Quadern de París.2

de les emocions, és complicat sucumbir als desitjos que potser només són desitjos i potser no mereixen ni ser-ho. Però, com saber-ho?, segurament impossible a priori, hem d'errar i perdre o arriscar i pregar que surti bé.

gypsy

Un nou full del teu quadern, de saber que el pressentiment de magnífics versos s'ha fet realitat, que les teves paraules sadollen els ulls amb carícies fetes paraula.

Gràcies, novament, pels teus versos, pels teus comentaris, d.

t'agrada elucubrar, eh?

El cap et bull d'idees a mig guisar. Hi tens un laboratori on fe experimentacions i provatures.
Ets infatigable. T'enlaires fàcilment i potser quan aterres ho tens tot més clar...

En fi!, que ets un cas i que m'agrada llegir-te.

petons del meu laboratori emocional en plena ebullició. (Quines tonteries dic, oi?

o com calla... m'agraden els quaderns de PARÍS!! més i més...

no em contradius, l'art no és sempre vida ni no vida fou el meu mot per designar la vida que raja per equivaldre a la mort... el poema parla d'una persona estimada no com l'art sense sentiments... per a mi sense art no sé com caminariem ja que no podriem designar les petjades ni el dibuix de la marca.

un petonet fort FRANZ, sempre.

Evidentment, és fràgil la protecció que ens separa de l'isolament, que no és només ser sol, sinó saber-se'n.
Potser perquè està feta de pell i esborronaments, de creences, confiança i temps compartit, que no són materials massa sòlids per se, excepte si més d'un els apuntalen, a l'hora, cadascú per la seva banda. Llavors, la por al defora arriba a ser muralla per als qui tenen un lloc reservat endins, al cor i a la memòria.

Hi ha en el teu poema un no-sé que em fa estremir... potser aquell "mai" allà al final, tan definitiu...
No és lloc ni moment per enraonar sobre si una porta que es tanca no es pot tornar a obrir, per una entre mil raons...
Tots en sabem ( i hem llegit i potser fins i tot escrit ) sobre portes tancades molt i molt temps que finalment badallen, encara que només sigui per ensenyar les teranyines en mig del buit.

T'envio una abraçada ara mateix, que tinc moltes ganes, per què el temps es ferotge i de seguida ens roba els moments oportuns si no s'aprofiten,
Unaquimera

Unes imatges molt ben trobades per expressar moments de dubte, des de la segura posició de qui somia amb els ulls oberts, pensant, imaginant cap a on ens menarien els « camins pregons » que se'ns obren quan el « ferotge temps » ens dóna un descans. I de ben segur que ens menen a móns més excitants que els que "pacientment hem construit", però ha costat tant construïr-lo, que per callar la crida dels « ulls que ens esguarden », cal tancar la porta. I sobre el « que hi havia de cert en aquell pressentiment », vaig llegir una vegada que les úniques coses a lamentar eren les que no havien arribat a passar...

Una envejable capacitat de síntesi, la teva.

M'agraden els reptes poètics, en el sentit profund del terme. M'agraden les propostes agosarades, en què el lector s'hi ha d'implicar. M'agrada la gent que no escriu per escriure sinó perquè té coses a dir.
M'agrada aquest poema, tot i que em fa una mica d'agúnia saber "de vegades, el ferotge temps ens obre pauses per on transitar cap a móns que poden anorrear amb un gest
el món que pacientment hem construït."

Tot acte no consumat, no consumit, és en sí mateix tots els actes possibles. És la promesa infinita. En triar un acte i no un altre, en obrir una porta i no una altra, convertim automàticament els innumerables actes i portes refusats en una faula eterna. Així, podem viure per sempre la bellesa latent de cada oportunitat desestimada. El món real però, el fet executat, ha esgotat tota capacitat de sorpresa en el propi procés de realització. El terreny de la poesia, quasi invariablement, és aquest espai incomplet, aquesta potència mai desenvolupada, creadora d'incerteses.
Jo crec, de tota manera, que es podria fer una excepció amb les portes parisines...

Monalisa

Hom es protegeix de vegades darrere d'un "hom" anestèsic, perquè potser posar tot en primera persona resulte massa dolorós en el moment i al viu. Tots ho fem. En aquest poema, però, la fórmula de distanciament, lluny de fer efecte, és més aviat una manera de connectar també amb els sentiments que poden moure al lector.
El missatge sembla, és cert, la constatació d'una realitat vital feta des de la maduresa i la serenitat. Però no deixe de veure algun raig de rebel·lia aguaitar per les escletxes dels versos. No canviaria aquest "hom" perquè amb el recurs el poema guanya una força commovedora, no hi ha dubte. Però jo he fet l'exercici de llegir-lo en primera persona, per veure a mi què em movia. I ha estat com si jo mateixa me l'haguera escrit. Us recomane que ho proveu.
Un petó. Jo també et valoraré avui. I et deixaré a tu l'última paraula:
"Hom sap que uns ulls
ens esguarden com ho fa
una porta oberta
en una casa estranya".

on peut dire que ça c'est fantastique, et vraiment, ça c'est très fantastique...

escrius molt bé, i et torno a recordar la meua enveja sana... :)

esper la teva resposta pel mail, tu le sais!

no m'allargasso massa, que anglès m'espera i no estic en condicions..

he de re-connar un dia d'aquestos, ho sé!

baisers!