Bufen vents enmetzinats

Has vist de tot i forca!, I jo et voldria preguntar què com veus el que ha canviat el món en tots aquests llargs anys de vida té a: internet, el sexe, i la globalització en general?. Pel que fa a la violència crec que no es menester que t'ho pregunti perquè estar clar que en moments convulsos no hem canviat gens..., sigui amb rics, sagetes o projectils lasser, tal com ho exposes. Molt bon relat, tota una lliçó d'experiències viscudes narradas des del sentiment del cor.

...aquesta reflexió. Tornar "a la normalitat" després de la pandèmia no és com ens imaginàvem. Però per aportar una nota d'optimisme vull dir-vos que la nostra societat civil és admirable. He estat testimoni de centenars d'oferiments de suport i d'ajuda de molts ciutadans i ciutadanes que tenen un cor molt gran i volen ajudar oferint temps, roba, habitatge i la seva expertesa per donar suport als que estan patint una guerra i s'han vist abocats a exiliar-se. Cordialment.

Gràcies, Prou bé, per llegir i comentar el meu "Pa".
Ja ho veus, a tu et surten aquestes reflexions i a mi un conte encadenat, però compartim els mateixos sentiments.

Comparteixo tots els aspectes de la teva reflexió. Si ho hagués de dir jo, diria el mateix. 

Feia dies que no et llegia, perquè vaig de bòlit.
Una abraçada Prou bé!

Comparteixo amb tu totes les reflexions. Gràcies per llegir-me

Un bon grapat de pensaments al voltant dels temps actuals. Em sembla perfecte de fer ús d'aquest aparador per expressar sentiments, més encara quan són vertaders, perquè conviden a la reflexió i al bescanvi de parers. I si estan ben escrits, com és el cas, millor, tothom s'enriqueix.
La història de la humanitat és un no parar de cicles de bonança alternats amb d'altres de destrucció, més llargs o més curts, però sempre alternant-se. Per tant, la guerra passarà com n'han passat les precedents. I no t'ho deixen triar, cal estar a les verdes i a les madures. L'única cosa que sí que podem fer és tenir una actitud digna davant dels aconteixements, el que no sempre és fàcil. A seguir escrivint, Prou bé!

... ho faré. Una abraçada.

Hola, gràcies per la teua visita i la teua opinió sobre el meu poema "La jugada d'escacs", on em dius: "Quina jugada". Em dius que no se'n té molt bé, però té el seu bon sentit a la "partida d'escacs". Realment està dedicat a "l'esperança" de l'amor.
Cordialment.

... vostè i jo que som coetanis... si l'hi plau escolti el disc d'en Pau Riba "DIOPTRIA". Cerqui'l a YOUTUBE. Una abraçada.

... AGRAÏT DE VERITAT !...
Jo que intuïa erròniament que vostè... 'Prou bé'... era un senyor gran (això es relatiu)... He descobert que vostè es una senyora... Estic content de que sigui una dona, que pel que porto llegit de vostè, sincerament em captiven els seus escrits.
És més... posats a dir-ho, jo soc de l'any 50... Arrossego com vostè un passat certament grisos per no dir fosc del tot !...
Sis plau, crec que jo soc una calca de vostè... He estat molt feliç amb la meva feina (Belles Arts)... i el que la vida m'ha posat pel davant... Però si, sincerament, em sento dintre d'una boira pestilent que per desgracia de tots serà persistent. Però no hem de defallir, estem construïts d'àtoms i electrons, protons i neutrons... Vull dir que tenim l'existència assegurada més o menys eternament,... Aquesta existència nostra sols és un assaig... Bé, això és el que crec amb certes reserves...
La seguiré llegint, alhora que l'hi agraeixo els seus comentaris. Gràcies i una abraçada. Josep.

Fa temps que la raça humana camina cap a l'extinció. Hi ha trams de la història en que sembla que aquest procés d'extinció s'alenteix i d'altres en que s'accelera. En els darrers anys és evident que premem l'accelerador a fons. I ho mereixem, com a conjunt, mereixem desaparèixer del planeta, perquè som dolents. A la Terra, bola que giravolta eternament, tant li és si hi som al damunt o no, tant li fa si es queda pelada o amb una vegetació exuberant. I, la veritat, a mi ja també m'és tot igual. Fa patir tot, aquesta nit he somiat que ens bombardejaven els avions russos, ja veus com va el meu cervell. Només demano una cosa, que quan arribi el moment sigui molt ràpid i que s'acabi per tots a la vegada.

T'acabo de llegir. D'escoltar. Perquè crec que ens hem d'escoltar llegint. Ets una persona que ha viscut, amb més anys que la majoria de nosaltres, i tan sols per això em mereixes infinit respecte i atenció.No entraré a valorar el relat, car no és un relat sinó un prec desesperat i una veritat fonamentada en fets que han passat i passen a la humanitat. Recordeu en Gorvatxofh, la perestroika i la glasnost...no sé si ho he escrit bé o no; fins fa poc, recordeu Angela Merkel, recordeu Gandhi, recordeu M.L.King...? Hi ha bona fusta entre la llenya i la gran part d'aquesta és bona, escalfa, parla d'entesa i de pau mentre espeternega i llança plàcidament espurnes cap el cel...i aquesta llenya som la humanitat, nua, units per la capacitat de viure i viure d'una manera agradosa per a tots plegats. De cop i volta ,entre la fusta en surten de podrides, que fumejen d'una humitat pudenta, pútrida,fastigosa, tóxica... i sobtadament algú o alguns la posen al foc, a la llar de foc perquè doni escalfor i companyia...I així anem passant, sense escoltar l'experiència dels avis, dels que ens han precedit i absents, orfes d'aquesta escolta, d'aquesta saviesa anem repetint errors...Fins que l'Au Fènix ens torni a regalar amb el seu vol esperança, confiança i humanitat. Que tinguem tots bona fusta!

També amb humilitat et diré que jo no comparteixo aquesta esperança. La "supèrbia, estultícia, bogeria i ànsies de poder" no sembla que tinguin aturador. Diuen que un pessimista és un optimista informat; el desig d'un futur millor és una cosa molt noble, un horitzó al qual hem de mirar; una altra cosa és que creguem que hi podrem arribar.
Aquesta guerra és tan perniciosa com totes; jo em conformaria a saber qui l'ha provocat, potser no són els que s'estan matant, potser les ànsies de poder es mostren de manera oculta a la vista.

Hola, prou bé: Un relat molt intensament redactat. Actualment, la il·lusió de la vida és diferent, cadascú la viu de diferent manera. Però tu, has fet un bon relat de vivències que al cap del temps s'han acumulat dia a dia en el teu ser.
La supèrbia, el poder, l'avarícia, estan al dia. És així, la vida va passant per a tots.
Cordialment.
Sí, gràcies per la teua opinió al meu relat "Un estranger extravagant".

A mesura que anava llegint el teu escrit, anava comprovant quejo tinc un sentiment molt semblant. M'indigna l'ambició desmesurada, fruit d'un egoisme superb. Malauradament és cert que no aprenem del que hem viscut. Sembla que la vida de la majoria, dels innocents, importa poc. Esperem un cop més que el seny es faci un lloc dintre de tants disbarats.

Comparteixo amb tu molts dels sentiments que expresses. Bé per posar-los per escrit.
El pitjor de tot és no veure-hi sortida. I saber que com va dir John Lennon : "La vida és allò que passa mentre fem altres plans”

Una abraçada còmplice.

Les esperances mai s'han de perdre de vista. L'ésser humà és un animal territorial, i ens costarà molt ser éssers de llum que visquin en pau amb el seu entorn. Aquells que volem viure en pau, som majoria, però aquella minoria que no la vol, són precisament els qui manen, perquè la seva motivació és el poder. Si fos a la inversa, els qui manaríem seríem els qui volem la pau... No sé si t'ajuda a reflexionar la meva reflexió, però per aquí van els trets.

I parles de la tercera guerra mundial, que pot començar ara, així i tot, obliden Síria, Iemen, Iraq, Afganistan, i moltes altres guerres que ja fa temps que duren, aquesta tercera guerra mundial no ho és sols quan ens toca de prop, el món mai no ha estat en pau, mai.

No deixis de reflexionar, que alguna cosa n'ha de quedar, de tot plegat.