TRANSMIGRACIÓ

No era feliç! No ho era malgrat haver pogut estudiar als millors col•legis, i haver viscut sempre en un pis molt luxós, però, a partir d’avui, sí que ho seré…

En llevar-me aquest matí, he sentit l’irrefrenable desig d’anar al bosc, i hi he estat deambulant envoltada de frondosos arbres, fins que m’he aturat davant d’una alzina per admirar una cadernera que es gronxava a la punta d’una branca; en observar-la, li he envejat el cant variat i melodiós amb què esborrava la tristesa, la podia suprimir com el vent pot fer desaparèixer la pluja. Li he glatit, també, l’habilitat amb la qual podia aconseguir llavors per a subsistir, es proveïa de cards, de petits fruits i d’insectes, sense fer-se mal.

En arribar a casa, m’he mirat al mirall i m’hi he vist estranya… m’he adonat que acabava de viatjar per la roda de la reencarnació, que m’havia allunyat de les lleis de la natura. He començat a despullar-me a poc a poc, fins a quedar-me nua amb un sol abrigall, l’ànima, i llavors he sentit la necessitat de retornar al bosc, una nova essència em reclamava. M’he apropat novament a l’alzina on havia vist la cadernera, i he tingut una gran sorpresa, ella m’estava esperant… m’oferia, amb il•lusió, el caliu d’un petit niu que cabava de fer per a mi amb herba i molsa, llana i borrissol. Aquell ocell era feliç perquè, després de molts anys, havia pogut tornar a veure’m… havia pogut recobrar el petit moixó que anys enrere perdé…

Ara, he tornat a ofrenar el meu esperit al bosc, ara… soc feliç!