Ella sempre torna

La primera lectura t'agrada, és bonic i ben escrit. Vas llegint gaudint de les paraules i frases ben triades, però veus que el text s'acaba i encara no has descobert on va. Amb una paraula o una frase -marca de la casa- es revela tot al final. Llavors s'imposa la lectura per segona vegada i, sobre el coixí de la primera, s'assaboreixen tots el matisos.
Enhorabona.

No falla mai. La tardor sempre arriba, encara que a ciutat no la coneixen gaire. Has escrit un relat magnífic, ple d’intimitat i de colors. Olor de llar de foc, de trepitjar fulles seques, d’abraçades necessàries…
Aleix

Qui més qui menys, té preferències per alguna estació de l'any. També és cert que aquestes preferències canvien en diferents moments i etapes vitals.
Allò que crec immutable i que celebro és que totes passin i tornin en una roda sense fi. El pas del temps i les seves singularitats em fa sentir que sóc aquí i viva.
Molt ben escrit i això no és sorpresa.
M'ha agradat i ho he fet constar
Amb total cordialitat

Gràcies per comentar-me el meu poema "Deixa'm" i per dir-me que és preciós.
És que m'ha eixit així i no hi ha més.
Que passes una bona nit.
Una abraçada.

Aquesta setmana passada, no l'altra vaig estar a la Cerdanya de l'altra banda de la frontera, una preciositat!, ara amb la tardor amb tots els arbres amb llurs fulles amb unes tonalitats ocres que ullprenen....El teu relat fa gust a tardor i en certa manera em resulta melangiós i trist perquè tot ell és com un comiat a la bonança del temps. Els estols d'ocells reposant en cables d'alta tensió felectrica fan una mica de por animica... I assoleixes aquest efecte en el lector, amb la teva pinzellada literària amb la qual en tens acostumats...Hom diria que pintes paisatges amb la palestra del tru propi abecedari.

Els colors de la tardor són magnífics, les combinacions d'ocre, groc, vermell, gris... una paleta tan seva que cap altra estació pot imitar. Això sí, la temperatura no és la mateixa i potser amb això n'hi ha prou per a no estimar-la. Ara bé, diuen que el canvi de les estacions és bo per a l'equilibri psíquic, que sempre el mateix temps provoca estats quasi depressius. Un relat amb descriptiva mestrívola, com ens tens acostumats, enhorabona!

Aquests dies hem fet un tomb amb autocaravana pel Pirineu d'Osca: el coll de Bonansa, Benasc, Canfranc. Els boscos mostraven una barreja de colors que cap pintor no pot imitar. És una de les coses boniques de la tardor. A més, les calorotes de l'estiu són molt pesades, s'agraeix una temperatura més suau.

Però temo que no és d'això de què parles. “Ella” és clarament la tardor, però també pot representar la pèrdua, el desamor o la melancolia que torna cada any, inevitable.

Una indefinició volguda, tot el relat respira poesia, del vol dels estornells a les fulles de la noguera, com a imatges d'allò que inevitablement ha de succeir.

El pas de les estacions mostra un simbolisme emocional molt delicat i alhora potent.

Els dies bons de tardor són molt bonics també.

Un relat que m'ha tingut inquietant fins que arriba la tardor. Realment no l'estimes.
És que els insectes es reprodueixen molt i piquen sempre.
M'ha agradat. T'ho he fet posat.
Una abraçada...