Nit de Nadal

Quan el tren surt dels túnels que van per sota Barcelona, la Júlia, que seu al costat de la finestreta, no pot evitar meravellar-se davant els colors de la posta de sol. Pensa que, tot i el vidre, podria fer una foto i li quedaria bé, llàstima que ha perdut, o li han robat, el mòbil mentre passejava pels carrers del Barri Gòtic. Més aviat pensa que l'ha perdut, té la mania de portar-lo a la butxaca de l'abric en comptes de dins de la bossa. L'home que seu al seu davant també admira els vermells i daurats que s'entrellacen rere els blavosos perfils de les muntanyes del prelitoral. La Júlia se'l mira dissimuladament, sembla de l'edat d'ella, uns cinquanta i escaig, ben vestit, guapot, que diria la seva mare.
El cop els sobresalta a tots dos i a la resta del vagó que va ple. El xiscle dels frens no presagia res bo. El tren s'atura al mig del no res. La Júlia veu bardisses i el que semblen llaunes buides de refrescos, però queda molt poca llum ja. La gent comença a especular sobre el que ha passat. Ella encara està esborronada per la sensació que ha tingut, la vibració sota els peus. El maquinista anuncia per megafonia que han atropellat una persona i que es mantindran aturats fins que arribin la policia, els bombers i el jutge de pau. Tothom protesta, és clar, es vint-i-quatre de desembre, tots voldrien ser a casa ja. Sembla que ningú pensa massa en la desgraciada persona que s'ha llevat la vida.
La Júlia és maleeix. Per què coi ha hagut avui d'anar a Barcelona? Sí, és clar, tenia tota la tarda lliure. Aquest vespre, ella i el seu home van convidats a casa la mare d'ell, també hi hauran els dos germans del seu marit amb les seves famílies.
Però ara tot s'ha complicat, ves a saber quan hi arribarà. L'home que seu davant d'ella la mira, li fa un somriure tranquil·litzador, li diu que tots pensem en el que anàvem a fer, en el que farem, però que hi ha un ésser humà sota el tren, mort segurament, per desesperació, per dolor. I ningú sembla que hi pensi en això.
Quan l'home veu que les seves paraules estan incomodant als que té al voltant, abaixa el cap i calla. La Júlia encara s'ha posat més nerviosa.
Al cap d'una mitja hora arriben els bombers, obren les portes dels vagons i ajuden a baixar la gent amb una escala. Els fan caminar pels costats de les vies fins un descampat que hi ha a uns cinquanta metres. Allà els reuneixen a tots i la policia local els diu que ja s'ha avisat un parell d'autobusos per traslladar els viatgers al seu destí.
Són les sis de la tarda, la Júlia és a dues parades de tren del seu poble. Pensa en el que trigaran els autocars a arribar i valora l'opció d'anar caminant cap a casa.
La majoria de la gent s'espera, dos o tres se'n van cap el poble més proper a veure si hi ha taxis. N'hi ha que truquen a casa perquè els vinguin a buscar. Una senyora que viatja amb el seu gos, li ofereix a la Júlia el mòbil per si vol avisar a casa. Però ella sap que el seu home deu ser ja a casa la seva mare, ajudant a preparar el menjar i parar taula. No té ganes d'escoltar els seus retrets per fer-lo sortir de casa en una nit així. Com que havien quedat que ella hi aniria cap allà a les nou, pensa que té tres hores, temps de sobres, per anar caminant cap el poble. Però s'ha fet fosc i li fa basarda.
L'home que seia davant d'ella al tren diu que ell se'n va caminant, és del mateix poble que la Júlia, diu que coneix el camí, que el feia quan era un nano i el revisor els feia baixar del tren quan comprovava que ell i els seus amics viatjaven sense bitllet.
O no hi ha ningú més que vagi al mateix poble, o la gent no té ganes de caminar. La Júlia pensa que més aviat és la segona opció. Però arribarà abans caminant que esperant un autobús que ves a saber a quina hora serà allà.
L'home comença a caminar, pel costat de les vies, seguint un camí que es veu molt trepitjat. La Júlia el segueix. Ell s'adona que ella va rere seu i l'espera. Li diu que es diu Miquel i ella es presenta també. La nit no és freda i a més hi ha lluna plena, van ben calçats i caminen a bon ritme.
Quan fa una mitja hora que caminen, el sender es separa de les vies i s'endinsa dins d'un bosquet de pins esquifits. Se sent olor de terra humida i de molsa, un ocell piula de tant en tant. La Júlia li explica al Miquel que li vénen records al cap, de quan ella era una nena i amb els seus germans anaven al bosc pocs dies abans de Nadal per recollir material per fer el pessebre. El Miquel se l'escolta. Ha refrescat una mica i de la boca els surt la respiració com un petit fantasma.
Fa pujada, esbufeguen tots dos i s'aturen uns instants. La Júlia pensa que es ben estranya la vida, qui li havia de dir que el dia abans de Nadal seria de nit, al mig d'un bosc amb un estrany. Es sorprèn de no tenir por, però és que el Miquel sembla un home ben normal i afable.
Ella li pregunta si ell no truca a casa per avisar que potser arribarà tard. Però el Miquel li diu que ell no té mòbil i tampoc ningú a qui avisar. Això la intranquil·litza una mica, però ell continua caminant i ella pensa que si li hagués volgut fer alguna cosa ja ho hauria fet fa una hora.
Per ser exactes, tampoc són dins d'un bosc, podríem dir que és un conjunt de pins que han quedat arraconats entre dues poblacions, quatre estepes i romanins i les omnipresents llaunes de refrescos aquí i allà.
Arriben a dalt d'un turó, s'aturen, la vall s'estén davant d'ells, infinitat de llums, com un mar de lluernes, sense cap clapa de foscor, tot habitat. La lluna plena ha quedat a la seva esquena i això els permet admirar un estel fugaç que traça un arc. El Miquel li diu que hauran de demanar un desig. La Júlia feia molts anys que no en veia cap, de fet, ara que ho pensa, la darrera vegada que en va veure un va ser quan ella era una adolescent, fa quaranta anys. Com pot ser que mai més hagi mirat al cel de nit per tornar a veure un estel caient i prometent el que mai serà?
El Miquel li diu que sí, que els desitjos es compleixen. Ella riu i li explica que fa quaranta anys, quan ella en tenia catorze, estava enamorada d'un noi i es van prometre amor etern sota els estels d'una nit de Nadal, en aquell moment, també van veure un estel fugaç, es van besar i van demanar un desig, el mateix tots dos, que estiguessin junts la propera vegada que veiessin un altre estel caient. El Miquel li pregunta si el desig s'ha complert i ella diu que no, que el seu enamorat va morir dos dies després en un incendi a la fusteria del seu pare i que ella no havia vist cap més estel fugaç fins aquesta nit.
El Miquel s'atura, se li acosta, l'agafa de les mans, li fa un suau petó als llavis i li diu que sí, que els desitjos es compleixen. Ella no entén res i de sobte ho entén tot, l'olor de la fusta cremada la fa esborronar. Ja són a tocar de l'asfalt d'un carrer dels afores del poble. La Júlia pregunta QUI ETS? I el silenci li contesta que ell ja no hi és.
Camina sola fins a casa la sogra, són dos quarts de nou del vespre i pensa que el millor regal d'aquestes festes ella ja l'ha rebut.