La felicitat

L'Eugeni Serraïma considerava que havia tingut una vida feliç. No és que ja fos gran, encara que pensava que els millors anys de la seva vida ja els havia viscut. En tenia quaranta-vuit i, de tant en tant, quan no podia dormir, li agradava repassar la seva existència.
Havia estat fill únic, d'un fuster i una infermera. De petit, havia tingut tot el que havia volgut, potser no era la millor manera de criar un fill, però els pares l'adoraven després d'haver buscat un fill durant vint anys. Quan ell va arribar va ser com un miracle i aquell nano, l'Eugeni, era qui manava a casa. Va anar creixent, tenia un molt millor amic, el David, des que van coincidir a la llar d'infants. Sempre junts.
L'Eugeni va heretar el negoci del pare, la fusteria i, tot i que havia estudiat una carrera, va preferir el treball amb les mans, l'olor de fusta,  la joia de fer mobles únics i admirats. També va heretar la casa familiar, una valuosa col·lecció de monedes que ja venia del seu avi i un Seat 124 que tenia més de cinquanta anys i que portaven a les trobades anuals d'aquest model.
Quan ja tenia trenta anys va conèixer la Maria, un dia que aquesta va anar a fer un encàrrec, un simfonier, copiat d'una revista de decoració. Es van casar al cap de sis mesos. El David, l'amic de tota la vida, encara solter, va ser el padrí de la núvia. Tots tres eren feliços fent plans, viatjant junts, sortint de tant en tant a sopar o a la platja. Fins que va arribar el petit Eugeni, quan l'Eugeni pare ja tenia trenta-nou anys.
I sí, havia estat feliç, pensava l'Eugeni tot mirant com el seu fill, el seu millor amic i la seva dona xipollejaven a la piscina. Tot li havia anat de cara, somreia estirat a una gandula, sota un para-sol.
El David i el petit Eugeni jugaven a l'aigua, cridaven i reien. L'Eugeni pare reia també, era ben curiosa aquella marca fosca que tenia el David just al mig de l'esquena, semblava un cor amb el color de les maduixes molt madures. Però, ara que s'hi fixava, si el petit Eugeni tenia la mateixa marca i al mateix lloc!
L'Eugeni pare va deixar de somriure. Era fàcil arribar a una explicació per aquella coincidència. I l'explicació trencava la ferma línia de felicitat de l'Eugeni. Podia ser que la seva estimada esposa, la Maria, li hagués estat infidel amb el seu millor amic? No, no podia ser. Però el dubte ja era allà, i creixia ràpid, ocupant tot el cos de l'Eugeni per dins, de pell a pell, una substància densa, fosca, que no el deixava respirar. I va decidir que ho havia de comprovar, per molt culpable que se sentís abans i, esperava, que després.
Va ser fàcil aconseguir mostres per l'anàlisi d'ADN tant del fill com de l'amic.
El dia que li van donar el sobre amb els resultats, se'n va anar al parc de davant de casa, es va asseure en un banc, va obrir el sobre i va extreure el paper amb els resultats. Va respirar alleujat, el petit Eugeni era seu i només seu, el David no hi tenia res a veure.
També va respirar alleujada la Maria, la seva dona. Que des de la finestra de la cuina de casa, veia el seu home al parc, com somreia. Havia hagut de vendre la meitat de la col·lecció de monedes per aconseguir diners per subornar els tècnics del laboratori. L'Eugeni no se la mirava mai, no ho notaria.