LA PILOTA DE PING-PONG

Ell tenia quatre anyets i era negre com el carbó, jo en devia tenir vuit o nou i era rossa com el blat madur, Sempre jugàvem junts en el nostre pati; jo, a nines, i ell, a futbol.
.
Es deia “negret”, tenia el color de la nit vellutada i els ulls brillants com el cristall; m’embaladia observar-lo quan jugava a futbol damunt de l’herba, un museu de verds intensos de la nostra llar, empaitava una piloteta de ping-pong, amb mestria, la feia anar, amb les potetes davanteres, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, com un veritable professional. No li calia disposar d’una porteria, tan sols, necessitava espectadors que volguessin observar les seves carreres esclatants de frenesia. Les germanes, la “kety” i la “blanqueta”, no en sabien, de jugar a futbol, però tenien altres habilitats... una solia “pescar”, sense gairebé mullar-se, els talls de bacallà que la mare tenia a la cuina en remull i, l’altra, podia caçar ràpidament qualsevol ratolí.

Una dissortada tarda, però, els ganivets de la maldat aturaren el joc, un veí amb mans empastifades de maldat, li disparà un tret, des de casa seva, tan sols per no avorrir-se, només amb l’afany de fer punteria. El so de l’aire retrunyí esglaiat i un ocell mig adormit es despertà esparverat. Durant dues setmanes,el meu gatet pogué sobreviure gràcies a l’escalfor de les seves germanes i a les meves cures diàries, però, finalment, les reixes de la mort l’empresonaren, se li esgranà la vida, com la bellesa d’una ona s’estavella contra un roquissar, Morí, en silenci, abraçat a la seva piloteta blanca...

.

Aquesta trista història, malauradament, és real.