MELOREPTE 89. De bombolles i piano.

És poesia!!! Magnifica proposta, bonet. Si trobés una miqueta de temps...

:-P

Bleixos de llum irisada fiblen foscor eternes,
són esquerdes en la nit dels segles, leviten
entre ombres de fum i cendra esvanides.
Rius de notes s'afonen en oïdes assedegades,
llisquen àlgides, corren apressades cercant
l'espai límit mentre el temps s'escola - auster -
i un univers brolla en cercles de colors ingràvids.
Lleus camins trasbalsen sentiments colgats endins
d'ànimes captives que arreceren la por de la bellesa,
del so lliure i de les formes etèries que flueixen
enfora del seu origen, sensiblement humà.
Són bombolles efímeres d'un instant que passa,
magnètiques - encara senceres - però finites
es desarrelen, cauen, s'esclafen suaument,
deixant pas a futurs que portaran nous destins.
Notes pentinen les tecles d'un piano, fan vibrar
llunyanies d'un món de somni, que per un moment
ens penetra els intersticis i ens transporta allà on no
hi ha dolor, ni desencís, ni cap indici de desori.

Somni eteri i fonedís.
Dolç embolcall de les mil llunes.
Pluja de llàgrimes perdudes.
Gotim d'amor que neix i es fon.
Compàs compassat en el no res.
Ritme trepidant que creix i enlaire.
Crits del cor, perles lliscants.
Instants i punts en el vertigen.
Llunes de nit en la rosada.
Reflex corpori en llums d'aigua.
Brindis de música en un glop.
Danses de colors aire i màgia.

Sospirs que són poemes per a tu.

Aire, aire,
vent fresc a la galta,
aire i vent,
un bocí d'oratge
endins l'aigua,
esculpint
un somni un sospir,
fum d'alè,
un cant d'aigua i vent
volva buidadissa,
és bombolla,
rodola, rodola,
sent i viu,
és bella, etèria,
fa niu en el cel,
no és eterna,
ales de misteri,
bleix iridescent,
tensa i fràgil,
és bombolla,
rodola, rodola,
boira i vent,
sobre el meu palmell
l'encanteri
mut i trencadís;
no, no marxis...,
paüra i descens,
piula, piula,
esclat.

            ; S' esvaeix.

que callat t'ho tenies! (o que desconegut ho tenia jo!).

Carai, Rèptil de bons contes i gran pianista!
una alegra descoberta!

Tan fràgil i tan pueril com un gest,
tan subtil com el parpelleig del sol
en un dia gris, tan meu i tan teu...
Si fos tan absurd com el bes no fet,
que ens esclata tal pompa de sabó
quan s'apropa, lenta, a la teva boca
i s'estimba en l'espadat del no-res;
i s'esvaeix, nul, en un temps frugal,
fútil i absent per sempre...si això fos!
La bellesa d'un instant breu, perdut
indefectiblement en la renúncia.

Entre notes d'aigua,
papallona de llum
que sobreïxes el somni.
Estrella candorosa al negre cel
de l'íntim somiar de l'albada.
Seda irisada
d'un llunyà Orient.
Planetes silenciosos
en la nit callada,
melodies que bresen,
lliures en l'aire,
i perles trobades
en un mar creixent.
Cristall transparent,
lluna setinada
vidre de Murano
bufat a foc lent.
Entre boires denses
neixen les clarianes
dels somnis claríssims
que són de Ponent.