Llavors de rosella entre els dits dels peus

La Marina arrenca les motes de roselles amb les dues mans, estirant amb força. Pensa que en un intent d'aquests caurà de cul a terra. Les plantes ja són seques, plenes de càpsules que deixen caure les llavors minúscules a cada estrebada que fa. S'ha posat a arrencar-les en un impuls, cap el tard, després d'arribar de la feina. I no porta guants, ni calçat adequat, les petites llavors negres li cauen sobre els peus, que porta nusos excepte per unes xancletes grogues. Aviat nota com la grana se li acumula entre els dits dels peus, li fa angúnia, però no pot parar d'arrencar. Li passa pel cap que si ara mateix caigués morta entre l'herba alta i no la trobessin fins d'aquí uns deu mesos, el seu cadàver apareixeria ple de motes de rosella florides sortint-li dels peus. Osti tu, quines coses de pensar, remuga la Marina, emprenyada amb ella mateixa.
Fins fa pocs anys no sortien roselles al gran jardí mig abandonat de casa seva, però aquest any ha estat una invasió de vermell, un plaer per la vista i ara toca treure-les. Les recorda fins fa poc, les plantes verdes i altives, plenes de flors carmesí, quatre pètals cada una, tan prims que la més mínima ràfega d'aire els feia tremolar, els borinots vinclant-los amb el seu pes. La Marina, el primer que feia en llevar-se, era sortir a veure-les, tota aquella catifa roja i tremolosa. El que més l'impressionava era el silenci. Li semblava que aquell roig llampant hauria de fer soroll d'alguna manera, però no, l'esclat de vermellor era silenciós i bell...
El sol va desapareixent a mesura que aquest racó del mon s'hi posa d'esquena i el deixa enrere. La llum daurada del capvespre rellisca per la pell humida de la Marina, que porta una samarreta sense mànigues i uns shorts. Si algun veí la veu creurà que es boja, allà estirant i arrencant com si no hi haguessin més dies per fer-ho.
Ella sap que el problema no són les roselles, que la seva dèria per arrencar ve d'un altre cantó. A l'oficina hi ha mala maror. Fa trenta anys que la Marina treballa a una gestoria, d'aquí cinc anys ja es podrà jubilar, però no sap si arribarà a l'edat de jubilació treballant allà.
Ella és soltera, vivia amb els pares fins fa pocs anys, en que tots dos van morir amb pocs mesos de diferència. Ha tingut les seves aventures, però mai prou intenses com per anar més enllà d'uns mesos de relació. Fins que fa deu mesos va arribar un nou gestor a les oficines. I va ser veure's i quedar captivats l'un per l'altre. I doncs, quin problema hi pot haver per estar ara mateix suant, plorant, amb les llavors de rosella ennegrint-li l'espai entre els dits dels peus?
Ell és casat, és massa jove, massa gran, té un secret inconfessable que la Marina ha descobert? Doncs no, fins i tot és guapo, cinc anys més jove que ella, elegant, intel·ligent...
Simplement és la por de deixar de ser ella, perquè ell li ha demanat matrimoni, vol que visquin junts. I no és això el que fa la majoria de la gent? I sembla que els hi va més o menys bé, no?
Al mig de totes les plantes, hi ha una mota molt més grossa que les altres, ja es completament seca, però ben agafada a terra, va ser la primera que va florir, la Marina li va fotografiar les flors cada dia durant setmanes. I ara agafa els seus brots com si fos una bèstia dolenta que s'ha de fer desaparèixer, estira, fa força, amb les dues mans. I les arrels aguanten, es queden enterrades, però la capçada cedeix i va tota cap a la Marina, que sí, finalment, cau de cul, cames enlaire. La mota seca volant per damunt d'ella, una pluja de granes adherint-se a la seva pell, com petites pigues.
Ell li ha dit que, o van a viure junts, matrimoni pel mig o no, o la història s'ha acabat. Que ja són grans, que no estan per perdre el temps. Però ella no ho veu així, no vol viure pendent de ningú, després d'estar molts anys pendent dels pares. I vol fer el que li doni la gana, creu que ja no pot canviar, no vol fer-ho. Però si trenquen, s'hauran de veure cada dia a la feina. I després hi ha la Carolina, una companya de feina, que menja crispetes mentre observa el culebró d'aquest parell, esperant que la cosa vagi malament i quedar-se amb ell, ella sí que estaria disposada a casar-se, seria la segona vegada, és divorciada. I la Marina ho sap. I tots els demés que treballen a la gestoria ho saben.
Encara és estesa de panxa enlaire quan el veu aparèixer al seu camp de visió. S'ha tret l'americana, la corbata i la camisa i va en samarreta a l'imperi, amb el cinturó i els pantalons de vestir. Com que ella no passa mai la clau a la porta de la tanca i estava embrancada amb l'arrancamenta, no l'ha sentit arribar. Ell li ofereix les dues mans per ajudar-la a aixecar-se. No intercanvien cap paraula. Es posen tots dos a arrencar les roselles. I la Marina pensa que sí, potser sí que s'arriscarà a viure amb aquest home. Que es foti la Carolina.