Un dia d'aquells

Avui és un dia d'aquells, feia temps que no em passava, que surto al carrer i tinc els sentits més desperts que mai, encara que no vulgui, tot arriba a mi, el bo i el dolent. Vaig a la biblioteca a tornar uns llibres.
Ha estat plovisquejant durant la nit, ara a les deu del matí, el dèbil sol de novembre s'aixeca amb prou feines i broda tot el carrer amb minúscules perles de cristall. Els cotxes, els lletsons de la vorera, les fulles daurades dels plataners, les que ja han caigut i les que tremolen encara a les branques, tot brilla com si fos de vidre.
Em creuo amb un noi que porta un gos. M'arriba l'olor de l'home, de pell calenta, una mica de colònia, també l'aroma del suavitzant de la roba. El gos fa pudor, suposo que s'ha mullat corrent entre l'herba alta d'un solar abandonat del que han sortit tots dos. Allà deu haver quedat la merda del gos, també m'arriba certa flaire. Accelero el pas per deixar-los enrere.
Camino per un barri que va créixer als anys seixanta i setanta. Els blocs de pisos van pujar amunt com bolets al bosc ara a la tardor. Els matrimonis joves que en aquells anys van comprar els pisos, ara són ancians, si han tingut sort i encara són vius. Els veig en cadira de rodes, amb bastó, ranquejant, ja són vells, molt vells. I els descendents, ves a saber, potser viuen a la vora, o són lluny, o no n'hi ha. El cas és que aquesta zona està plena de gent gran, moltes més dones que homes, que van a comprar, que seuen als bancs després d'eixugar-los amb el mocador, que xerren entre elles, de malalties i de remeis.
M'empasso la saliva i les llàgrimes, no m'hauria d'entristir això, és el que tots volem, no? Arribar a vells...
Un ancià que va acompanyat d'una noia morena, potser equatoriana, em saluda i em diu un nom de dona, que no és el meu. Jo el saludo també, li somric i accelero el pas de nou fins arribar a la rambla. Aquí hi ha gent de totes les edats, és dissabte i, encara que és d'hora, ja hi ha força canalla corrent amunt i avall.
Em desvio per un carrer que té tot de lledoners, a un cantó i a l'altre, fa una ventada i una pluja de petites fulles grogues em cau al damunt, papallones de tardor que no remunten el vol. No passa cap cotxe, puc sentir el soroll que fan en picar a terra, l'olor de verd, de net. 
A l'entrada de la biblioteca em trobo amb una antiga companya de feina, potser feia quinze anys que no ens veiem. Penso que ha envellit, de ben segur que ella pensa el mateix de mi. Xerrem una mica, sense aprofundir, ens diem que tot va bé, que anem fent, no val la pena explicar les penes, no ens ho mereixem ni en tenim ganes.
La biblioteca és buida, en el silenci puc sentir com els llibres criden. Les cortines estan completament descorregudes i un polsim d'or sura allà on el sol s'endinsa pels passadissos. L'olor de paper amuntegat em mossega el nas, la bibliotecària em somriu, contenta de que vingui algú. Durant la setmana tenen visites regulars de les escoles, però els dissabtes es moren de fàstic.
Només volia deixar uns llibres, però em tempten tots els que hi ha esperant a que algú els agafi. Llegeixo títols i autors, intento no mirar els resums, observo les imatges de les cobertes... N'escullo quatre i surto al carrer tan carregada com quan he entrat.
Veig a venir una antiga amiga amb la qual vam deixar de tenir contacte per una ximpleria. Jo vaig per la vorera d'un cantó i ella per l'altra, ve de cara, ens creuarem, jo miro al terra, ella també, covardes. Rere seu queda el perfum de Rochas que sempre ha portat i la incapacitat, de totes dues, de reconduir la situació. La sensació és com de fracàs i no vull tornar a casa així.
Entro a una fleca que no havia visitat mai. Hi veig ensaïmades de sobrassada, de cabell d'àngel, de xocolata... Se'm fa la boca aigua, més que això, un tsunami m'inunda la gola. Ja em toca i encara no m'he decidit, així que demano diversos pecats. Perquè sí, cada mossegada que faci serà un pecat contra els manaments del colesterol, de la tensió alta, del càncer de colon... I és clar, m'hauria de mantenir sana per arribar a vella i arrossegar-me pel carrer...
Ai, no em feu cas, és un dia d'aquells...