Tu, jugaries?

De vegades, la vida té ganes de jugar. I està en nosaltres seguir-li el joc, o no. Però jo, fa uns mesos, vaig decidir que sí, que jugaria.
Fa deu anys que visc en aquest bloc de pisos dels afores del poble. Som tres famílies per replà, cinc plantes comptant els baixos. Tenim un pàrquing comunitari subterrani. La meva plaça d'aparcament és vora l'ascensor. Entre l'ascensor i el meu cotxe només hi ha un altre cotxe, el del fill d'una veïna dels baixos. Aquesta veïna deu ser de la meva edat, uns cinquanta anys. Viuen ella, el marit i els dos fills. Jo fa cinc anys que visc sola des que es va casar la meva filla. Sí, ja sé, m'estic enrotllant molt i aquí no s'hi veu les ganes de jugar de la vida per enlloc. Ara arriba el tema...
Resulta que el fill d'aquesta veïna, el que aparca el cotxe al meu costat, un nano sorrut que amb prou feines diu hola quan ens creuem, va instal·lar una càmera al sostre del pàrquing, enfocant el seu cotxe, per seguretat, per controlar, perquè alguna vegada han entrat els lladres i s'han endut les bicicletes o han obert els trasters. La càmera és petita, amb una llumeta verda encesa.
Deu fer uns quatre mesos, mentre intentava tancar la porta del cotxe, carregada amb la compra, em van caure les claus a terra, em vaig ajupir a collir-les i quan em vaig incorporar i vaig veure la llumeta verda de la càmera enfocant el cotxe i també a mi que era a un pam d'ell, va ser quan la vida em va dir "i si aquest noi està mirant les imatges de la càmera, i si t'ha vist ajupir-te, amb aquesta faldilla que portes i t'ha vist les cuixes?"
I mireu, jo més aviat soc tímida i aquest noi veí de pàrquing deu tenir la meitat d'anys, no sabria dir ben bé la cara que fa, però em van venir ganes de jugar.
Potser ell no mira mai les imatges de la càmera, potser es van gravant i ell no hi té accés i només les miraria en cas de que al cotxe li passes alguna cosa. Fins i tot, potser la càmera no està ni gravant i és només una mesura de dissuasió. Potser, potser, potser...
Aquesta incertesa és la que em va donar valentia per anar a més. Pensava que ningú em veuria exhibint-me i, a la vegada, la mínima possibilitat de que sí em veurien m'excitava.
El cas és que tot sovint em queien les claus a terra, al costat del cotxe del veí, m'havia d'ajupir, d’esquena a la càmera, coincidia que portava faldilla, curta, curta. Els primers cops vaig ensenyar les cuixes, després les calcetes, un dia no portava calcetes...
I de tant en tant em creuava amb el veí, que ni em mirava a la cara, com sempre. I jo vermella, avergonyida, i al mateix temps sabent que el joc era només meu i que no hi havia ningú més pendent de la càmera. La vida, sí, juganera.
Fa una setmana, vaig baixar al soterrani a les dotze de la nit. Absolutament ningú. La càmera amb la llumeta verda. Jo amb la camisa de dormir i una bata lligada a la cintura. Només les llums d'emergència a aquelles hores. Em vaig obrir la bata, em vaig arremangar la camisa fins el coll i vaig enganxar el cos a la porta del conductor del cotxe del veí. Era fred, és clar, no va ser massa agradable, però quan vaig girar la cara cap a la càmera, mirant-la, desafiant, el cos em va començar a cremar com si portés tot el sol sota la pell. Al cap d'uns segons vaig marxar cap a casa, a acabar la feina...
Avui he coincidit a l'ascensor amb aquest nano, no se com es diu, baixant tots dos a agafar els cotxes. Avui m'ha dit un hola tot alegre. Avui m'ha mirat als ulls. Avui l'he trobat guapo. 
M'ha deixat sortir primer de l'ascensor, mentre anava cap al meu cotxe he sentit la seva veu darrera meu, dient "Vigili que no li caiguin les claus" i una mica més em desmaio.
El que us deia, la vida, juganera ella...