25 (dies) de desembre

1 de desembre, diumenge
Els primers raigs de sol passen com poden entre les branques de la figuera i travessen la vidriera del menjador de la casa. A terra el parquet hi dibuixen les precioses fulles de l’arbre. Encara no s’ha llevat ningú i el silenci és l’únic testimoni de com la penombra va reculant als racons més amagats de la sala. La llum acaricia els mobles mentre les cortines, recollides, són testimoni de la invasió. Es comença a sentir l’aigua que corre al bany, passes que van cap a la cuina, la família enceta el diumenge.

2 de desembre, dilluns
El supermercat és gairebé buit a l’hora que surt la canalla del col·legi, a dos quarts d’una del migdia. L’Encarnació aprofita per comprar quatre coses i va cap a casa a bon pas. Veu que al carrer, als fanals, ja hi han penjat els guarniments de Nadal. El cel és enteranyinat, però de tant en tant, entre boira i boira, s’esmuny un raig de sol que travessa el plàstic dels llums nadalencs, que cobren vida mig amagats per les fulles dels plataners, que no cauran fins que glaci. I ves a saber quan serà la primera glaçada, ha canviat tot tant durant aquests setanta-vuit anys de vida meva, pensa l’Encarnació, tot saludant amb un lleu moviment de cap a una veïna que esporga les lantanes del jardí. I si només fos el clima el que ha canviat. Mentre l’Encarnació obre la porta de casa, li venen al cap les festes de Nadal de quan ella era petita i, encara més, els Nadals de la seva mare, que li explicava que els reis li havien portat una ceba, una simple ceba, perquè no hi havia res més, i que a ella, nena innocent, aquella ceba li havia semblat la més bona del mon. Ara, a qualsevol contenidor d’escombraries, podríem trobar desenes de regals millors que aquella ceba…

3 de desembre, dimarts
L’Elena repassa el que ha escrit i envia el correu a la vegada que amb veu forta diu “el següeeent”. Tot i que hi ha una pantalla amb els números i avís acústic, moltes vegades, la gent, sobretot la gran, no es mouen fins que ella diu “el següent”. Fa vint anys que treballa a l’oficina d’atenció als ciutadans del seu poble. Mentre tramita una sol·licitud d’empadronament, no pot evitar que el pensament li voli cap altres llocs. Té cinquanta-tres anys, està casada i té un amant. Només dir-se a ella mateixa aquesta frase, se li esborrona la pell, l’alè li tremola a la boca i s’equivoca al escriure el nom del nou empadronat. Li agrada repetir-la de tant en tant, la fa sentir molt viva, molt culpable també. I bé, pensa que s’hauria d’analitzar si es pot dir que la relació que té amb un altre home que no és el seu és d’amants. Tot va començar fa cinc anys, després del sopar de Nadal de la feina, un company i ella van acabar fent l’amor al cotxe d’ell. Des de llavors, cada any, només després del sopar de Nadal, l’Elena ha tingut sexe amb aquest home, uns encontres que han estat com injeccions de vida.
Encara no s’explica com pot haver passat, com pot estar passant una cosa així. Perquè ella està bé amb el seu home, s’entenen en tot, però ja fa trenta anys que són casats, la freqüència de les seves relacions sexuals s’ha reduït, a la vegada que ha augmentat la complicitat entre ells. Però. Però el que va passar fa quatre Nadals va ser espectacular. Sí, ella sap ser objectiva, veu que va ser una simple cardada en el seient del darrera d’un cotxe, que anava mig beguda, que ella no estima pas al company aquest. Però. Però sentir-se desitjada de nou, desitjada amb gana, gairebé violentament, com si haguessin de fer-ho perquè s’acaba el mon, sentir-se com si tingués els divuit anys de la primera vegada, plorar d’emoció... Després, la resta de l’any, com si res, ni parlar-ne amb aquest company. Però tots dos saben que s’acosta el sopar de Nadal de l’ajuntament i que ho faran, un any més.

4 de desembre, dimecres
L’Encarnació prepara el sofregit per fer els fideus, hi afegeix un grapat de bolets que ha collit a la figuera del pati del darrera de la casa i un parell de gambes.
Recorda amb nostàlgia com li agradaven els fideus al seu home, mort fa deu anys en un accident de cotxe. Com corre el temps. Té la sensació que viu en el futur. Fa molts anys ja que no reconeix el present. Ha canviat tot tant. Per exemple, els mòbils. Com pot ser que allà dins hi sigui tot, el que vulguis saber, ho pots preguntar a la maquineta i ella t’ho dirà. Ahir mateix, el seu net preguntava a viva veu quin temps faria avui i el mòbil li contestava, on és vist això...
L’Encarnació, quan era joveneta, imaginava el futur, de vegades el somiava. I ara és aquí i a ella no li agrada, perquè no s’hi sent lligada. És com si un escriptor cruel, hagués retallat la protagonista de la novel·la i l’hagués enganxat mil pàgines endavant, on ella s’hi sent postissa.

5 de desembre, dijous
“Miri, jo tinc una gosseta, una pastor alemany de quatre anys, la tinc deixada anar pel pati i no la trec mai al carrer. El meu home i jo ja som grans i ens fem portar la compra a casa. Com que no tenim fills, la gossa és la nostra joia. Però un dia, que hi havia la porta oberta de la tanca perquè el repartidor del supermercat ens estava deixant la compra, va entrar un gossot, el del veí del davant de casa, i va muntar la gossa. Ara la gossa ha parit dos cadells i el punyeter veí ens en demana un, nosaltres ens els volem quedar els dos, no volem separar la mare dels fills. I el veí insisteix, ens truca per telèfon, ens deixa notes a la bústia i no ens deixa viure. No sé què hi puc fer i per això vinc a l’ajuntament a veure si hi poden intervenir. Que Déu sap que a mi no m’agrada destorbar ningú i que m’ho he pensat molt abans de venir, però al final m’he decidit, perquè per alguna cosa pago impostos, oi? El meu home em diu que estic carregada d’hòsties, és molt mal parlat, al principi jo el volia canviar, però ja fa anys que ho he deixat córrer...Bla, bla, bla”.
L’Elena escolta la dona sense interrompre-la mentre a l’ordinador va omplint les dades de la instància, mira el D.N.I. que l’anciana li ha posat al davant. A assumpte hi posa “conflicte veïnal” i a l’explicació ho resumeix escrivint “desavinences per culpa dels gossos”. I envia la instància.
“Següeeeent” crida intentant que la veu no li tremoli, cada dia és més a prop el sopar de Nadal i viu en un estat de nervis continu.

6 de desembre, divendres
La figuera del pati del darrera s’està morint. Ho sap l’Encarnació i ho sap la figuera. Aquest any que s’acaba encara ha tret fulles, ha fet alguna figa, però no hi haurà una nova brotada la primavera següent. És una figuera que té vuitanta-cinc anys, gruixuda, amb un tronc que recorda el cos d’un rinoceront, escorça gris fosc, escardada, robusta, aspre. La va plantar el pare de l’Encarnació a finals d’un hivern d’aquells d’abans, fred, tallant, cru. Ella li posa una ma al damunt i li diu que li sap greu. I la figuera deixa caure una fulla davant d’ella, groga, pesada, que fa soroll quan es posa damunt les altres fulles de terra.
La resta de la família no se n’ha adonat, corren massa, amunt i avall, no veuen passar la vida. Tot ve del veí, que cada any a finals de la primavera rega les herbes i la terra amb un verí d’aquests que diuen que prohibiran, però que continuen venent com si fos aigua. I al final la metzina va arribar a les arrels de la figuera. Un any va aguantar, dos, tres... però ara ja no pot més.

7 de desembre, dissabte
La Greta s’ajup i recull del terra un feix de fotografies en blanc i negre, estan lligades amb una cinta que devia ser blau cel inicialment, ara és marró, com la majoria de fotos, tacades parcialment de fang que ja és sec i que mostra uns records molt antics a través de les seves esquerdes.
Aprofitant que és festa, la Greta i tres companyes de classe de la universitat han anat a València com a voluntàries. Ja ho van intentar dies enrere, però els hi van dir que hi havia massa gent i que esperessin. Ara que el volum ja ha baixat i que la majoria de gent ja va per altres temes, han pogut viatjar. Hi han anat amb el cotxe de la Greta, que abans havia estat de la seva mare, però que està en bon estat. La mare li va regalar l’any passat, quan ella va fer vint anys. A ella, que no ha treballat mai encara, li sembla un regal prou bo.
Puja al pis de dalt amb les fotografies, les mostra a la propietària de la casa, una anciana de vuitanta-vuit anys, que les mira emocionada i li demana si les pot netejar. Ella i el seu marit es van salvar de miracle, sort de la protecció de la Verge dels Desemparats que ella porta penjada en una medalla al coll. Quan l’aigua va començar a entrar a baix, on tenien el menjador, la cuina, el bany i el seu dormitori, van pujar a quatre grapes les escales fins el pis de dalt i allà, a les fosques, van sentir com l’aigua els envaïa, com els seus estris començaven a surar i a picar els uns amb els altres, també escoltaven crits al carrer i el bram de l’aigua embogida, com una boca que tot ho engolia.
Ells no tenen fills i els voluntaris els hi estan salvant la vida. Avui els hi han enviat aquesta noia, tan primeta, tan bonica... La Greta s’asseu, diposita el feix de fotografies damunt una taula de càmping i amb un drap humit les comença a netejar. Criatures despullades damunt un coixí, nens i nenes fent la comunió, imatges d’un passeig entre palmeres, el mar com a únic protagonista d’una imatge, un dia de reis amb canalla que riu i grans que miren a la càmera seriosament. Tot blanc, i negre, i gris.
I la dona gran li comença a explicar a la Greta cada imatge, que si els nebots, que si els parents de Madrid, que si el dia que van anar a València.
La Greta pensa que poca feina farà avui, però intueix que ajudar sí que està ajudant.

8 de desembre, diumenge
Encara que sigui festa, l’Elena es desperta a les set com cada dia i decideix sortir a caminar. Ara té la sort de treballar a les oficines de l’ajuntament del poble i hi pot anar xino-xano cada matí, en deu minuts és allà. Recorda la feina que tenia abans, d’administrativa a una multinacional a quaranta quilòmetres de casa. Passava un autobús a dos quarts de vuit del matí que anava recollint treballadors a les diferents parades del poble. Ella seia sempre al mateix lloc, al costat de la finestra del cantó dret, observant la vorera, les cases, la gent, el poble que es desplegava un dia més, fes sol, o pluja, hivern o estiu.
S’ha posat el xandall i camina ràpid, travessant tota la població, fins arribar al bosquet. Quins dies aquells que anava a treballar amb el bus. Ella, observadora de mena com la seva mare, no podia evitar mirar per la finestreta del bus i veure les altres vides.
Recorda aquella dona, d’uns quaranta anys, que veia cada dia asseguda al vàter de casa seva. Sí, sona estrany, potser fa riure i tot, però era així. L’autobús era alt, una talaia des de la que tafanejar. Aquella dona era al vàter de casa seva cada dia a la mateixa hora, com el bus que passava a la mateixa hora si no hi havia entrebancs. Amb la finestra oberta, l’Elena veia aquella dona de perfil, de cintura en amunt, concentrada i seriosa, de vegades inclús veia com feia els moviments de netejar-se. Segurament la dona pensava que estan al primer pis de la casa no la podia veure ningú que passés caminant pel carrer.
També hi havia un home, aquell no tan a la vora del carrer, en una vivenda de dues plantes envoltada de pins de tronc prim i llarg. Aquell home el veia només els matins d’estiu, quan ell tenia la porta oberta d’un bany que donava a un balcó d’una antiga casa d’estiuejants. Encara ara l’Elena no pot evitar empassar-se la saliva. L’home estava nu excepte per una tovallola lligada a la cintura, bé, un pam més avall de la cintura. El seu tors jove i lleugerament musculat, amb aquella tovallola a punt de caure, li semblaven a l’Elena una obra d’art. Ell, concentrat en afaitar-se, no s’adonava que, des de la carretera, una dona es mossegava el llavi inferior de gana que li feia venir. Ara, a aquell lloc, hi ha una filera de cases unifamiliars.
Hi havia tres punts que l’Elena “controlava”. El tercer eren unes tovalloles. A un bloc de pisos que hi havia a una rotonda, cada matí algú acabava d’estendre un parell de tovalloles de lavabo al balcó del primer pis. Es veia que les havien fet servir i les havien estès a fora per que s’assequessin. En aquest cas l’Elena sabia qui eren les persones, encara que no coneixia els noms. Un matrimoni d’avis, sense fills. Ell havia estat guàrdia urbà del poble, anava al bus que feia el transport escolar, més d’una vegada havia fet seure l’Elena. Un dia, en comptes de les dues tovalloles, només en va quedar una. I, poc abans de que l’Elena canviés de feina, es va fixar que ja no hi havia tovalloles en aquell balcó.

9 de desembre, dilluns
La Greta fa un badall i es frega els ulls que li couen. Van arribar ahir a les dotze de la nit de València. Ara és a classe de Relacions Internacionals a la universitat, d’onze a dotze del migdia. Pensa que el que ha sentit allà és potser l’experiència més intensa que ha viscut a la seva vida, més inclús que quan va fer l’amor per primera vegada fa un any i mig. Se li escapa un mig somriure al recordar-ho, què se’n deu haver fet d’aquell noi, un turista suec que passava l’estiu a Blanes igual que ella i la família. Es va encaterinar d’ell al primer cop d’ull. Alt, robust, el cos treballat al gimnàs però sense excessos, la pell tibant com si els muscles la volguessin esquinçar, la mirada blava que la despullava dolçament. Encara s’envien whatsapp’s de tant en tant.
Amb les amigues, han quedat que tornaran a València, encara hi ha molta feina per fer.
Tia, que la professora està dient el seu nom i ves a saber què li preguntarà ara, si és que no es pot estar per tot.

10 de desembre, dimarts
Un cop a la setmana, cap a les deu del matí, l’Encarnació va a una de les dues fleques del poble. Es van haver de modernitzar seguint les tendències i en una cantonada de l’entrada van posar tres tauletes amb cadires i una màquina de cafè al taulell. Així que entra, les dues dependentes la saluden i una d’elles li posa un tallat a la taula. L’Encarnació s’asseu, posen un altre tallat davant d’ella i el forner s’asseu amb un bon dia alegre i rotund. Ja fa més d’un any que dura això. Ell té seixanta-nou anys, ja hauria d’estar jubilat, vidu com ella. Xerren de tot durant una hora aproximadament i després ella marxa, sense pagar, faltaria més, fins la setmana que ve.
De vegades la conversa es fa més íntima, tots dos abaixen la veu, conscients de que les dependentes i algun client són a prop. Parlen de la soledat i de la solitud, de les nits que es fan llargues, de com corre el temps i de què farien si tornessin a ser joves. Es miren als ulls, somriuen i creuen que mai, cap dels dos, farà un pas més enllà. Quan es queden sense paraules, pugen la veu i comencen a malparlar dels polítics, siguin del partit que siguin, no n’hi ha ni un que se salvi.

11 de desembre, dimecres
L’Elena entra a la papereria i es dirigeix cap una taula que han instal·lat per aquestes festes, amb capsetes que contenen diferents models de postals de Nadal. No ho pot evitar, no hi pot renunciar. Ella encara envia postals de Nadal a la família i amics. Pot entendre que ara amb els mòbils i els ordinadors sigui més fàcil felicitar els Nadals i no calgui malgastar paper. Ho comprèn, però el plaer de buscar les millors postals, acariciar-les, el tacte suau del paper, decidir quina enviarà a cadascú, posar-hi unes lletres, deixar que la carta viatgi sola per aquest món, corrent el risc de perdre’s, per arribar per fi a destí... Recorda quan era una nena i arribaven quatre o cinc postals cada Nadal, ella era l’encarregada d’obrir els sobres, llegir els missatges, posar-les damunt la lleixa de la xemeneia. I, un cop passat les festes, la mare deixava que les guardés totes. Encara les té, més de quaranta anys després. Ella seria feliç de rebre’n. Al principi ho demanava, però no li feien cas, ho ha deixat córrer, però no es rendeix del tot i ella n’envia. Mira, aquestes del Ferrandiz són ideals, de tota la vida.

12 de desembre, dijous
Des del nou de desembre que La Greta treballa a les tardes a una botiga de roba a Barcelona, només és per aquestes festes, però li fa il·lusió treballar per fi. Un cop acabi la carrera té la determinació de trobar feina del que ha estudiat, però mentrestant vol veure com va això del mon laboral. Pels matins a la universitat, dina fruita o un entrepà i per les tardes a doblegar roba. És el que fa bàsicament, tornar a posar a lloc el que la gent desplega, deixa a l’emprovador o tornen de casa. Això és una cosa que l’ha sorprès. Una clienta, que va dir que venia de Premià de Mar, va comprar una desuadora, se la va endur a casa, és clar, i dos dies després la va tornar, tot correcte, amb l’etiqueta i la roba neta i en condicions. Però és que aquella desuadora ja havia fet un altre viatge, a Sabadell, a casa d’una companya de classe que la va comprar i un cop a casa va pensar que no li quedava bé i la va tornar. Qui per fi se la quedi i vegi a l’etiqueta “Made in Bangladesh” pensarà que la desuadora ha fet un llarg viatge, però no s’imaginarà mai que ja ha estat a casa de dues persones més.

13 de desembre, divendres
L’Encarnació surt d’hora de casa, encara no son les nou del matí, fa fresca, però no ha glaçat. Camina una mitja hora fins arribar al bosc que hi ha als afores del poble. Ella mateixa es diu que, pels seus setanta-vuit anys, està prou forta i àgil. Porta un cistellet i te intenció de recollir una mica de molsa per fer el pessebre. Recorda que quan era petita, el pare feia sempre el pessebre el dia de Santa Llúcia. Ella i el seu germà l’ajudaven, però era ell qui portava la veu cantant. Un cop el pare va faltar, ella encara no s’havia casat, va agafar el relleu de muntar el naixement cada Nadal, inclús quan ella ja va ser mare, sempre va ser una tasca per a ella, la seva filla mai es van mostrar interessada més enllà de posar tres o quatre figures. Sí que els nets hi jugaven i els hi feia il·lusió, però el muntatge inicial era sempre per a l’Encarnació.
Entra al bosc i la rosada que perla les estepes li humiteja els baixos de la parca. Les olors de pi i terra humida la fan esborronar per un doble motiu, primer pel plaer del seu aroma, segon perquè els records arriben com un tsunami que la traspassa tota. I ja no sap si és vella, o jove, o aquella nena que anava de la ma del pare escoltant les seves explicacions “aquí tens un romaní, Encarnació, acaricia’l amb els dits, ensuma-te’ls, veus quina flaire més bona?”.
Creu que això de collir molsa ja està prohibit, però només n’agafarà un parell de pams, i algun tronquet del terra, uns brots de farigola, unes pinyes... Un esquirol se la mira des de dalt una branca d’alzina, esperant que marxi per continuar arreplegant glans del terra.
A la tornada, tot i que no ha carregat gaire, s’ha d’asseure un parell de vegades, un cop a la parada del bus i un altre al banc d’un parc. “Ai Encarnació, que ja no estàs per fer ximpleries” es diu mentre saluda al matrimoni de Can Pei, “coi, sí que tenen gossos ara aquesta gent, tres, el de sempre i dos cadells”.

14 de desembre, dissabte
La Greta somriu i li porta una talla més a l’emprovador. És un noi de la seva edat, és la tercera vegada que ve a la botiga aquesta setmana. S’ha fixat que sempre la tria a ella perquè l’atengui i, si ella està ocupada, ell s’espera. És tot bufó, pensa ella. Ben vestit, alt, amb una mirada entremaliada que ell vol ocultar mirant al terra. Es posa vermell quan comencen a parlar, però després ja agafa embranzida. La Greta espera que ell es decideixi a demanar-li una cita, perquè fins ara només han parlat de talles de camisa, colors de jerseis i anoracs amb caputxa o sense. I no creu que el noi tingui tant pressupost com per anar comprant o la seva timidesa li permeti presentar-se una quarta vegada. Al final, ell es decideix per una camisa texana i ella l’acompanya a la caixa. La Greta és nova i encara no la deixen cobrar, així que torna a la seva zona a ordenar les samarretes per colors i talles. Al cap d’uns minuts, ell passa per davant amb la bossa, la saluda amb la ma i marxa. Ella esbufega i s’aparta els cabells de la cara amb un cop de cap.

15 de desembre, diumenge
Avui l’Encarnació es lleva amb un mal d’esquena que gairebé no pot caminar. Menja una llesqueta de pa amb oli i després es pren un antiinflamatori. Tampoc és que sigui tan gran, pensa ella, però paga el preu d’haver treballat vint-i-cinc anys amb els telers. La primera fàbrica que hi va haver al poble, una tèxtil, ja fa més de quaranta anys que va tancar. L’Encarnació hi va entrar als tretze anys i va ser testimoni del seu tancament, després de noranta anys que comencés tot. Ara només queden una part de les runes, ben arranjades com a monument per recordar tota la gent que hi va treballar. Cada vegada que hi passa per davant, l’Encarnació encara sent el soroll infernal dels telers, l’escalfor ofegant dels dies d’estiu, el fred als peus de l’hivern, quan els hiverns eren una altra cosa. Recorda a les companyes, parlant per signes, la por que els hi feia l’encarregat, sobretot a les més jovenetes. Eren jornades llargues i dures, arribava a casa desmanegada. De vegades, encara somia que sona la sirena d’entrada i ella s’ha adormit i arriba tard.

16 de desembre, dilluns
L’Elena es remou en el seient, ja li fa mal el cul de seure i el que explica l’assistent social no atrau el seu interès. Van decidir, amb unes quantes companyes de l’ajuntament, d’apuntar-se a unes xerrades sobre la menopausa. Ella, als seus cinquanta-tres anys, encara no ha percebut cap canvi remarcable. Sí que la regla ha començat a saltar-se algun mes, però ella no se sent més cansada del normal, pot dormir bé i no té les temudes sufocacions. Va pensar que seria divertit anar-hi amb les companyes, fer broma una estona fora de la feina. Però l’assistent s’ho agafa amb tal seriositat que el temps li passa molt lentament i no pot evitar que, un cop més, el pensament se’n vagi al company (amant) que té. Sort que a la feina ni tan sols treballen al mateix edifici, no ho podria suportar, pensa que se li notaria a la cara, que tremolaria cada vegada que el tingués davant, no tan pel desig com per la culpabilitat. Però hi ha tantes Elenes dins seu, una d’elles li diu que per un cop l’any potser n’està fent un gra massa. Una altra li diu que, per un cop l’any, no val la pena patir i que no ho faci més.
L’Elena fa un bot quan l’assistent diu el seu nom i li fa una pregunta sobre el que ha explicat.

17 de desembre, dimarts
La Greta ha quedat per fi amb el noi bufó. A la quarta vegada que va entrar a la botiga, ell va tenir prou valor per convidar-la a dinar. Com que la Greta estudia pel matí i treballa per la tarda, només té una hora lliure, d’una a dues. Llavors van quedar que res de dinar, xerrar una miqueta i esperar una ocasió amb més temps. Ella ja ha arribat al lloc de la cita, es treu una poma de la bossa i la comença a menjar amb ganes. Si la veiessin la seva mare o l’avia, li fumarien crits, que això no és dinar, que perdrà la salut. Però aquests dies no hi ha temps per més. Seu a un dels bancs de pedra que hi ha enganxats a la paret davant de les columnes, a les restes del que queda del temple d’August. Li sembla curiós que el noi hagi volgut quedar aquí i, a la vegada, li agrada. Aquestes quatre columnes, encaixonades entre edificis, que ni tan sols veuen el cel, sembla que parlin. Imagina el que devia ser el temple sencer, en els seus millors temps, a la zona més alta de la ciutat, pocs metres d’alçada, per això. I ara aquí tancades, i gràcies, perquè també podrien haver desaparegut com tants altres edificis. Pensa que el que va decidir pintar les parets que les envolten de color verd va tenir bona idea. És relaxant entrar aquí, després del bullici dels carrers del barri gòtic i de sobte trobar el silenci, la llum tamisada que entre per la claraboia del sostre, la història mirant-la cara a cara. Quin verd deu ser aquest? Segur que té un nom, és més clar que el verd ampolla, molt més apagat que el verd poma. A la Greta li recorda el verd dels líquens que ha vist alguna vegada que ha anat a buscar bolets amb el seu germà.
Un grup de turistes xinesos irromp a l’espai que fins ara estava buit, es sorprenen, riuen, tots amb les càmeres a les mans, res de mòbils. La miren a ella també, la Greta es guarda el cor de la poma a la bossa, embolicat amb un mocador de paper. Si el noi no arriba en cinc minuts, haurà de marxar, d’aqui un quart d’hora ha de començar a treballar. A veure si no vindrà...
Perdona, diu ell, esbufegant, s’obra pas entre els turistes. Precisament avui, la feina s’ha allargat i no he pogut arribar abans. S’asseu al costat d’ella, ben a prop, es miren als ulls, s’enrojolen. Els xinesos se’n van i les columnes, que n’han vist de tots colors, somriuen entendrides.

18 de desembre, dimecres
L’Encarnació frega primer el vidre i després la làpida, ressegueix amb els dits les lletres. Massa jove va morir el seu home. Fa deu anys i dos mesos. Va dir que anava a veure si havien sortit rossinyols als boscos del Corredor i pel camí va perdre el control del cotxe i es va estavellar contra el pilar d’un pont. Va morir a l’acte. Seixanta-cinc anys molt ben portats fins aquell moment. Ella pensa que potser si hagués volgut anar amb ell no s’hagués distret, o hauria anat més a poc a poc, o... ves a saber, potser s’haurien matat tots dos. El primer any després de l’accident, ella pensava que sí, que hagués estat millor morir amb ell, però després ho va anar superant, sabia que ell hagués volgut que la vida continués amb normalitat per a tota la família.
L’Encarnació ha portat un parell de fulles de la figuera de casa, que ja groguegen, les deixa rere el vidre, a tocar del nom del seu home. A l’estiu, a ell li encantava fer la becaina a l’ombra del magnífic arbre i, això no ho ha explicat mai a ningú, abans de tenir la canalla, havien fet l’amor un parell de cops als peus del tronxo gruixut, s’hi estava molt més fresc que a dins la casa les llargues tardes de juliol.
Tant de bo poguessis ensumar la seva flaire, desitja l’Encarnació, les darreres fulles rei meu...

19 de desembre, dijous
Aprofitant que avui no té classe i que no ha d’anar a la botiga fins a la tarda, la Greta acompanya el seu germà a fer una visita matinal. És veterinari i va tenir la sort d’aconseguir feina a una de les dues clíniques veterinàries del poble. Avui ha d’anar a vacunar un parell de cadells ja que els amos són grans i no es volen desplaçar a la consulta. Com que el seu germà sap que la Greta adora els animals, l’ha convidat a acompanyar-lo. La casa on han d’anar és al barri mateix, així que van caminant mentre la Greta li explica que ha conegut un noi.
Una dona gran ja els espera a la porta del tancat. Els hi diu que està molt pendent de que la porta no quedi mig oberta perquè després entra el gos del veí de davant. Els fa passar pel costat de la casa al pati del darrera. De seguida tenen un parell de cadells preciosos mossegant-los els baixos dels pantalons. La mare gossa s’ho mira des de la distància, amb condescendència, potser reconeix a l’humà que ja l’ha vacunat per la ràbia en els darrers dos anys. Sap que no faran mal als cadells.
La Greta s’ajup, agafa un cadell a coll, acosta la seva cara al caparró, ensuma l’olor que fa, li passeja la galta pel suau pelatge que desprèn escalfor. La mare mai els ha deixat tenir un gos, ara ja és massa tard, encara que quan ella s’independitzi pensa tenir algun animal, però ves a saber quan serà.
El seu germà deixa el maletí damunt una taula de jardí i prepara les injeccions. És hàbil i els gossets ni gemeguen quan l’agulla els traspassa la pell.
La dona gran, que no ha parat de queixar-se del veí, els convida a un cafè amb llet i no tenen més remei que prendre-se’l davant la insistència. El seu home se’ls mira i diu que ja els coneix, que els ha vist des que van néixer, que si el dia que la Greta es va perdre al bosquet, que si aquella ocasió en que el seu germà va guanyar un premi al concurs de fotografia de la Festa Major... I els dos germans fan que sí amb el cap, mentre es cremen la llengua amb el cafè amb llet. Marxen d’allà amb les galtes vermelles de l’escalfor. El seu germà li diu que a la nit, quan ella torni, que passi pel seu dormitori, que li ha d’acabar d’explicar en detall això d’aquest noi. La Greta somriu i recorda que, quan eren adolescents, cada nit ell passava pel dormitori de la Greta, per parlar-li de que a ell li agradaven els nois com a ella, s’abraçaven i es deien que tot aniria bé. I, de fet, hi va anar, a casa tothom ho va acceptar amb força normalitat, inclús l’àvia, potser la que més. I és que l’àvia, observadora de mena, feia anys que ja ho sabia.

20 de desembre, divendres
L’Elena mastega una oliva a poc a poc, pelant el pinyol a consciència. Per fi és al sopar amb els companys de feina. Cada any són menys. Entre els que estan barallats amb algú, els que volen estalviar i els que volen ser a casa perquè tenen canalla petita... Seuen una trentena a una taula llarga que els hi han muntat els de la masia. El seu amant anual (l’Elena somriu a l’anomenar-lo així) ha quedat assegut a l’altra punta, però de tant en tant creuen mirades.
La cosa, entre postres, amic invisible i copes, s’allarga fins a les dotze de la nit. Llavors s’aixequen tots i van marxant. El restaurant, una masia al mig de camps llaurats, es va buidant. L’Elena va al bany i quan surt a fora ja només queda el seu cotxe i el de l’amant, ja han apagat els llums i una única farola solitària a l’entrada de l’aparcament perd la batalla amb la negror. Corre un airet glacial que se li entortolliga al coll. Ella s’apuja les solapes de l’abric mentre camina. Frena en sec quan s’adona que dins el cotxe de l’amant hi ha una altra dona, no ho veu gaire bé, sembla una noia que ha entrat nova aquest any.
El glaç de fora li va entrant a dins, l’Elena, tot i tenir els ulls negats, veu com la noia, asseguda al seient del darrera amb ell, està enraonant i rient, de sobte es besen apassionadament i ella corre cap el seu cotxe.
Encara no entén com ha pogut arribar a casa. Quan obra la porta, els roncs de la seva mare i del seu marit la venen a rebre. Benvinguda a la llar. Ella somriu i s’eixuga una darrera llàgrima, es treu les sabates per no fer soroll i se’n va cap el dormitori. Quan es fica al llit, el seu home, que dorm de cara a la paret i d’esquena a ella, fa una espècie de gruny, que l’Elena sap que vol dir si ha anat bé el sopar. I ella li diu que sí i s’hi acosta, l’escalfor l’acull sense sospites, sense retrets. Ella l’abraça fort mentre tornen els roncs.

21 de desembre, dissabte
Ha estat la nit més freda d’aquest desembre, ha gebrat i, de matinada, totes les fulles que quedaven a la figuera han anat caient una rere l’altra, una pluja de grocs i daurats que ha encatifat la terra humida i fosca. Les branques nues semblen de metall a la llum de la lluna. Poc després, el sol ja treu el cap i escalfa l’escorça de l’arbre, que es va adormint a poc a poc i que mai més es tornarà a despertar.

22 de desembre, diumenge
Plou. Tot i ser diumenge, la Greta ha d’anar a treballar a la botiga, són els darrers dies abans de Nadal i tenen moltes vendes, li van demanar si podia fer matí i tarda, que li pagarien hores extres i ella va estar d’acord. Ara, al tren, a quarts de nou, gairebé se’n penedeix. Avancen a pas de tortuga, els vidres esquitxats de la pluja ofereixen una visió fragmentada del paisatge, com si fos un trencaclosques de cristall. Els arbres despullats de fulles, els camps llaurats i les herbes dels marges brillant sota el ruixat. La poca gent que puja a les parades va a treballar com ella, encara és massa d’hora pels que van a fer compres i turisme. Davant de la Greta s’asseu una noia que porta el paraigües regalimant, l’ha plegat i recollit bé, però les gotes que cauen a terra aviat fan una petita bassa que es desborda i dibuixa camins zigzaguejants entre les potes dels seients i les cames d’un home que dorm a l’altre cantó del passadís.
Abans d’entrar al subsòl i deixar el dia enrere, la Greta sent un tro i pensa com de bé estaria ara al seu llit. Sort que dinarà amb el seu noi.

23 de desembre, dilluns
L'Elena no s'ha vist en cor d'anar a treballar, ha trucat per dir-los que la maleïda migranya ha aparegut de nou. Son les deu del matí quan agafa el cotxe i se'n va cap a la costa, a la seva platja de l'estiu. Hi arriba en mitja hora.
El cel té un blau intens, sense ni una boira, després de la pluja d’ahir, sembla una cúpula metàl·lica.
L'Elena camina decidida, es treu les sabates i els mitjons quan arriba a la platja, enfonsa els peus en la sorra humida. 
El mar, tot i la llum del sol, és d'un blau marí fosc, sembla compacte, com si formés part d'una maqueta i no fos de veritat. No hi ha onades. El silenci arran d'aigua és gairebé sobrenatural.
Deixa la bossa a un parell de metres de l'aigua, treu la tovallola, l'estén com si algú li hagués de prendre el lloc. Es treu els texans, la brusa, la jaqueta... El biquini vermell li sembla massa alegre pel seu ànim i per un mes de desembre.
Camina cap a l'aigua, submergeix els peus, va entrant, fins els genolls, la panxa. L'aigua és freda però no massa, disset graus, segons ha vist a la web que ha consultat abans de sortir de casa. Ella obra els braços, continua caminant fins que l'aigua li arriba al coll, tanca els ulls, escolta el seu cor i sent la carícia de la lleu corrent.
Què diferent tot de fa uns mesos, quan era a aquesta mateixa platja amb el marit. L'alegria d'unes onades que brodaven puntes a un llençol turquesa, les rialles de la canalla, el sol que els daurava la pell.
Obra els ulls, el seu cos sura, ja no toca de peus a terra, mira cap a la sorra, no hi ha ningú, excepte un treballador de la neteja que recull restes d'antics temporals mentre escolta música a tota vela a la radio del camionet elèctric que té aparcat al costat.
L'Elena pensa com de fàcil seria deixar-se portar mar endins, enfonsar-se, desaparèixer. Encara que quan fos més allunyada de la costa se'n penedís, no hi hauria ningú per escoltar els seus crits de socors. Torna a tancar els ulls, somriu, se li escapa un gemec de plaer en moure els braços i les cames i notar l'aigua que l'acull, que l'abraça, que l'estima. Pensa que sí, que l'aigua és la mateixa dels dies d'estiu. Sura una estona més, com un tronc a la deriva, fins que es cansa i el fred l'abraça massa fort, torna a la sorra, s'asseca ràpidament, es vesteix i corre a la calidesa de dins el cotxe aparcat al sol.

24 de desembre, dimarts
La nit ha estat freda, però no ha glaçat. Al bosquet que hi ha als afores del poble només hi ha una mica de gebre a les herbes que no estan sota la protecció de les capçades dels arbres. Citrons, borratxes, galzerans i lletsons llueixen com si fossin d’argent. Dins el bosc encara és fosc, tot i que al cel que es retalla rere les branques de pins i alzines hi comença a néixer una llum ataronjada. L’esquirol observa des d’una de les branques més gruixudes del pi més vell, i bell, del bosc. Cal una mica més de llum perquè pugui baixar a recollir unes quantes glans, té el rebost ple, però no se sap mai. Veu que la guineu ja torna al cau després de la seva ronda nocturna, camina per sobre de les fulles seques sense fer cap soroll i porta un ratolí a la boca. Els ocells es comencen a desvetllar i algun ja baixa a beure aigua del rierol que la majoria de l’any és sec, però amb la pluja d’abans d’ahir porta un fil d’aigua que va molt bé a tots els animals. Les aus enceten la piuladissa, a veure qui pot més, la llum arriba al sotabosc, les estepes i els brucs tremolen de fred, fins que el sol les acaricia. L’esquirol rossega una cirereta de pastor que ha caigut de tant madura durant la nit.

25 de desembre, dimecres
A la cuina, el brou amb els galets ja bull a tot drap i escampa la seva aroma, que es barreja amb la del pollastre farcit que s’està acabant de fer al forn. A sobre els fogons n’hi ha un altre que l’Encarnació ja va fer ahir. Resulta que a dinar seran set. A darrera hora s’han afegit dos comensals inesperats. Ella ha convidat al seu amic forner que havia de passar el dia sol. I la seva neta, la Greta, ha convidat un nou amic que ha fet. Molt aviat li sembla a l’Encarnació per portar el xicot a casa, però no ha obert boca conscient de que la convidada al forner també ha sorprès a tots.
Observa com l’Elena para la taula al menjador. L’Encarnació pensa que va fer bé d’anar a parlar, fa un mes, amb aquell malparit que cada Nadal se la tirava. Sí, d’acord, l’Elena té tanta culpa com ell, però és la seva filla i aquell covard va tremolar només d’escoltar com l’Encarnació li deia que, si no deixava la seva filla, aniria a parlar amb la seva dona.
L’Elena acaba de posar les copes i es mira amorosament el seu marit que està encenent la llar de foc. Després de tot, potser és millor així, que tot s’hagi acabat amb l’altre, tampoc cal dramatitzar, espera que ningú s’assabenti del seu bany sanador al mar.
La Greta i el seu germà s’ocupen de rebre els dos convidats. El forner ha portat un tronc de Nadal que l’Encarnació posa a la nevera.
La Greta mira el seu noi embadalida, també el seu germà el mira embadalit.
Al pati, el cadàver de la figuera encara acompanya la família, en un migdia gris i fred.
Tots a taula menjant la sopa, l’Encarnació s’ennuega quan nota el peu del forner fregant-li la cama. També s’escanya el seu net, quan la ma del noi de la Greta se li passeja per la cuixa.
Als postres, tots amb la copa de cava a la ma, fan un brindis: Pels que hi són i pels que no hi són, perquè ningú és perfecte i aquesta és la gràcia, bon Nadal!
A casa seva, olor d’herba seca i fusta, l’esquirol enceta una gla.