar-ho,em vaig posar a plorar. Vaig mirar cap enfora, a la parsimoniosa llum crepuscular que banyava les altes capçades dels àlbers de Flaky Creek. En aquella llum esmorteïda, mentre les llàgrimes em corrien galtes avall, vaig sotjar el paratge obac. Em semblava que les ombres del present fluctuaven com les romanalles d'un passat llunyà, esquiu, indòmit, presoner de l'artifici, el joc de l'engany i la veritat que bategava en les pàgines mecanoscrites amb una desesperada i
fanàtica obstinació pel vell Connor Williams, segurament ja sense cap intenció d'explicar res al món, sense altra pretensió, tal vegada, que narrar-se a si mateix amb l'últim fil de veu que se li apagava tot el vast i impenetrables enigma de la seva turbulenta i torturada ànima.