L'atur i la vida

És un dia de finals de febrer, però va disfressat de primavera avançada. Al parc de la riba del riu, les herbes han crescut ràpid i exuberants després de les abundants pluges. Ja hi comencen a haver flors, el blau cel fosc de les borratges, el blanc immaculat dels citrons, el lila de les violetes, el groc intens de les ficàries. El Damià tanca els ulls per un moment i deixa que el sol li acariciï les parpelles, mentre que un airet encara fresquet, atès que el Montseny emblanquinat és a prop, fa que s'apugi el coll de la caçadora.
És l'hora de dinar d'un dia feiner, hi ha poca gent a aquesta hora, bàsicament els que han de treure el gos a fer les seves necessitats. Les normes del parc fluvial diuen que han de portar els gossos lligats, però ningú en fa cas i tothom els deixa anar un cop entren a la zona verda.
El Damià observa un pastor alemany que sembla jovenet, salta, corre i s'allunya del seu amo, que camina tot mirant el mòbil. Recorda que quan ell era petit també en van tenir un a casa. I també pensa en els seus fills, que li demanen tenir un gos, però tant ell com la seva dona són a l'atur i de moment no poden tenir més despeses.
Prop de l'aigua s'ha fet un bardissar i hi creix un ametller que deixa caure pètal a pètal les darreres flors. El gos es pixa al tronc. El Damià, mig amagat entre les bardisses, li ofereix una galeta i l'animal se la menja content. Al cap d'un minut cau estabornit i el Damià l'arrossega rere l'esbarzer. L'amo no triga a cridar-lo, va passant amunt i avall, fins que no té més remei que marxar.
El Damià carrega el gos a un carret de la compra mentre es maleeix per haver triat un gos tan gros. Se l'emporta fins a l'aparcament de l'entrada del parc on ha deixat el cotxe.
Quan arriba a la petita cabana, la Sílvia, la seva dona, ja l'espera amb la porta oberta. El gos ja es comença a despertar, el depositen amb cura sobre uns sacs, li posen un bol amb menjar i un altre amb aigua i marxen cap a casa seva.
Ara, a esperar. El gos no apareixerà i els amos posaran anuncis, fins que, desesperats, oferiran una recompensa, llavors es presentarà el Damià amb el gos i cobrarà els diners. 
És cert que alguna vegada no ofereixen diners, llavors deixen anar el gos allà on l'han "segrestat", perquè torni a casa. Però la majoria dels cops hi ha diners pel mig. De vegades, és la Sílvia qui torna el gos. O ell es posa perruca, ulleres, una gorra... I mai repeteixen zona per agafar-los, en ocasions fan fins a trenta o quaranta quilòmetres.
Tots dos es diuen que quan trobin feina ho deixaran, però de moment, amb una mitjana d'un gos a la setmana, es treuen uns tres mil euros al mes.