Reunió a mitjanit

M’ha agradat molt com vas construint el misteri a partir d’una situació tan quotidiana com l’escala del bloc. El relat avança a pleret, amb una tensió creixent molt ben portada, i els dubtes de la narradora són molt creïbles. El final, obert però resolutiu alhora, em sembla encertat i coherent amb el to del text. Un conte que atrapa pel clima i pel punt inquietant, sense necessitat d’explicar-ho tot. Darrerament vas curulla de misteris literaris que captiven.

Molt ben aconseguit. el suspens puja de 0 a 10, a cada graó de l'escala i el final és tan obert que sembla (és) el començament d'una narració. (tu tens molta imaginació, potser la faràs a terminis).
M'agafen ganes de trobar una manera de continuar, però no, em quedaria curt.
Vinga, més.

M'has fet venir una esgarrifança amb tant misteri, com pot volar l'imaginació amb el que pensem que podem trobar, sort que al final he respirat tranquil. Molt bé!!

Bona vesprada, Montseblanc:
Gràcies per comentar-me el meu poema sobre "El vent viu".
Que passes una bona nit.
Una abraçada.
PERLA DE VELLUT.

Digne d'un somni. Els veinatge ja ho porta això!

Impressionant el teu relat on descrius com passa el temps i les accions que van passant amb els veïns.
Sí, té una mica d'intriga per a tenir ganes d'acabar de llegir-lo.
Espere que tot et vaja bé i que la salut t'acompanye.
Així és. És molt enigmàtic.
Una abraçada literària.
Fins demà.

El relat comença com una peça de misteri, un misteri que es va fent cada cop més gran, esperem amb impaciència la resolució, però aquesta no es produeix, és com un "coitus interruptus". La gràcia del relat no radica en cap revelació al final, sinó en com s'arriba a la reunió.

Hi ha molt bon suspens, molta intriga, però correspon més a la caracterització psicològica de la narradora que a algun element extern. El ritme està molt ben portat, ens anem acostant al final a poc a poc i quan sembla que hi siguem, desapareix.

La manca de resolució deixa una impressió d'ironia i inquietud. La narradora per fi s'integra al cercle i el misteri desapareix.

Un relat de narració inquietant, domèstica i psicològica. L'acceptació silenciosa per part dels veïns el tanca molt bé, malgrat que les nostres expectatives fossin unes altres. Una manera de jugar amb les idees preconcebudes del lector molt ben trobada.

Em quedo amb el final, que comences a xiuxiuejar amb ells. Però, xiuxiuejar què? Pregàries a la lluna, a la lluna plena, a la mare terra, al pare cel, a la pluja de l'esperit sant? Per cert, no baixes al replà de l'entrada, sinó que puges. Curiós, enigmàtic i encantador relat que em fa remoure les neurones. Una forta abraçada i que tinguis una bona entrada d'any!

Aleix

Sabrem què i perquè xiuxiuegen? La tensió va "in crescendo" al llarg de tot el relat, fins al final, que et quedes una mica parat, un final que et deixa amb la curiositat del tot insatisfeta. Bé, ja està prou bé que el lector noti que l'adrenalina li puja al mateix ritme que la protagonista puja les escales cap al grup, però ja em direu com fer-la baixar amb aquest final! És molt demanar que ens diguis si cal tenir paciència per a una propera continuació?