"En el dia de Sant Jordi, tots els cors enamorats, amb una rosa gentil, anhelen ser recordats"*

El Sebastià seu al banc que hi ha davant la façana de casa seva, al jardí, mirant al carrer a través dels barrots de ferro de la tanca. El sol li fa entretancar els ulls, son cap a les dotze del migdia. La seva filla ja ha sortit un parell de vegades a dir-li que hauria d'entrar o anar a seure a l'altre banc, sota l'ombra del nesprer. Però ell està bé aquí, sí que el sol crema, però l'aire encara és fresquet i li porta l'olor de la xeringuilla i del lilà florits.
Com ha passat el temps, com han corregut els anys... Sí, sí, el mateix de sempre, el mateix que diuen tots els vells, pensa el Sebastià. Però és així. Ell va fer vuitanta-tres anys al març.
Mira la casa del davant, sap que darrera els vidres hi és ella, observant-lo. I ell tanca els ulls i es deixa acariciar per aquesta certesa, somriu obertament, per ella, per a ella. Tem que si la filla torna a sortir es pensarà que ja està perdent el cap.
Fa setanta anys, quan ell i la dona del davant, la Carme, eren tot just adolescents que començaven a viure, es van enamorar. Anaven a la mateixa escola, a la mateixa classe, feien el mateix camí d'anada i tornada i vivien, com ara, davant per davant.
Fa setanta anys, el vint-i-tres d'abril del mil nou-cents cinquanta-sis, el Sebastià, amb el coratge dels seus tretze anys recent fets, va trencar d'amagat una rosa del jardí de la mare, que no volia que les toquessin, i la va regalar a la Carme sota l'ombra de la noguera que avui ja no hi és i que en aquell abril tot just estrenava les fulles, d'un verd clar i tendre. Es van prometre que sempre estarien junts, que es casarien, que tindrien dos fills, que mai serien de cap altre.
Després van venir els diferents camins, les feines, les noves coneixences, les promeses arraconades, les mirades de tant en tant... Però ja eren adults, ja la vida els feia anar per on volia ella. La Carme es va prometre amb un noi del poble del costat. El Sebastià es va casar amb una cosina segona que sempre havia estat enamorada d'ell. I vinga a córrer la vida. Marits, mullers, fills, nets, treball, les malalties, les celebracions, els naixements i les morts...
Ara el Sebastià és vidu, la Carme és vídua. I són vells. És com si la vida que els ha fet córrer, s'hagués frenat de cop. Ell camina amb bastó, ella amb uns caminadors. Passen les hores mirant la tele, llegint, fent un vol pel pati. I mirant-se, sense veure's, rere els vidres de les seves cases. Pensant quant temps els deu quedar, quan vindrà un ictus, o un atac de cor, o una caiguda i fractura que ho precipiti tot. Bé, potser no estaria tan malament, quan ja queden pocs al·licients, quan ja s'està cansat del mal d'ossos, de les pèrdues d'oïda, vista i memòria, del tremolor de les mans, d'anar renunciant a gairebé tot.
Des de darrera el vidre, la Carme es mira el Sebastià. Seu a una butaca que la seva cuidadora ha arrossegat fins davant la finestra, la Carme li ha dit que per prendre una miqueta el sol que entra, però totes dues saben que és per mirar al pati de la casa del davant, per penjar-se del somriure d'aquell home calb, rodanxó, que seu amb les dues mans sobre el mànec del bastó.
La Carme el recorda quan ell era jove, alt, fort, sense un gram de grassa al cos, que li feia l'amor amb aquella gana que semblava que el mon sencer no podria apaivagar. I com es mossegava ella els llavis per no cridar, perquè els veïns no sentissin res. I ell amb aquella mirada d'ocellet desvalgut que tenia quan li feia l'amor, que semblava que ella fos la seva taula de salvació en mig d'un mar embravit, fins que el plaer els corria en onades per sota la pell. La darrera onada ja portava el remordiment agafat de la ma i es separaven ràpid per tornar a les seves rutines.
Perquè sí, ells dos, van ser amants durant un temps, quan ja eren casats, quan ja tenien els fills, quan es quedaven sols i ell anava a casa d'ella, a reparar una canonada, a esporgar aquella morera que tenia tants anys, a veure què li passava a la caldera que feia un sorollet... Però era una bogeria, que va durar tres anys i van haver de deixar pel risc, perquè estimaven les seves parelles...
Avui, vint-i-tres d'abril de dos mil vint-i-sis, el Sebastià s'aixeca amb dificultat del banc, camina vacil·lant fins els rosers, selecciona la rosa més vermella que troba i esqueixa la tija amb una ma, camina a poc a poc cap el carrer.
La Carme agafa els caminadors, obra la porta de casa seva i surt a fora.
Es troben ben bé al mig, ell li mostra la rosa, li ha tret les quatre espines que tenia, ella l'agafa. Cap dels dos veu els cossos vells i decrèpits que son ara. Tots dos beuen la bellesa que traspuen les seves mirades. S'acosten, deixen els caminadors i el bastó. S'abracen, amb tot el cos, enganxats de peus a cap. La Carme amb la rosa entre els dits de la ma dreta. Es besen amb un "t'estimo" ballant als llavis. I el mon sencer gira al seu voltant. Mentre la filla i la cuidadora s'ho miren des dels portals i dos cotxes estan aturats esperant que els avis surtin del mig del pas.

*El títol del relat és la primera estrofa de la cançó del Santi Vendrell "La primera rosa", amb música d'ell i lletra d'un poema de la M. Antònia Abante.