PETJADES D'ENYOR

Perdona, he aprofitat el teu poema per donar-te les gràcies pel teu comentari. Com que no es veu bé fer-ho en el mateix relat i no m'agrada fer-ho en el fòrum. Em sembla que no queda clar en l'explicació que he fet. Ufff. A vegades m'embolico.

Un poema d’enyorança per la mare i per aquelles paraules no dites quan hauríem pogut fer-ho.

Primer de tot una abraçada afectuosa, brins, perquè pel que he llegit per aquí i pel que em dius tens encara molt viu l’absència del teu home. També l’he patit jo. Però he escrit un relat no un assaig, un assaig que encara que hagués volgut, no sabria fer.
Hi ha qui resa, hi ha qui va sovint al cementiri o...cada u cerca la manera de passar el dol. A mi em consola pensar que m’estan mirant les persones que se n’han anat i que puc parlar amb elles. M’és igual que sigui cert o no.

Gràcies per passar pel relat i no sé si m’alegra o no que t’hagi remogut.
Un altre abraçada.

aquesta paraula m'agrada molt i crec que és poc utilitzada en la nostra parla quotidiana.

Una poesia plena d'enyorança i de petjades que et deixen el que se'n van.

Entre la sorra, el cor, la marxa se't broda tota l'alba. Preciós.
Molt bon poema, Brins.
Una abraçada

Em deixen els teus versos petjades al cor...les paraules, la rima,la música i el que dius em dóna pau! Amb total cordialitat