El setge d'Albània

Un relat de: franz appa

-Deixeu-me que us parli d'Albània -va dir el Marçal Granell, empassant-se d'un glop la copa del porto suau i ranci que el Ton acabava de servir-li.
-Ara ens etzibarà un rotlle sobre els índex de desenvolupament de l'economia durant el setè quinquenni i de la caiguda en la producció de crom -va observar el Dídac.
Però això ho hauria fet ell mateix, o especialment el Perutxo, però no pas un individu tan descregut i sorneguer com el Marçal.
-No, em refereixo a Albània de Rover -va reprendre, fent petar un llumí, encès l'esguard pel reflex de la minsa flama, o potser més per la visible animació que l'envaïa sempre que es disposava a explicar-nos una de les seves històries.
Alguns dels presents ens recordàvem encara d'Albània de Rover, una delicada noia de trets nòrdics i cabell de platí que havia aparegut un dia indefinit per l'East End, allà en l'anomenat barri dels poetes. D'allò feia anys, alguns anys. Era aquell temps en què érem tan insultantment joves que ens crèiem amos de l'univers i fèiem dels carrers de Tavanne una mena de domini reservat a la disbauxa i a l'eloqüència. Allà a l'East End els clubs de música i els pubs es devoraven l'un a l'altre l'espai.
-Oh, Albània, el cul més ben format que transitava per la ciutat ... i això és molt dir! -continuava impetorbable el Marçal, tot i que la resta fèiem veure que hi havia temes molt més interessants per discutir.
-De totes maneres ens contarà la seva història -va concloure el Perutxo, encongint les espatlles, resignat.
Perquè sempre era així, la guspira del geni malèfic i astut que habita en l'esperit de l'alcohol deslligant una llengua i incidint com un estilet en els plans paral·lels de desídia, activitat i renúncia, en la mediocre, tèbia, plàcida atmosfera d'indredulitat i afirmació, de son i somni, d'atracció i repulsió, totes aquelles coses que ens feien còmplices en les hores robades a la bromosa ciutat i a les habitacions callades i estrepitoses de fileres de discos i llibres amuntegats, i idees i fibres tibades en el rectangle del llit, entre els llençols i fora de la suor i l'angúnia. Una sola veu i la lleu distracció atenta del cercle que escolta i evoca, amb cendra de cigarretes i notes escampades des d'un amplificador.
-Jo aleshores estudiava a l'escola d'Art Fitz-Simmon, ja sabeu, al final de la Robinson Street -va començar el Marçal la seva narració-. Martí i jo ens havíem apuntat a un curs d'alfareria, però per alguna raó que mai no he acabat d'escatir, la Sra. Greenspoon, secretària de l'escola i presidenta del Club d'Amics de Foster Fitz-Simmon, ens va assignar al curs de Pintura neomodernista i conceptual que impartia el Ferguson Duglatz, aquell paio que solia presentar-se vestit amb una jaqueta d'esmòquing i amb unes sabatilles de tennis d'un blanc que enlluernava, sota uns curts pantalons texans pulcres i ben blaus, que la veritat és que semblaven fets a posta per lluir amb la jaqueta emmidonada. Martí va dir que allò ja li anava bé, i fins i tot es va comprar un joc complet de pinzells i pots de pintura a l'oli, i es presentava puntualment a classe, amb la grossa paleta sota el braç i l'estoig de pintures brandant amb no sé quina vivaç joia a l'estrem del mateix braç.
Martí Granell era el germà del Marçal, i tots dos duien el principal negoci d'horticultura de la ciutat, instal·lats en un bell paratge entre Long Alley i Glad Side Road, a un bulevard obert i parsimoniós que es deia de Sant Antoni aleshores, ara li han canviat el nom. L'un gasiu i xerraire, el Marçal, l'altre callat, bonançó i taciturn, el Martí, feien una de les parelles més disonants i mal avingudes entre totes les parelles de germans irreconciliables d'arreu, però rarament sabien passar-se l'un sense l'altre, sense llançar-se els trastos pel cap o estimular-se mútuament a base de desafiament agosarats i impossibles. Encara es recorda a la ciutat la vegada que van sembrar el pànic amb la més folla cursa de patí que s'ha vist des que tan immorals atuells van infestar les principals avingudes de la vila. Van baixar per Long Alley, van travessar Flaky Creek i es van abocar pel passeig marítim fins a la plaça de Lafayette a un ritme de vertigen que va paralitzar el dens trànsit provinent de Main Street i van provocar tres topades menors i un embús majúscul, sense comptar l'asfalt aixecat i recremat, les dotzenes de vianants espaordits, l'ombrel·la d'una anciana arrabassada al pas i esclafada contra un semàfor, i els pulmons rebentats de mitja dotzena de guàrdies. El miracle va ser que els dos van fer cap a la comissaria, i no a l'hospital, que era pel que els més circumspectes espectadors hauríem apostat.
-Jo vaig començar a faltar el primer dia -continuava el Marçal-, però amb el temps em vaig ensumar que hi havia d'haver forçosament alguna cosa més darrera d'allò. El veia, al Martí, sortir cada tarda de la botiga, un cop fet el balanç i passats el pany i el forrellat, puntualment i diligentment, amb el seu ridícul equip i els peus ben aplanats fent-lo avançar carrer avall. Algun temps després es va començar a posar la roba dels diumenges. Aleshores les sospites eren ja massa poderoses, però vaig entendre que s'havia enllepolit amb alguna vídua criadora de gats de Morrisfields. Però quan el vaig sorprendre perfumat com un gall d'indi, ja no vaig poder més. El molt garneu s'havia amagat l'ampolla de colònia, però un dia el vaig enxampar ruixant-se la closca darrera la porta de la seva alcova, mig a les fosques. ‘Què és això que tens?', li vaig fer jo. ‘Aigua de colònia, no res més', va fer ell, escarnint una mena de pretesa normalitat. ‘Colònia? Tu no has usat colònia des que la mare te l'aspergia pel culet, i això encara perquè no podies evitar-ho ni a arreplec de plors. A què respon ara aquesta sobtada pràctica?', vaig inquirir jo.
"Em va respondre alguna de les seves bajanades, alguna cosa insulsa pròpia de la seva nímia imaginació, quelcom sobre la seva essència humana o similar. Confesso que el somriure idiota amb què s'esmunyí cap a la porta em va fer pujar del tot la mosca a l'orella. Així que al dia següent jo mateix em vaig planxar el vestit dels diumenges i dels casaments, i em vaig plantificar a la porta després de tancar la botiga, tot esperant-lo per anar a l'escola. Em va posar dos ulls com a plats quan se m'ensopegà, però no va dir gran cosa. Algun barboteig inútil. Jo vaig dir: ‘Som-hi?', i em vaig posar a caminar com si fos la cosa més natural del món. Com si ho hagués fet cada tarda des que la vella Sra. Greenspoon es netejà la punta de la llengua amb la del llapis i dibuixà els nostres noms a la llista de deixebles de Ferguson Duglatz. I, amics, així és com vaig conèixer Albània de Rover.
Va fer una pausa, va projectar el cap enrera i va fer petar els dits amb un soroll que no semblava humà. Va fruir del moment d'expectació i del deler propi i compartit, va amanyagar els tirants bruts de la seva granota de diari, i va deixar anar entre les dents un xiulet fort i sostingut.
-Que m'escorxin viu si no em vaig caure de cul en descobrir-la, la seva cabellera quasi blanca a l'aire cristal·lí de l'aula, asseguda discreteta i tendra amb el seu posat innocent i poca-pena alhora, al racó més allunyat del sol i del soroll del carrer.
Mentre la descrivia tancava els ulls, com si evoqués i resistís i magnifiqués l'exacta imatge d'aquell instant, antic, ritual.
-La fina camisa de punt sobre les espatlles menudes i un xic avançades, caient amb suavitat i abombant-se pel damunt de la cintura dels ajustats pantalons texans desgastats i cremats pel lleixiu. Dimoni si vaig dubtar un sol moment que allò era el que havia fet de l'alonsot del meu germà un gall perfumat. Així que vaig avançar, impertinent i audaç, mantenint a Martí al darrera meu a cop de colzes, i em vaig situar just al costat d'ella. Solament que ella no em va mirar, no encara. Veia el seu nasset recte i lleu, les celles fines, i fins algunes taques de pigues a la seva pell de lleu pasteritzada. Quan se'm va acarar, ho admeto, em va tallar la respiració. ‘Crec que no ets d'aquí', vaig aconseguir dir, sense gaire solta. ‘Ni d'allà ‘, va fer ella. Tenia una veu vibrant i llangorosa alhora, però eren els seus ulls els que em mantenien paralitzat. Clars fins a la transparència, d'un blau de cel gelat i ert com la gebrada, rodons i immaculats, lliscosos com un mirall i fixos com una diana clavada a l'arbre. ‘La ciutat és ampla', vaig poder respondre.
" En aquell moment va entrar el Ferguson. Jo el coneixia prou, com potser recordeu, però no era de la classe de persones amb què em saludo pel carrer. Ens va etzibar no sé quin rotlle sobre la pintura persa, i en acabat ens féu omplir una làmina amb taques de color, ocres i marrons i castanys i tot el que poguéssim trobar semblant a l'avellana o l'ametlla. Li vaig buidar el tub de marró al meu germà i tot seguit li vaig demanar a l'Albània el seu. Me'l va llançar com si fos un grapat d'arròs per a un colom, sense mirar-me ni obrir la boca. En Ferguson va dir que la meva làmina era la combinació més abjecta que havia vist en anys, però que en canvi la taula havia quedat meravellosament pintada. Després encara van passar tres dies abans que em decidís a proposar-li sortir a sopar, s'entén que a l'Albània, no pas al Fergus. Cada tarda tancàvem la botiga, sortíem cap a classe i en acabat tornàvem Martí i jo, muts tots dos i enfurrunyat ell, si bé tranquil. No ens parlàvem més que per passar-nos la sal a taula, i per això tenim un senzill i clàssic codi de grunys i gestos. Jo xerrava molt amb Albània, però no gens el Martí. Ella parlava quasi tant com ell, es limitava a fer els exercicis que en Ferguson ens dictava, amb la punta de la llengua un xic còmicament aflorant entre els dents encara més blanques que la seva pell, concentrada i atenta, potser l'única persona a la classe a la qual semblava interessar-li de veres el que allí es feia, amb l'excepció probable de la Sra. Parreu, la verdulera de la cantonada de Flaky Creek amb Long Alley. Totes els
altres estàvem més pendents que res de l'Albània, incloent és clar el Ferguson Duglatz, que solia supervisar el seu treball i animar-la i aconsellar-la i fins permetre's copets a l'esquena. Això li va costar un parell de taques de pinzell al seu impol·lut esmòquing, que se m'escapaven aparentment a l'atzar, i que ell acceptava amb esportivitat. Un bon paio, després de tot, aquest pintamones.
Ferguson Duglatz era un d'aquells individus arreplegats pel Lester Pilliers a un dels seus tomballons pel planeta i irremeiablement apalancats en la demencial hospitalitat de la ciutat. Sospito que la meitat del cens actual de Tavanne l'ha organitzat el Les tot solet: aquest eixam de transeünts captius com la mosca a la teranyina verinosa on, tanmateix, potser no podrà volar però sí estendre les ales en un suprem esforç, en la il·lusió del moviment i fins i tot de la trajectòria. ‘No ens trobarem a nosaltres mateixos, però és això, justament d'això es tracta', va dir un dia Lester, en un dels seus rampells filosòfics. Però Ferguson, a diferència del Les, vivia absort per la pintura. Es barallava amb l'autoritat per cobrir els murs blancs i les tàpies i tanques públiques de coloraines i imatges, guixava sobre les rajoles del passeig marítim -així assegura el Les que el va conèixer, dibuixant sobre el terra de les Rambles de Barcelona-. Vivia com vivien tots els integrants d'aquesta fauna, del parasitisme circumspecte i somnolent dels habitants i viatgers que venien de lluny amb calers a la butxaca. Tavanne rebullia sempre d'aquella gent sempre disposada a esquitxar el vil metall a canvi d'una vaga promesa d'apropiar-se d'una futura obra cabdal de l'art i la cultura.
-Així que la cosa durà uns mesos d'aquesta manera -continuava la veu aguda i febril de Marçal-, un estira-i-arronsa, un setge sinuós i pacient, un anar deixant caure invitacions i insinuacions. No vivia sola, vaig esbrinar. Pel contrari habitava un apestós apartament prop de Hell's Hide, amb un parell de ties drogotes i deien que estudiants, ties emigrades de no sé on, plenes de Janis Joplin i Patti Smith i quatre estúpides idees feministes de lesbianes insatisfetes. Una nit, en sortir de classe, ja acabant el curs, li vaig dir adéu al Martí, vaig fer un tomb per dalt el Black Borough, i em vaig deixar caure al seu apartament. No hi havia ningú, després va arribar ella. Li vaig dir: ‘Quina casualitat!', i ella va dir només: ‘Passa, suposo que deus saber el camí fins al meu llit'. I jo no el sabia, però quasi el podia endevinar, amb aquella pepona inevitable sobre el coixí i els pòsters de Mick Jagger i Jim Morrison i Charlot de soldat, i el Popeye en pilota picada. En acabat va fer aquella cosa: es va despullar d'una esgarrapada i, sense pausa ni solució de continuïtat, es desféu de les dues dents del davant, vull dir que amb dos dits com a pinça es va arrencar els incisius superiors, i els va dipositar sobre un pulcre got ple d'aigua o un altre líquid. Dimoni, la seva especialitat era xuclar-la i aspirar per entre el buit de la dentadura, com ho faria una condemnada serp!
Això ho deia petant els dits i xiulant i mig rient, bellugant el cap d'un costat a l'altre com si de cop el coll li fos insuficient per guardar l'equilibri, badant un ull amb malícia.
-Li anava la marxa, vaja si li anava! -va seguir-. Tantes setmanes fent-se l'estreta i va resultar que trascolava com un d'aquells tornados que s'ho empassen tot: una gola com un forat negre de l'espai, un entrecuix insaciable. A partir d'aquella nit, teníem festival continu. Vaig creure que cauria malalt, a part que sempre temia veure arribar les seves companyes amb llur posat de capadores professionals, donant una ullada a l'habitació. Vaig arribar a intrigar-me, perquè resultà que no passaven mai la nit a casa. Sembla que arribaven al migdia, d'algun tuguri infecte de Hell's Hide, i allí deixaven les seves calces brutes i arrissadors i subjectadors de cabell, tot estès per les minses cambres, com un autèntic catau de bagasses. ‘Oh, tenen el seu rotlle', deia l'Albània, quan jo li preguntava. Li preguntava molt, moltes coses, perquè arribava un moment que em cansava de cardar i de mamades, però ella semblava que no, que no se sadollava mai. La imaginació més visiosa i la llengua més calenta de l'illa en un cos escarit, i uns ulls innocents com a petits gats salvatges.
-Fins que un dia...-va fer el Víctor, no exactament impacient, més aviat nostàlgic.
-Un dia estàvem enmig de la feina quan veig aparèixer uns bruts rulls pel llindar de l'alcova. Eren aquelles marcolfes, i les ties van i es plantifiquen al bell mig de l'estança, tot fent comentaris burletes i ganyotes i escarafalls. Duien una col·locada considerable, i crec que els feia gràcia o alguna cosa la meva verga, com si no n'haguessin vista mai cap. Així que allí estàvem, jo sentint-me com quan ma mare em va sorprendre amb la primera capsa de condons a l'armari, i elles vinga a riure, i Albània tota tranquil·la fitant alguna regió remota de l'habitació.
-Així acaben totes les coses -va admetre el Perutxo, comprensiu.
-No, no acabà aquí -va contradir el Marçal-. De sobte, l'Albània se'm llançà al damunt i em digués: ‘Vinga, ara les obsequiarem amb una sessió gratis'.
-I ho vas aconseguir fer? -es va exclamar el Víctor.
-Dimoni, sí, la correguda més sostinguda de la meva carrera. Ens quedàrem tan amples i satisfets que només ens recordàrem de la concurrència uns minuts més tard. Vaig llambregar l'habitació, les ties eren a terra. S'havien quedat adormides com una soca.
Va riure. Se'l veia ben feliç amb el record. Alguns de nosaltres el vam acompanyar amb discrets somriures, i la Montserrat va dir: ‘no m'estranya', amb el seu habitual sarcasme provocador. Però el Marçal no hi picà aquest cop. Pel contrari, va compondre un inusualgest tendre i nostàlgic.
-Ah! Fou un d'aquells moments cimers de la vida -va concloure-, a partir dels quals hom no resta sinó la lenta davallada.

Amb el Marçal mai no podies saber què era cert i què no del que contava. Alguns sosteníem que improvisava i altres que ho tenia tot ja preparat, però ningú hagués gosat apostar un pèsol sobre què inventava i què era real. I normalment et deies, i què importa. Però aquell cop jo vaig voler investigar alguna cosa més. No sé per què, potser perquè tenia molt a mà el Martí, i era una bona oportunitat de tenir una segona mirada, no sé, una visió des d'un altre angle. Ja ha estat dit, però no estarà de més insistir-hi: la nostra pròpia vida se'ns presenta a la memòria com la vida d'altri, un maremàgnum de records, fets i sensacions esmunyedissos.
Feia molt que no corria amb el Martí, però jo sabia que ell continuava fent-ho, sortint metòdicament cada tarda, un cop tancada la botiga, fet el balanç i passats el pany i el forrallat, i trotant per Long Alley i passat Flaky Creek, cap al parc que envoltava el remorós i tímid rierol. Així que el vaig anar a trobar i vam quedar per sortir junts, i tot i que ell corria més i més ràpid, jo m'esforçava per seguir-lo de prop i ell, generós, va anar compassant el seu ritme al meu, mentre em sentia esbufegar i panteixar. Amb tota la intenció li vaig deixar caure el nom d'Albània de Rover, i aleshores ell encara va disminuir el pas.
-No sabria per on començar -va començar a parlar tot d'una, sense aparent esforç-. Veure-la les tardes a l'aula, amb un llapis a la boca, entusiasmada en secrets pensaments i projectes plens de color i sensació. Sí, és clar que em vaig enamorar com un enze, és clar que la vaig seguir fins al seu apartament, com ho féu el poca-vergonya del Marçal. Només pel plaer del contacte amb l'aire que ella havia respirat. De vegades trobava l'excusa per acompanyar-la, per convidar-la a una cervesa. La veia sortir sola cada capvespre, solament que tan decidida i enèrgica que era com una privació de la necessitat de la companyia. Perquè era així, ¿saps? Independent, amb aquell poderós i vigorós sentiment d'autosuficiència, un organisme perfecte i acabat que devora els límits de tot allò que l'envolta precisament per la seva mateixa definició prístina i absoluta. I sí, és clar, la veia als meus somnis i a cada pensament del dia, i quan aconseguia parlar amb ella era com si un bany em rentés de dintre a fora i em permetés volar com una ploma. Parlàvem dels nostres pintors preferits, de coses petites dels nostres passats, i dels nostres projectes. Sempre amb una addicional reserva, però amb aquella eloqüència i facilitat que només es desprèn quan hi ha una sintonia bàsica en els caràcters. Solíem parlar de pel·lícules i lectures també, i ella em deixava parlar i sabia escoltar amb un somrís ple de comprensió i amabilitat quan jo m'entusiasmava amb algun ximple discurs crític i afectat sobre obres i estils i altres galindàines. I fins i tot un dia, a la sortida de classe, va insistir a pujar a casa per donar un cop d'ull a un llibre del qual li acabava de parlar, em penso que de William Burroughs. Tenia una curiositat universal i autèntica, i sospito que unes ganes insaciables d'esdevenir una mena d'intel·lectual. S'apassionava per complet amb cada cosa nova que li fregava el nas, i penso que em tenia per una mena de savi, com a Duglatz el tenia per un erudit en pintura. Confesso que sóc molt hàbil donant-me-les d'entès en tot i cada cosa.
Va fer una pausa, durant uns segons només sentia el so compassat dels nostres peus trepitjant la sendera de terra i les nostres respiracions, regular i suau la seva, més agitada la meva.
-Així que vaig mirar-la de convèncer sense èxit que ho deixéssim -va continuar-, que ja li duria el llibre al dia següent. El cor em rebotia. I no sé si em vaig alegrar o no quan vaig comprovar que el Marçal no hi era, i ella va avançar per la meva cambra, mentre jo avergonyit mirava de posar un ràpid ordre a tot aquell escampall de llibres, notes, quaderns, discos, mitjons, retalls de diari i fitxes i manies, tu les coneixes, tinc totes aquestes coses sempre a punt de colgar-me sencer. Però a ella sembla
va que li encantava, era una manera millor que premeditada de guanyar-me prestigi davant d'ella. Fins i tot va ensopegar amb una bruta i rugosa quartilla on havia esbossat alguns versots. ‘Oh, una poesia! És teva?', fèu ella, tota delicada i encisadora, prement el paper a les seves manetes inquietes. Per aquella època jo redactava encara algun poema, o algun exercici contra-líric, com jo solia dir, per manera de despatxar la fase de la meva vida en què em tenia per poeta. Vaig enrojolar-me com un tomàquet i li vaig prohibir que ho llegís. Era un descuit imperdonable, perquè el poema era dedicat a ella. Però ella féu una ullada distreta i divertida i comentà: ‘Oh, tens una enamorada, eh, murri?'. I sempre fou així: ella innocent i aliena a la meva pruïja i la meva basarda. Des d'aquell dia solia invitar-la a casa, la telefonava cada cop que el Marçal havia de ser fora per algun encàrrec i aleshores passàvem tardes en tertúlies insensatament profundes. Ja mentrestant el Marçal havia usat de els seves males arts per conèixer-la, em pescà ruixant-me amb colònia i seguí el fil fins a l'ham, i ara es permetia fins anar a les classes de Duglatz i assetjar-la amb la seva procacitat de patètic playboy de barri. Evitava acuradament referir-me a ell, així com a qualsevol cosa estrictament personal. Era així, matusseres aproximacions, però ella em desanimava amb la sola rigidesa d'un gest, ni tan sols no afable. Era així, un còmode cercle de vernís cultural en el qual ens enfonsàvem, banyat pel seu somrís i els seus ulls clars i encuriosits. I el tanoca del meu germà sense assabentar-se. Afortunadament, perquè no hagués comprès. ‘Però encara no te l'has beneficiada?', m'hagués dit, i m'hagués titllat d'estúpid i impotent.
Aleshores va aturar-se de parlar. Durant uns metres només van sonar altra vegada les nostres rítmiques petjades, ara de nou sobre el dur paviment de Long Alley, i les nostres respiracions . Ambdós sabíem que pensàvem el mateix, per què ell m'ho contava ara, tot allò, d'aquella manera, i si jo pensava com ell deia que hauria pensat el Marçal. Era un tema massa complicat com per reflexionar-hi mentre ens empassàvem decàmetres de cursa, així que ho vaig deixar estar.
-I és que sabia que si violava les regles -va tornar a dir ell-, si m'aproximava més, si de cop la prenia i l'abraçava i li deia quatre veritats, tot s'esfondraria, com un castell de sorra. Aquell menut equilibri es vindria avall i aleshores ella em fugiria i ja tot estaria perdut.
Havíem arribat a casa seva. Ens vam aturar, alenant amb fúria. Aleshores em va fitar. Hi havia una mena de desesperada exhortació en aquell esguard, quan em preguntava:
-Tu què hauries fet, Miquel?
Em vaig sentir incòmode, gairebé vaig recuperar les ganes de seguir corrent.
No ho sé -vaig contestar, procurant dotar les meves paraules d'un aplom que estava lluny de sentir-. Però el que calia fer era amb tota evidència dir aquelles quatre veritats que esmentes, a la brava. Perquè, com pots donar per assentat que ella et donaria una negativa? Com pots estar segur que ella coneixia el que tu senties?
-Els coneixia -va asseverar-. L'últim dia del curs la vaig acompanyar a casa, i al llindar de l'entrada la vaig besar...bé, ja saps, amb passió...
-Oh! I ella?
-Ella no va dir res, però fou igualment ben explícita. Al cap de pocs dies es va presentar a casa i em va retornar tots els llibres i discos que li havia prestat. Va dir-me que deixava la ciutat. Fou la darrera vegada que la vaig veure. Vaig dir: ‘Així que aquest és un comiat?'. Va dir: ‘Sí'. Vaig dir: ‘I del Marçal, penses despedir-te?'. Va fer un gest amb les espatlles, indiferent. Aleshores vaig obtenir una resposta a una pregunta que m'havia torturat les darreres setmanes. Es podria formular més o menys com: ‘Per què les dones es queden amb els poca-vergonyes?'.
Va mirar cap a la porta de casa seva, i després va aixecar la vista amunt, cap al cel sense núvols, blau, enorme i diàfan. Tenia un estrany gest a la boca, com si se li hagués congelat en un assaig de conjunció de repulsa i tolerància.
-I...? -vaig fer.
-Com ella hauria dit: però...es queden? Bona nit, Miquel.
Mentre el veia saltar els tres graons fins al seu portal, pensava que ell, el Martí, era d'aquelles persones que no abandonarien mai res de tot allò. Pensava que a Tavanne hi havia tres menes de persones: els que com ell perduraven sempre i tothora, els que entraven i sortien contínuament, deambulant a la recerca d'alguna distracció o diversió immediata, gratuïta o pagada, però mai romanien, i finalment els que com l'Albània de Rover arribaven un dia, s'hi estaven una temporada i de sobte desapareixien com havien arribat. I pensava, quan ell ja havia entrat a la seva silenciosa casa, aquella casa dels dos germans que jo podria dibuixar de memòria perquè no havia canviat gens en tots els anys que els coneixia, pensava que si les Albànies i altres com ella deixaven alguna cosa a Tavanne, alguna cosa ni que fos tan lleu com un rastre, una petjada a la sorra, era perquè hi havia gent com els Granell, disposats a recordar i a narrar, a servar al cor i a la memòria i a explicar aquella empremta, aquella difuminada evocació tan lleu i fugissera com el fum dels focs extingits.
I mentre reunia forces per trotar cap a casa meva, desitjant ja la dutxa freda, mirava la finestra alta que acabava d'il·luminar-se, rera la qual podia endevinar el Martí Granell despullant-se, preparant-se ell també per a la dutxa, i no podia deixar de veure aquell quadrat de llum com un far, com un penyal per a tots els qui ens movíem en la incertitud i l'indecís temps d'aquella ciutat.

Comentaris

  • Divertidíssim![Ofensiu]
    lluisba | 19-10-2008 | Valoració: 10

    A vegades costa enfrontar-se a un text llarg en una pantalla, però ha valgut la pena. Després d'una arrencada brutal, ve un conte-faula ple de matisos,
    Et felicito. I suposo que no cal que t'ho digui, però potser caldria plantejar-se alguna mena de novel·la o de text més llarg amb aquests personatges i aquest to.
    Em recorda coses notables de la literatura.

  • Alegre al·legoria...[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 12-03-2008

    o alegra, com tu encantadorament dius de vegades als teus escrits.
    Mai no t'agrairé bastant la virtut de mostrar als teus relats móns més enllà de l'anècdota tan ben contada, de l'avatar dels mateixos fets narrats, per a tota aquella ànima que voluntàriament vulga visitar-los. Com aquest líric final, finestra i metàfora alhora del rectangle apaïsat de la pantalla a RC o de la verticalitat allargassada del full de paper. O aquests dos germans esdevinguts arquetips de la polaritat entre l'atracció instintiva, animal, reproductiva i el sublim refinament que floreix del contacte intel·lectual entre dos éssers humans. Paradoxalment, és aquest darrer el que crea més intimitat entre l'Albània i el Martí, mentre que la relació amb en Marçal acaba esdevenint un circ d'espectadores adormides. I integrant tots dos pols, l'Albània, tan clar el seu aspecte com l'esclarida consciència que diuen que tenen els que saben en tot moment allò que necessiten, prenent amb pragmatisme d'ací i d'allà el que vol. Clar que Marçal i Martí romanen a l'univers de Tavanne, -al de RC-, en una nova metàfora de la comunicació literària. Ells són qui garanteixen que la història siga història, hi romanen per contar-la, per contar-nos-la. I darrere dels fils tu, Franz.

    (Parlar del tractament de l'humor, des de la fina ironia fins a la grolleria més fallera passant pels pessiguets surrealistes, ocuparien tot un altre comentari).

  • Personatges en mig de la nostàlgia[Ofensiu]
    Unaquimera | 23-11-2007

    M'he posat còmoda per sentir el relat del descregut i sorneguer del Marçal, compartint atenció amb la resta del cercle, encisada per la seva veu aguda i febril.
    Ja m'esperava un reguitzell de personatges lluint en mig de l'evocació de temps passats, així que no m'ha agafat de sorpresa l'aparició de Martí Granell, la vella Sra. Greenspoon, el Lester Pilliers o el Ferguson Duglatz.
    L'Albània de Rover ha estat tota una altra cosa! No podia, evidentment, tancar els ulls mentre la descrivia per assaborir l'evocació i aconseguir l'exacta imatge, però n'he gaudit igualment.
    També he atés la narració nostàlgica del Martí... i la reflexió del Miquel.

    Molt ben recreada en cada línia la nostàlgia, que és en realitat un altre personatge actiu en aquesta història; perfectament cuidats els detalls que vas deixant caure amb mà curosa... Per cert: una joia l'anècdota de la cursa de patins, on cada mot és absolutament encertat!

    Anava a destacar alguna frase anterior, però en arribar al final m'ha sobtat un conjunt de paraules: "... mirava la finestra alta que acabava d'il·luminar-se ... i no podia deixar de veure aquell quadrat de llum com un far, com un penyal per a tots els qui ens movíem en la incertitud i l'indecís temps d'aquella ciutat." M'intriguen les coincidències... i m'agraden especialment les Finestres!

    Realment, la lectura ha estat un goig!

    Espero que sigui del teu gust aquesta abraçada que t'envio,
    Unaquimera

  • El triomf del Martí[Ofensiu]
    Monalisa | 15-10-2007 | Valoració: 10

    Suposo que com a conseqüència de les 36 lectures computades d'aquest relat només hi ha un comentari, molt encertat en la seva valoració, de l'amic Vicent, perquè la resta encara no aconsegueixen sortir de l'atmosfera densa i aclaparadora de Tabanne. Afortunats els que encara poden deixar-se caure pel seu passeig marítim i assistir a una esbojarrada cursa, més digna dels personatges d'"Alícia en el país de les meravelles" que dels indolents habitants d'aquest territori impossible a còpia de ser real.
    Jo, que de sobte m'he vist expulsada d'aquest univers impagable en arribar al punt i final de la darrera frase del relat, em pregunto si les Albànies no es veuen obligades a abandonar Tavanne perquè els Martins, els Marçals i, sobretot els Miquels, puguin delectar-se a plaer en la recreació genial de tot allò que va passar en un pretèrit imperfet, és a dir, inexistent, però amb pretensions de futur compost de l'indicatiu. Si és per aquet motiu, està plenament justificada la temporalitat en la permanència de certes ànimes a Tavanne.
    Franz, la teva mirada sobre els encisos i els enganys de la memòria, sobre la poca transcendència de la seva veracitat, al cap i a la fi, és un regal que ens permet romandre, durant un temps que sempre es fa insuficient, allà on els amics no necessiten excuses per compartir la desídia. Una mirada simplement supèrbia. No sé el que donaria per conèixer la versió de l'Albània...

  • Aquesta vegada...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 15-10-2007 | Valoració: 10

    ...te'n ha eixit rodó. Molt bo. Primer la reunió dels amics i com un del protagonistes conta la seua experiència am l'Albània, després la descripció de l'Albània on entra allò femení, la bellesa de la dona i després l'explicació d'un dels germans, el menys afavorit a l'altre. I finalment una reflexió sobre els tipus de persones que entren al local, hi ha tres, i finalment la conclusió si es pot dir així en la que justifiques que mentre hi haja qui ho escriga hi haurà moltes més Albànies. Perfecte. Salutacions de Vicent.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

132942 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com