Aquesta dolça olor de mel

La Rosa Casanova era coneguda al poble com la nena de Can Vaquetes. Ja no existia la casa de pagès de Can Vaquetes, els seus pares ja eren morts, ella treballava de professora de primària i vivia a un pis de vuitanta metres quadrats. I ja no era una nena, és clar, tenia cinquanta anys, dos fills i era vídua. Un dels fills era casat i vivia a Saragossa. L'altre, de vint-i-cinc anys encara vivia amb ella.
Una tarda de diumenge, quan la Rosa seia endormiscada al sofà de la saleta, el seu fill es va presentar amb una noia. Ja n'havia portat tres o quatre a casa, no li duraven gaire les aventures amoroses. La Rosa no sabia si era per decisió d'ell, d'elles o del destí. El cas és que li va presentar l'Erika, que semblava tenir la mateixa edat que el noi. Alta, prima, amb els cabells rossos rinxolats; a la Rosa li va recordar una d'aquelles herbes que creixien a l'hort dels pares, que anaven amunt i amunt, espigades i flexibles.
Sorprenentment, la relació del fill i l'Erika es va anar allargant en el temps i la Rosa va anar fent amistat amb la noia. De vegades quedaven elles dues soles, la Rosa l'ajudava a fer els deures de la carrera de Filologia catalana que la noia estudiava a distància mentre treballava de dependenta a una botiga de roba. Anaven juntes a comprar o sopaven a la terrassa tot esperant que el fill tornés de la feina.
Un dia d'estiu, en que les dues seien al sofà de la saleta, les finestres obertes i les cortines voleiant com si fossin vives, les pells de les dues dones es van tocar, un braç amb l'altre. Per la Rosa va ser com una descàrrega elèctrica. Les dues van somriure, les dues van acostar els caps, les dues van entreobrir els llavis mentre es besaven a la boca tendrament. 
La Rosa, que després de quedar vídua havia tingut petites històries amb un parell d'homes, va quedar parada del diferent que era besar una dona. La suavitat de la pell de la cara, la delicadesa dels llavis, els suaus cabells de l'Erika que li van fer pessigolles, el seu alè gairebé imperceptible. I aquella tènue olor de mel que li feia la pell a la noia. Van estar una bona estona petonejant-se abans de fer servir les mans i el cos sencer.
I així va ser com la Rosa es va convertir en amant de la promesa del seu fill. Era una bogeria, sí.
El primer que trasbalsava a la Rosa era la relació lèsbica, mai li havia passat pel cap estar amb una dona i, a la vegada, tot fluïa amb naturalitat amb l'Erika. Entre elles no parlaven gaire del tema, no profunditzaven, es deixaven portar per una passió que era com un foc somort, no s'apagava mai, però tampoc les empenyia a més.
Al cap d'uns sis mesos d'aquesta relació a esquena del fill, ell les va enganxar, un dia que eren nues al llit de la Rosa, pensant que ell havia anat a sopar amb els amics, però va haver de tornar a casa perquè el cotxe se li va espatllar.
Per la Rosa va ser com si fins llavors hagués actuat a les fosques i de cop i volta s'hagués fet la llum. Plenament conscient del mal que estava fent i, amb la mentalitat una mica d'abans, avergonyida d'estar amb una dona. L'Erika va sortir del llit ràpidament, va abraçar el noi, li va dir que tot era amor, el que sentia per ell, el que sentia per la Rosa.
El fill plorava, la Rosa també, l'Erika se'n va anar en veure que cap dels dos parlava i que la situació anava a pitjor.
Però la vida és com un trencaclosques, de vegades desordenat, que cal sacsejar una mica, perquè saltin les peces i es tornin a re-col·locar. Ara la Rosa viu amb l'Erika i el fill fa tres mesos que va marxar a viure amb el germà a Saragossa. Allà ha trobat feina i ha començat una nova relació.
I al poble no es parla d'una altra cosa, la Rosa de Can Vaquetes viu amb una altra dona, a la qual li dobla l'edat!
La Rosa pensa que no ha estat mai tan feliç, és conscient de que la cosa no durarà gaire, perquè l'Erika és molt jove, té molts plans i tard o d'hora volarà, però, mentrestant, aquesta dolça olor de mel li embriaga els sentits.