Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC CDXXVI

Intervenció de: franz appa | 07-06-2010

Un amic relataire m'ha dit algun cop que sóc un mestre en l'ús de la nostàlgia. Deixant de banda la seva exageració superlativa, em quedo amb el meu gust per la nostàlgia, i us proposo un repte sobre aquest tema.

Un relat d'entre 300 i 800 paraules, que giri al voltant de la nostàlgia. Una sola paraula obligatòria: tango. El tango com a expressió musical que sovint s'ha associat a aquest sentiment.

El termini: fins aquest diumenge proper, dia 13, a les 20 h com a límit.

Endavant i a la feina, amics i amigues!

Respostes

Herència (Memòries amnèsiques, I; 5)
Ayurveda | 09/06/2010 a les 18:35

[Respondre]

La darrera vegada que la vaig veure vaig convidar-la a passar uns dies al meu poble, en acomiadar-nos, després d'haver-me acollit a casa seva. Més aviat per consideració i perquè veiés que no volia aprofitar-me de la seva hospitalitat. Avui, però, ha arribat el moment d'afrontar aquella invitació i de complir la meva paraula. Hem parlat poc les darreres setmanes, gairebé amb unes línies escasses en un correu escrit amb presses. Amb l'excusa de besar la filla per enviar petons que no comprometin.

Obro la porta i apareix el seu somriure. Ample i lluminós. Com la primera tarda que vam veure'ns. Somric també, per inèrcia, sense pensar-ho. I l'abraço amb força, encara amb la bossa de viatge a les mans. L'estrenyo i tanco els ulls. La flairo i deixo que el cos s'adapti a la seva minuscula còrpora. Aquell cos que tantes carícies va rebre, que tants cops vaig resseguir amb els llavis, amb cada porus de la pell. El mateix cos que em fa recular a aquella tarda...

Torna d'una trobada cultural, i aprofita per passar el cap de setmana en un hotel del meu poble. Ens coneixerem després d'haver-nos llegit mútuament. Em sento emocionat per aquest fet, però alhora poruc, perquè em provoca sensacions que s'apropen molt a l'enamorament. I no estic preparat per enamorar-me. Ella tampoc. Pel que hem parlat, encara estem llepant-nos les ferides de l'amor fracassat. Per això la seva estada no és a casa meva, sinó a un hotel. Per por a seguir endavant.

Soparà, em diu, mentre m'espera. Sopa de miso i tofu, no acostuma a menjar res d'origen animal. Li apassiona la cuina japonesa, igual que a mi. Però jo prefereixo el sushi o la vedella amb salsa curry. Arribo quan ja li han servit el segon plat, i demano un refresc. Parla amagada rere el plat de tofu, potinejo amb un fragment del sobre dels palets per amagar-me també jo dels seus ulls. Em posa nerviós la franquesa que veig en la seva mirada. I penso en la meva no preparació per caure en la teranyina de l'amor. Somric amb la imatge d'aquest pensament, com si fos un vers d'un tango d'Enrique Cadícamo. I em veig ballant sol i abandonat, sense discutir si sé moure'm o si sóc un negat.

De camí a l'hotel, passegem lentament. La temperatura d'aquesta nit de maig és idònia per fer-ho. No hi ha trànsit i caminem pel mig del carrer, separant-nos i aproximant-nos fins topar amb suavitat. Juguem a tocar-nos fent veure que és sense voler. I el fem durar fins a la recepció de l'hotel. Em convida a pujar i a passar la nit junts. He deixat al carrer aquella por paralitzant i accepto l'oferiment. Ens besarem i ens despullarem mica en mica, amb l'ajuda de l'altre, descobrirem els nostres cossos nus i deixarem que parlin, sense interrompre'ls, en l'idioma de la curiositat i de l'excitació. Fins que despunti l'alba a l'horitzó i ens trobi abraçats i adormits de costat...

...I obro els ulls amb el pes de la nostàlgia d'aquell primer encontre. Cessa l'abraçada, però segueix el seu somriure, clar i lluminós, al meu davant. Li mostraré l'habitació preparada per a ella. A prop de la meva, però estarem separats per dues portes. Igual que a casa seva, quan ella era l'amfitriona. He cuidat cada detall perquè se senti còmoda a casa. És la primera vegada que travessa aquesta porta i no sé com reaccionarà. També és la segona vegada que ens retrobem després del meu silenci. Ha arribat tard, just per allitar-nos després de prendre una infusió i xerrar de les novetats de les darreres setmanes. Però no la vull desvetllar massa, hem de descansar tant ella com jo. Per això, la conversa és breu i s'acaba quan ja no hi ha líquid a les tasses. Ens desitgem bona nit al passadís, cadascú davant de la porta que li correspon. I el record de l'abraçada de benvinguda es reflecteix als meus ulls mentre l'observo que ajusta la porta de la seva habitació.

Potser ha vist aquest aire nostàlgic en les meves pupil·les, potser ha sentit els meus pensaments en abraçar-la en rebre-la. Només sé que, a la matinada, m'ha despertat la seva presència al meu llit i, per abandonar la nostàlgia d'aquell record, l'he abraçada de la mateixa forma que ens vam adormir la primera nit que vam veure'ns. I qui sap si continuarem així fins a l'endemà. Fins que despunti l'alba a l'horitzó i ens trobi abraçats i adormits de costat. Mentrestant, permeto que la nostàlgia marxi unes hores.

Corrientes 348
copernic | 12/06/2010 a les 14:05

[Respondre]

Ja passem per Sant Jordi (i a quina velocitat!) El tren deixa enrere en un instant l'antiga i ruïnosa estació, amb una fugacitat inaprehensible. Al cap de pocs segons veig, retallada en la finestra, la silueta inconfusible de Colomers, el poble de la meva mare. Sòl, agombolat per la finor del capvespre, es repeteix el mateix automatisme que, com en altres ocasions, em transporta a la terra dels meus avantpassats.

- I quin tros de dona la Sara Montiel! I quin parell de melons!
El meu oncle Pere talla els naps amb un gran ganivet molt afilat. Prepara el menjar del poc bestiar de la masia que encara queda en aquells anys, cap a finals dels seixanta.
La meva mare el renya: "Aquestes coses li ensenyes al nen! A veure si t'hauré de rentar la boca!" El meu oncle Pere somriu i pensa en la seva musa eròtica mentre elabora la barreja del pinso que després menjaran amb avidesa porcs, xais i alguna vedella. A part d'ocupar-se dels animals cada dia va a treballar al "poste" a Sant Jordi, la gasolinera que dona servei als cotxes que comencen a circular ja amb una certa insistència per la carretera de L'Estartit. Ell és el que ens porta des de Colomers fins a l'estació a on , amb els meus pares, agafem el tren. L'oncle té una moto vella i atrotinada, heroica supervivent de la postguerra. Abans de portar-nos d'un en un es corda al coll una gorra d'aviador de la primera guerra mundial. Amb un bigoti retallat i ben pentinat d'un color negre molt marcat, pràcticament calb, amb una dent d'or a la boca, el meu oncle sembla haver-se despenjat d'una de les fotografies de color sèpia i marc ovalat que decoren el menjador de la masia. Quan agafa la recta que enfila el pas a nivell, el soroll esparracat de la moto et fa imaginar una velocitat important. Jo m'agafo fort a la seva cintura i la seva ampla esquena em protegeix de l'aire. Quan arribem a l'estació hem d'esperar una llarga estona. A l'estiu, quan es fa de nit, sentim els grills mentre esperem el nostre tren. De vegades passa sense parar-se, a tota velocitat, algun exprés directe. És una remor que augmenta progressivament fins que tot s'estremeix amb el pas del comboi. Després, la fressa es va apagant tan lentament com ha arribat i gairebé imperceptiblement, de nou s'imposa en el silenci de la nit el xerric monòton i continu dels grills.

Fa un grapat d'anys l'oncle Pere es va posar malalt. El varen ingressar en una clínica. La nit en que va morir , una de les infermeres de guàrdia va assegurar que l'havia vist pel passadís ballant un tango, agafat a la barra d'on es penja el sèrum. Arrapat al fred metall marcava els passos amb fermesa, executant les piruetes pròpies d'aquest ball, enlairant o ajaient la barra al ritme d'un acordió imaginari. Segur que en el seu deliri febril o en la inconsciència dolça dels calmants s'imaginava arrambant la cèlebre cupletista que li cantava amb veu sensual: "Corrientes 348, segundo piso, ascensor. No hay porteros ni vecinos, adentro cocktail y amor...Y todo a media luz que es un brujo el amor, a media luz los besos, a media luz los dos..."

Obrir la finestra
gypsy | 13/06/2010 a les 02:35

[Respondre]

"On són aquells que foren abans que nosaltres?". (Vers medieval)

On són les seves mans que ens varen abraçar en un altre temps, potser oblidat? Aquest buit immens que deixen els morts no es pot omplir ni tan sols de records. Hi ha quelcom profund, inexplicable, que marxa amb ells. I allò que van ser, se'ns fa boira dins la carn que ens batega pels viarany de l'oblit. Miro fotografies de rostres que en d'altres hores van ser part de la sang que em corria per les venes. Acarono amb els dits les celles, els ulls, el nas, la boca d'aquests rostres de paper. Penso en com seria la nostra ínfima existència sense les fotografies. Perdríem encara més la consciència que nodrim d'aquells que vam estimar? Potser seria més fàcil oblidar i no sentir aquest dolor sostingut - dolor que es pot suportar - però que s'allarga com l'ombra d'un xiprer tot el que ens dura la vida. Pot la foscor condemnar la llum?, això es demanava El Greco en cada un dels quadres que pintava. No, no es pot condemnar la llum d'aquells que foren abans que nosaltres. Hi ha un hàlit imperceptible que ens esborrona, una aura brillant, encesa amb l'ànima de milers d'éssers que van respirar aquest mateix aire que sura en aquest moment. Això em tranquil·litza, encara que perdi instants que em són propers en la memòria limitada de que disposo. Sento nostàlgia d'uns ulls que miren uns altres ulls i es parlen sense paraules. Nostàlgia de les veus. Aquesta darrera, és tan forta que l'impacte de cada veu - cada cop més amortit - em fa plorar. Hauríem de gravar les veus i rialles d'aquells que ens van infantar, i d'aquells que van infantar als que ens van infantar. Fer un àlbum de veus. Seria molt bell, encara que hi haguessin plors també. Serien els nostres plors d'alguna manera. La foscor no pot condemnar la llum, ni la música d'un tango o d'un bolero que s'eleven per damunt de tot, travessant la vida i la mort. No cal mirar enrere, ni tancar els ulls per perdre'ns en cap realitat passada. Només cal obrir una finestra i deixar passar un minso raig de llum, perquè ens arreli a l'únic present que ens pot rescatar de totes les inseguretats, de totes les pors que ens assetgen des del dia en que vam perdre a aquells que ens feien de guia.

Tango
Jere Soler G | 13/06/2010 a les 18:07

[Respondre]

Tinc la pistola a la butxaca i la sento freda i enterca com una espasa trista, com un apèndix més del meu cos malparit: maleït apèndix, maleït moment tan esperat. Tinc un glop de mala bava al pit que malda per sortir i estavellar-se al rostre de qui sigui, mentre ella no vingui, mentre no travessi la porta de la taverna. La mataré. L'estimo tant que la mataré. La porto tant a dins que aquests vint anys no han estat res fora del respir precís per agafar alè i esmicolar-la. La necessito tant que vull matar-la.
El cambrer se m'acosta; em demana que què vull i li dic una mentida més, una altra mentida més, ja no ve d'una mentida més.
-Mate i unes ametlles.
I se'n va sense saber que el que de debò desitjo és no existir, no haver arribat a néixer, no haver-la coneguda mai. Vints anys no són res quan la teva vida et traeix; quan qui més t'estimes et revela la buidor de la seva ànima; quan qui més t'estima et fa saber que mai no t'ha estimat. I avui. com cada nit des de fa vint anys, torna a ser una d'aquelles nits en què ella ja no hi és, en què ella ja ha marxat, en què només resta la lluna al capdamunt dels carrers negrencs; la lluna blanca i la solitud gelada. Però avui, potser, ella vindrà.

*

No hi hauria d'anar, però no puc evitar-lo. ¿Qui perd més, quan traeix? ¿ El qui sap que el seu amor és manifest, o el qui sap que el seu amor ningú se'l creu? Vint anys pensant en ell cada pluja d'abril, cada carrer de Buenos Aires, cada tango, cada matí d'hivern, cada somriure, cada renec, cada serp als revolts dels camins de la vida. I ara aquesta lluna grossa, com les d'ahir. L'acarnissada lluna dels records agredolços de l'amor i la mentida. El vaig estimar més que al meu marit quan el meu marit dormia, quan el meu marit confiava en mi, quan el meu marit em considerava la princesa més angelical de l'univers. I el vaig enganyar a ell, també, quan li vaig ocultar que tenia marit i que no volia arribar enlloc amb ell, i que en realitat em lliurava a ell per apropar-lo cada vegada més i més als homes de Videla, als que cercaven la manera de destruir-lo d'una manera definitiva i contundent. Què podia fer, si no? Una mare és algú massa important per a deixar-la morir; i aquells tipus eren capaços de tot. Però no comptava amb aquell amor, no comptava amb aquest amor, no comptava amb l'amor.

*

Entra. Sona l'acordió. Al carrer, llum blavissa. Em mira i el cor em fa un truc com de pinsament de mort. A la butxaca la gelor de la pistola em crema el tou de la cama. Algú fuma i em llança la boira blanquinosa al rostre. Algú riu i em fa l'efecte que se'm mofa. Em mira i li veig una llàgrima se li glaça a la comissura dels ulls. Força un somriure de por, un gest de malenconia dolça, de tristor continguda, d'horror disfressat de resignació.
-Em vas portar a la mort -li dic d'entrada quan s'asseu i em diu hola com si res, com si tot es reduís a l'oblit i el protocol.
-Amenaçaven la meva mare. Em van prometre que no et matarien, que només et tancarien a la presó.
-Tu em vas matar; no ho entens?
Els llavis li tremolen. Les pupil·les es fixen damunt de la taula de roure adobat. El mate sembla que se'm desfaci a la boca.
-Jo també em vaig morir. -diu amb un fil de veu. I l'acordió acaba un vals. I un gitano amb un somriure s'acosta i ofereix una tulipa de dins d'un cistell de vímet. Faig que no. Premo la meva mà contra l'arma i sé que puc acabar ara mateix, que un tret apagaria el tremor de la seva pell, la blancor ataronjada del seu rostre amb la llum dels fanals de la taverna. Ho he somniat massa vegades i ara sóc aquí, vint anys després per a passar comptes.
-Tenies el teu marit -li dic, com el fiscal d'un fotut judici que ja està guanyat, que ja està perdut.
-I l'estimava -em respon -; però també em vaig morir. Veig que no em creus.
-M'estimaves? -li demano patètic a qui em va destruir, a qui em va desfer.
Em mira com si supliqués que el temps tornés enrere. I quan sembla que és a punt de respondre'm l'acordió trena el mateix tango d'ahir, el mateix tango de sempre. S'aixeca. M'abraça. Em besa. La beso amb la mà a la pistola. Vull prémer el gatell de l'arma, però no puc. Vint anys no són res, la vida és un buf, la mà em tremola, el petó s'allarga i el tango no deixa de sonar. La mato o l'estimo? La mato o em moro? El tango no s'acaba, no s'acaba...

És fora de concurs, es passa de 34 paraules. (no +)
Jere Soler G | 13/06/2010 a les 18:08

[Respondre]

Absurditat compartida
nuriagau | 13/06/2010 a les 19:14

[Respondre]

      És dimecres i a l'Enric li toca anar a buscar les nenes a l'escola. Des que s'han separat; els dilluns, dimecres i divendres va a buscar-les el progenitor que no està vivint amb elles. Són una ex-parella moderna que regulen la separació mitjançant un règim de custòdia compartida. Cada deu dies, un dels dos s'instal·la al domicili conjugal, les criatures no cal que canviïn de casa.

      La primera que surt és la Marta, no sembla que faci massa bona cara. Serà que no està contenta amb la seva visita?

      -Hola, papa.

      -Com ha anat el dia? -pregunta mentre li fa un petó.

      -Bé, però em fa mal el coll i el cap. On anem avui?

      Ella desitja anar a casa ben aviat. Però, des que van dictar l'ordre d'allunyament, les tardes de visita no poden arribar a casa fins a dos quarts de nou per tal d'evitar que pare i mare mantinguin contacte. Recorda, també, que quan ella emmalaltia, el pare sempre li regalava algun conte, algun kit de manualitats, alguna cosa per fer-li més amena la convalescència.

      -Tens deures?

      -Unes divisions.

      -Si us sembla bé, podem anar a la biblioteca. A casa de la tieta no perquè avui són fora.

      Semblen uns nòmades. Si fa sol i no tenen feina del cole, es queden força estona al parc. Moltes tardes, també, van a casa del oncles i cosins. Allà s'ho passen molt bé però... se'ls veu tan feliços vivint els quatre junts!

      -Mira, ja surt la teva germana -anuncia l'Enric.

      -Hola, papa. Avui he acabat tota la feina a classe! -exclama la Laura amb l'esperança que el pare la sorprengui amb la proposta d'una tarda de cinema.

      -Doncs, anem ràpid a la biblioteca a veure si queda un ordinador lliure per a tu.

      La Laura no entén per què ara els pares no disposen de diners per a aquells petits capricis que, temps enrere, de tant en tant gaudien si pare i mare segueixen treballant.

      -I què heu dinat avui?

      Ambdues resten callades. Saben que el pare no està d'acord amb la dieta materna. De fet, cuinar, cuinar, la mare no en sap i mengen fregits, molta pasta, molt menjar precuinat...

      -Llibrets de llom amb patates fregides -respon la Laura pensant que tenen assegurat tornaran a fer un intensiu d'amanides, verdures i peix quan vinguin el pare i l'àvia a viure amb elles.

      La tarda esdevé interminable per a la Marta. El pare li toca el front, sembla que té febrícula, però què pot fer ell? I si telefona la mare? Darrerament, des que intenten planificar la primera comunió de les nenes, les converses telefòniques es converteixen en horroroses discussions.

      A quarts de nou arriben a casa. Pare i mare se saluden evitant l'efervescència de l'odi en el contacte ocular. Efervescència que anys enrere havia estat d'amor i passió.

      L'Enric camina cap a casa de la seva mare. Sort n'ha tingut d'ella! Li ha facilitat una vivenda i l'acompanya a viure amb les nenes els períodes que li corresponen a ell. Vagareja pels carrerons mentre es repeteix mentalment que la causa del fracàs amorós rau en l'asfixia. Caldria que s'haguessin donant l'espai que l'altre necessitava com ho fan els ballarins de tango quan s'abracen.

      Efectivament, la Marta té febrícula, alguna cosa està covant. Ja veurem com es lleva demà. L'Helena no sap què farà, normalment, quan alguna de les nenes no podia anar a escola, es quedava la sogra amb elles. Ara no sabia què fer. De fet, segueix essent l'àvia però...

      La Laura i la Marta van a la dutxa i recorden quan els ajudava a esbandir-se bé els cabells. Són llargs i cal que no quedin restes de sabó. A més, eren divertides les confessions que es feien a la cambra de bany mentre el pare els preparava el suculent sopar! Però la mare ara no té temps. Cal que faci l'arròs a la cubana amb tomàquet fregit de pot que gairebé ja són les nou.

      L'Helena marca el telèfon de la sogra, mentre reflexiona sobre el final del matrimoni. Com en el tango, una parella són dues persones que s'han d'entendre. Si no s'estableix la correcta compenetració, es poden desequilibrar i, quan un ballarí perd l'equilibri, els dos poden caure. Ella és conscient que no acabava d'entendre que l'Enric necessitava el seu espai. I ara, els toca viure aquest ball de maletes cada deu dies. Els jutges l'anomenen custòdia compartida, ella opina que aquest nom no és massa encertat.

Absurditat compartida (Aquest)
nuriagau | 13/06/2010 a les 19:58

[Respondre]

      És dimecres i a l'Enric li toca anar a buscar les nenes a l'escola. Des que s'han separat; els dilluns, dimecres i divendres va a buscar-les el progenitor que no està vivint amb elles. Són una ex-parella moderna que regulen la separació mitjançant un règim de custòdia compartida. Cada deu dies, un dels dos s'instal·la al domicili conjugal, les criatures no cal que canviïn de casa.

      La primera que surt és la Marta, no sembla que faci massa bona cara. Serà que no està contenta amb la seva visita?

      -Hola, papa.

      -Com ha anat el dia? -pregunta mentre li fa un petó.

      -Bé, però em fa mal el coll i el cap. On anem avui?

      Ella desitja anar a casa ben aviat. Però, des que van dictar l'ordre d'allunyament, les tardes de visita no poden arribar a casa fins a dos quarts de nou per tal d'evitar que pare i mare mantinguin contacte. Recorda, també, que quan ella emmalaltia, el pare sempre li regalava algun conte, algun kit de manualitats, alguna cosa per fer-li més amena la convalescència.

      -Tens deures?

      -Unes divisions.

      -Si us sembla bé, podem anar a la biblioteca. A casa de la tieta no perquè avui són fora.

      Semblen uns nòmades. Si fa sol i no tenen feina del cole, es queden força estona al parc. Moltes tardes, també, van a casa del oncles i cosins. Allà s'ho passen molt bé però... se'ls veu tan feliços vivint els quatre junts!

      -Mira, ja surt la teva germana -anuncia l'Enric.

      -Hola, papa. Avui he acabat tota la feina a classe! -exclama la Laura amb l'esperança que el pare la sorprengui amb la proposta d'una tarda de cinema.

      -Doncs, anem ràpid a la biblioteca a veure si queda un ordinador lliure per a tu.

      La Laura no entén per què ara els pares no disposen de diners per a aquells petits capricis que, temps enrere, de tant en tant gaudien si pare i mare segueixen treballant.

      -I què heu dinat avui?

      Ambdues resten callades. Saben que el pare no està d'acord amb la dieta materna. De fet, cuinar, cuinar, la mare no en sap i mengen fregits, molta pasta, molt menjar precuinat...

      -Llibrets de llom amb patates fregides -respon la Laura pensant que tenen assegurat un intensiu d'amanides, verdures i peix quan el pare i l'àvia a viure amb elles.

      La tarda esdevé interminable per a la Marta. El pare li toca el front, sembla que té febrícula, però què pot fer ell? I si telefona la mare? Darrerament, des que intenten planificar la primera comunió de les nenes, les converses telefòniques es converteixen en horroroses discussions que no duen a enlloc.

      A quarts de nou arriben a casa. L'Enric i l'Helena se saluden evitant l'efervescència de l'odi en el contacte ocular. Efervescència que, anys enrere, havia estat d'amor i passió.

      L'Enric camina cap a casa de la seva mare. Sort n'ha tingut d'ella! Li ha facilitat una vivenda i l'acompanya a viure amb les nenes els períodes que li corresponen a ell. Vagareja pels carrerons mentre es repeteix mentalment que la causa del fracàs amorós rau en l'asfixia, la manca d'aire per respirar. Caldria que ambdós haguessin donant l'espai vital que l'altre necessitava, com ho fan els ballarins de tango quan s'abracen.

      Efectivament, la Marta té febrícula, alguna cosa està covant. Ja veurem com es lleva demà. L'Helena no sap què farà. Normalment, quan alguna de les nenes no podia anar a escola, es quedava la sogra amb elles. Ara no sap què fer. De fet, segueix essent l'àvia però...

      La Laura i la Marta van a la dutxa i recorden quan la mare els ajudava a esbandir-se bé els cabells. Són llargs i cal que no quedin restes de sabó. A més, eren divertides les confessions que les tres es feien a la cambra de bany mentre el pare els preparava el suculent sopar! Però ara no té temps. Cal que s'apressi amb l'arròs a la cubana, de tomàquet fregit de pot, que gairebé ja són les nou.

      L'Helena marca el telèfon de la sogra, mentre reflexiona sobre el final del matrimoni. Com en el tango, una parella són dues persones que s'han d'entendre. Si no s'estableix la correcta compenetració, es poden desequilibrar i, quan un ballarí perd l'equilibri, els dos poden caure. Ella és conscient que no acabava d'entendre que l'Enric necessitava el seu espai. I ara, els toca viure aquest ball de maletes cada deu dies. Els jutges l'anomenen custòdia compartida, ella opina que aquest nom no és massa encertat.

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC CDXXVI

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats