La mania de ventilar, una capsa de bombons i un gos tafaner

Bona vesprada, Montseblanc: Gràcies per comentar-me el meu poema "Quan és tacte la nit" i la teva bona opinió.
Que passes una bona vesprada.
Una abraçada.

Un molt ben detallat, on descrius molt bé el lladrar del gos. Una bona realitat del món dels gossos.
És així són amics de les persones.
Ara en tinc una gossa negra, que ens acompanya dia i nit i és molt bona.
Una abraçada.
Ens seguim llegint.
PERLA DE VELLUT.

Els teus relats m'agraden especialment per dos motius:
1- La impecable tècnica narrativa.
2- L'ús de detalls casolans que donen veracitat al relat.

1 - El relat comença amb una escena esfereïdora: pensem que el gos pot haver ferit o fins i tot matat el nen. Continua amb un flashback que explica les coses que van passar abans. Segueix la narració fins al present i tot agafa sentit i acaba bé.

2 - La divorciada, el nou estimat, els regals, la mania de ventilar, el nen marejat pel licor, els forats fets i tapats, la mare que no entén res. Tot absolutament real.

Tinc entès que els gossos casolans solen ser molt protectors amb els nens petits, encara que no siguin de la mateixa família. El relat és realista i surrealista alhora.

Molt ben narrat i descrit tot amb humor i tendresa. He xalat molt llegint-lo.

M’ha agradat molt el relat. Comences amb una escena molt angoixant i aconsegueixes que el lector pensi el pitjor, però després tot es resol d’una manera inesperada i gairebé tendra. Manté molt bé la tensió fins al final.
També està molt ben trobat com vas reconstruin què ha passat amb els bombons, la porta oberta i el gos tafaner. Tot sembla encaixar en una petita cadena d’accidents.
I el final amb el nen despertant-se entre les potes del gos es bonísim, perquè desfà tota la por acumulada d’una manera molt humana. M’ha semblat un relat molt rodó.

Que descriu molt bé com allò que diuen de la "conjunció dels astres" és, O, pot ser, veritat.
Casualitats encadenades que porten a un final brillant.
Manté l'interès en tota la lectura. Una d'escriptura senzilla però de molta qualitat literària, al meu entendre.
M'ha agradat i ho he fet constar
Amb total cordialitat

la culpa de tot plegat és l'alcohol del licor contingut en els bombons! Ni gos, ni ventilar, ni amant. O potser sí que l'amant té part de culpa per haver regalat la capsa de bombons. O potser la Carlota n'és responsable per haver deixat les llaminadures desateses. El gos tafaner resulta una fera inofensiva, que ja acostuma a passar quan parlem de bèsties, que mai atacaran si no se senten amenaçades. Jo hauria fet dur un bombó de licor al gos i a veure què hauria passat, ha ha ha! Un relat que distreu per les possibilitats que té de desenvolupar-se abans del desenllaç, una bona manera d'encetar un diumenge. Agraït, Montseblanc!