Repte Clàssic 404 (CDIV): Alícia

-L'Alícia es mor. -Ho va anunciar amb solemnitat, i baixant la mirada va coronar-ho amb veu mòrbida-. No hi ha dubte.
Però em nego a acceptar-ho. Per molt que digui el comandant ni els del consell. L'Alícia no pot morir.
La mare em va fer callar. Sense adonar-me'n, m'havia expressat en veu alta i tres o quatre fileres de gent s'havien girat a mirar-nos. El comandant va alçar la vista en la nostra direcció. Quasi podia sentir el seu pensament malgrat que ell sí el va silenciar: "altre cop el Jep". Va descartar-me com descarten els grans sempre als que tenen la meva edat i va seguir parlant de l'Alícia, de la seva agonia, de la necessitat de prendre una decisió. Però jo no em vaig quedar a escoltar-lo. Li vaig dir a la mare que me n'anava a la cambra i ella em va deixar marxar. Ella tampoc volia acceptar-ho, tot i que no s'hi negava com jo. Ella es resignava.


L'Aldriu i la Muriga se'm van unir als passadissos. L'Aldriu és un talòs que va a la seva, imagino que tant se li'n dóna si es mor. La Muriga, en canvi, és més gran que nosaltres i tenia les galtes humides per les llàgrimes. Intentava consolar-me, encara que potser el que volia era que algú la consolés a ella.
-No hi ha res a fer… No podem fer-la patir més.
-Li heu preguntat si vol deixar de patir?
La Muriga, quan em mira, molts cops sembla com si li endevinés els pensaments. Després fa veure que no, que ja sap les respostes, però jo noto quan encerto els seus dubtes perquè se li aixeca una cella i se li obren les narius.
-Ells ja li hauran preguntat. -Va dir.
Però ells ja havien decidit que l'Alícia es mor.


Un cop sols a la cambra, se'm va escapar el plor. Odio plorar. Odio els sanglots que em produeix reprimir el plor. L'Aldriu va començar a ficar-se amb mi dient bajanades fins que la Muriga el va fer callar. Sempre el fa callar de seguida que s'ho proposa, encara que el deixi parlar una estona, fins que se'n cansa. A ella tampoc li agrada plorar, però no sanglota. Ella deixa que les llàgrimes li vessin dolçament i llisquin per la seva galta en llibertat abans de recollir-les amb les mans.
-Mira la llum.
Mirava la llum. L'Aldriu mirava a dreta i esquerra sense saber què veure, i jo vaig mirar la llum i la vaig entendre. Jo sempre l'entenc a la Muriga.
-És dèbil.
-Sí.
-Vols dir que ja s'està morint? -Ens havien amagat la decisió fins que era massa tard?-. Vols dir que està passant ara?
-No ho sé… la llum és pàl·lida.
Era pàl·lida i polsant. Una penombra depriment.
-La volen matar. La mataran.


Vaig sortir amb les espatlles encara tenses pel sanglotar. Vaig avançar pel passadís buit cap a l'ànima de l'Alícia. L'Aldriu em seguia cridant "és boig! és boig!", però no ho devia ser, perquè la Muriga no em va agafar pel braç. Una vegada em va agafar pel braç, quan volia sortir a l'espai sense protecció -era petit i volia saber perquè la mare sempre em cridava que no sortís a l'espai sense protecció-, i no em va deixar anar. Jo vaig camejar i li vaig cridar coses lletges. Però ella no em va deixar anar, o sigui que no devia ser boig si no m'agafava pel braç.
-No ens hi deixaran arribar.
-Qui? Són tots a la reunió.
Se li va aixecar una cella i se li van obrir les narius.
-Deu quedar algú… protegint l'Alícia.
-Qui? Ells la volen matar.
No hi hauria ningú, ho sabia. No hi ha mai ningú als llocs prohibits, als llocs que t'han cridat que no hi vagis. Perquè ningú no hi aniria. Ningú excepte en Jep.


La porta era tancada. L'Aldriu va provar d'obrir-la tot i que era evident que era tancada. La Muriga em va posar la mà sobre l'espatlla.
-Ho veus? No hi podràs arribar.
-Jo no. -Les portes eren codificades i només els grans les podien obrir des d'aquella vegada que jo volia sortir a l'espai sense protecció-. Jo no, però tu sí.
La Muriga ho va tornar a fer -la cella, les narius-. No ho havia provat mai, no ho sabia. Però jo sí. Estava segur que ella podia. Poc a poc va acostar la seva mà, la que recollia les llàgrimes, la que em frenava si estava boig, cap al sensor de la porta. I la porta es va obrir, de bat a bat.


-Alícia! Alícia! -Vaig córrer cap a la columna de llum del centre de l'estança. L'Alícia no responia. Tan dèbil estava? Tenia por que fos tard. Feia setmanes que l'Alícia ja no responia als passadissos ni a les cambres, però allà?, al nucli?- Alícia! Sóc jo, el Jep!
La Muriga plorava. L'Aldriu passejava mirant les parets, com si les parets fossin l'Alícia.
-Alícia?
-Jep… -va fer una veu lenta, malalta, plena de patiment.
-Està patint -va plorar la Muriga, i era evident que patia-. Està patint -va repetir.
-Alícia… et mors?
-No ho sé, Jep… Potser sí.
-Ells diuen que et mors… que t'hem de desconnectar perquè no pateixis… -vaig imaginar-me el viatge sense l'Alícia: parets mortes sense consciència. Un contenidor sense ànima vagant per l'espai, ple de gent que ja no tindria a qui anar amb els seus neguits- tu vols… vols que et desconnectin?
-No, Jep.
-Però pateixes.
-Sí, Jep.
-Ningú t'ho ha preguntat?
-Sí, Jep. Tu m'ho has preguntat.


-L'Alícia està molt greu. -Va dir el comandant mirant els presents-. Hem de posposar el nostre objectiu de trobar el camí a casa. -Ningú el va interrompre-. Necessita que ens acostem a una estrella per tal de regenerar la seva energia. Ella creu que se'n sortirà.
La mare no em va renyar. Tothom era content, segons la Muriga.
-Ells no.
Va aixecar una cella. I va obrir les narius.

-És un desembre congelat, com diuen els pastorets; ens haurem d'abaixar mig pam la faldilla perquè no se'ns glaci el cony-.

Ho diu amb to burlesc, amb el nas vermell i una tira de cabells carbassa camuflant l'ull dret, a l'home del butà que se la mira de dalt a baix. Entra a la farmàcia de sempre demanat les quatre caixes, els tres paquets i la crema que compra de costum. S'ho desa dins la bossa i continua per les quatre cantonades que la duran a l'estació de metro. Surt del subterrani londinenc, parada Paddington, continua pel carrer Londres fins on hi ha un parells de semàfors, creua i just a davant hi té els jardins de Sussex. Està poc il.luminat i és molt boirós. Aprop hi ha un l'Hotel Alexandra d'allà surten molts dels clients. Fa fred i sense gaire esma, la de sempre, saluda de lluny a la companya que somriu amb una petaca a la mà.

-Posant el cos en remull, eh? Amb aquesta boira ves que no se'ns estovi la màquina!-

Esgotada d'uns quants serveis decideix fer cap a casa, fa massa fred i ja ha fet uns quants esternuts premonitoris d'un bon refredat. Li agrada tornar a casa, el carrer Londres és un típic carrer de postal londinenca en blanc i negre del segle XVIII amb una vitalitat caòtica, amb el bullici i dinamisme de gent britànica.
En mig del soroll cau un nom:

-Alícia!-

Ressona com si l'hagués dut la corrent del Tàmesis. Tornar-lo a sentir és com si l'assenyalessin amb el dit després de robar un collaret de bijuteria. S'avergonyeix sense gosar mirar al seu voltant.

-Alícia!-

Parada sota una de les jardineres d'un balcó d'un primer pis és incapaç de moure's però sí sent que la veu s'apropa, no sap si de la dreta, de l'esquerra, d'amunt o d'avall, tan és, la sent però no sap d'on.
Presa d'algun sentiment que desconeix li venen uns records a la ment, imatges que com el nom també ha volgut oblidar.
Just a tocar la seva orella torna a sentir-lo.

-Alícia, ets tu?-

Glaçada de por mira perplexa la silueta d'aquella dona que té al davant. La coneix d'abans. Però no és el moment idoni per rememorar el passat. Però és allà, una dona vint anys més desmillorada de l'última vegada que l'havia vist.

"-Em trucaràs?
-T'escriuré cada setmana, també ens podem telefonar i algun dia podries venir a veure'm i visitar la ciutat.
-Et trobaré a faltar..."

Dubta mentre el seu cervell gestiona una muntanya de preguntes que estaria obligada a contestar. Ara és la Samanta i no és fàcil ressuscitar als morts.

-No, t'equivoques, no sóc l'Alícia.

Fuig carrer amunt, com si fes una baixada pronunciada, com si l'empaités un dels proxenetes dels jardins. Obre la porta del pis extasiada d'una suor freda, tremolant, incapaç de repetir aquell nom, el seu nom.
Sona el telèfon, l'agafa, se'l posa al costat de l'orella i no sent absolutament res.
Penja amb un "si", "si", "adéu" que segurament té a veure amb lloguer del mes passat.
S'asseu al sofà. Es mira els pits apilotats amb un subjectador vermell, diminut i la imatge angelical d'una adolescent amb el cabell llarg, amb texans i una samarreta blanca li puny el cor. Ara batega massa ràpid, com les llàgrimes accelerades que li regalimen per la galtes, estan fredes i duen un munt d'arrugues tenyides de rímel.
No pot fugir més de vint anys. La seva vida l'ha escollit ella i s'avergonyeix de tot i cadascuna de les coses que veu: la pantalla plana, l'abric de pells del penja-robes, fins i tot de l'espelma mig consumida d'olor de rosa. Té poc i el que té s'ho ha guanyat cardant a homes.
Davant del mirall repeteix, una i una altra vegada, el nom "d'Alícia" per saber si encara queda quelcom d'aquella nena que va enterrar després de vagabundejar per la ciutat els primers mesos. Va morir lentament per sobreviure sense poder aferrar-se a cap il·lusió, amb ella el seu passat i també aquella dona que es va acomiadar a davant d'un tren en marxa.

Havíem fet les paus, ara que la vida ens havia empès a caminar més a poc a poc. Amb les seves lletres blaves sobre fons blanc a les meves mans, vaig reviure aquell dolç caliu de les hores mortes a la vora del foc; un bon llibre i el plàcid gronxar-se en el balanci de l'àvia. Havíem fet les paus, sí, just quan les fulles vermelles havien caigut dels arbres i el verd del camp era un record. Just quan a muntanya comença a fer fred, poc abans no arribin les primeres neus, però una mica més tard que l'Alícia.
L'estètica del posat davant la porta oberta del carrer, per dins del rebedor, amb la maleta als peus, i un gran somriure, em va fer engrandir el cor, eixamplar el pit. No tenia cap motiu per estar enfadat, ella havia aparegut amb la seva gran maleta del retorn, amb tot l'aire de qui ja no marxarà mai més. Així ho deia a la seva darrera missiva, i la vaig creure. A la carta ho vaig llegir, i després en el seu gran somriure davant la porta del rebedor.
Amb la mirada va cercar el mirall del menjador, -es pot veure de l'entrada estant el gran mirall de paret,- a tocar del rellotge de pèndul, amb la seva caixa de fusta fosca i gastada, i amb lluentons daurats.
Quina sort que hagis tornat avui!
Perquè vaig plorar aquell dia, quan em vas dir que ja no podies viure amb mi, que aquella història tenia mal color. Ella no havia nascut per restar emmirallada lluny dels llums de la gran ciutat, ni amb algú que no sap si els seus mots han de ser verds o vermells. Excuses banals de nena mimada i consentida, a qui jo estimo fins la bogeria. Però tot té un límit, i tu ho saps; sabia que un dia hauries de retornar, desfent els passos de l'oblit. Per no marxar mai més.
Mai més sortiràs corrents a l'hora del te. Mai més t'enganyaré, com ho faria un gat imaginari de somnis erràtics i perdedors, d'ulls grocs i mirada penetrant d'alt d'un arbre fosc enmig del bosc.
Aprendré a viure la realitat que ens envolta, aprendré a mirar-me la catifa verda als peus del llit, i raspallar-la amb l'escombra de pèl suau i vermell, per no fer malbé el costat del llit que ara tornarà a estar calent a les nits. I mai més jugarem a la canastra, per por de no tornar a guanyar-te o que em guanyis ara tu a mi. Perquè no he vist cap altre jugador en tot aquest temps.
La nostra història era inacabable, les nostres giragonses per la vida ens havien fet un sol, una lluna, una sola cosa, un sol cos. Una, un, i prou. I el mirall que t'endinsava dins d'un pou infinit, i que et va dur a un món del que no sabies tornar, potser sabies que et calia fer-te petita, i en el fons era l'anhel que et vivia d'amagat en la mirada.
Estigues amor al meu costat, no tornis a deixar-me mai més. Saps que si ho fas, jo... t'esperaré. Què més podria fer?
Els llibres em tenien aclaparat. En un d'ells, de belles tapes daurades, hi vaig raure i gairebé m'hi faig el niu per sempre. A la meva manera, jo també vaig voltar el món. Va ser en un país petit, però extens, on dracs blancs de cotó fluix volaven arran de terra. Vaig ser-hi quan tu vas marxar de la nostra llar, i no sé si després vas tornar, jo no hi era. Vivia on la història era inacabable. Però en tornar vaig saber veure les teves petges per la llar, sabia que hi havies estat en l'absència del narrador, ell t'havia deixat escapar, i jo vivia entre les seves urpes. Ser grassonet mai va ser una bona idea, però el narrador em va crear així, i em va posar aquell nom... Bastian; amic de dracs blancs peluts i d'indis verds que cerquen noms màgics per a Emperadrius Infantils.
Però amb tu tampoc es va quedar curt, el narrador, fent que un conill amb rellotge et fes parar boja, marxant d'una aventura a una altra, fins a conèixer la Reina de Cors, o aquell gat estrany. En una de les teves fugides, en tornar em parlaves de les aventures viscudes més enllà del mirall.
Però quina importància té ara tot això, quan ja has retornat a mi, i ja res més té importància. Si hauríem escoltat aquells que deien que una anglesa i un alemany mai ens podríem entendre, què en saben ells? Però ja saps que eren altres dies, res ja és igual. Sols et demanaré una cosa, perquè va sent tard, i em cal descansar. Que no marxis mai més, Alícia, tu al teu país meravellós, i jo mai no tornaré al meu de la fantasia.

I tornarem a viure junts, ara que ja hem fet les paus, i fins que Caronte ens porti allí on un dia haurem de descansar, eternament.

No té recer la dona que empunya l'arma. A l'altra mà, encara el pes de la bomba, que deixa a terra, sense connectar el detonant. Tremola tota ella per la seva feblesa, per la seva indigència, per la traïció que cometrà. Davant seu, només el camí sense sortida on ha arribat la seva vida. Té vint-i-set anys i n'ha passat deu fent d'infermera als hospitals. S'ha posat al costat de la força de regeneració dels ferits, lluitant perquè sobrevisquessin. La seva ciutat ha canviat de nom. Molts dels éssers que van poblar-la han mort de fam, o han desaparegut d'alguna manera atroç, o són a Sibèria treballant com esclaus a les mines d'or. Cap no tornarà. S'exhauriran les seves vides al cap de poc, i la seva desaparició exigirà carregaments i carregaments de més víctimes. Ella porta el damunt el pes de l'horror, de la crueltat, de la misèria extrema, de la fam desaforada, d'un desconcert que embogeix. Però alhora sap que, enmig del caos més terrible i abrupte, també hi ha una força reguladora d'equilibri, una nova regeneració que pugna per fer-se sentir i encamina els vius. I s'adona que creu en la vida com el màxim absolut.
El metall de l'arma s'ha escalfat amb la seva pròpia escalfor, com una mostra de l'adaptació de les potències del món, de la seva influència. Ella la segueix empunyant. Veu els llums encesos del politburó i sap que continuaran cremant, perquè ella ha perdut la força que l'ha mantinguda aquests mesos, quan després de rebre la missió s'estava preparant en cos i ànima per ser capaç de realitzar-la. Però sense el Serguei al seu costat, sense els seus ulls i el seu aplom, i la seva convicció vital, ella ara sent la seva impossibilitat. I no vol infringir més mal, ni que sigui als seus enemics, als inquisidors del poble, als seus botxins.
I només s'imagina el dolor i la sang, la fragilitat d'un cos ferit, la mort devastadora i voraç. I sap que, a causa de la fermesa de la seva essència trairà la seva cèl·lula política, els seus companys de lluita i potser les seves pròpies conviccions racionals, però ni èticament ni vitalment no pot cometre l'acte que li ha estat encarregat. Se sent feta d'una altra matèria, i té un respecte infinit per la vida, ella que ha vist tanta mort. Tanmateix, s'adona que aquí, davant el politburó, amb la bomba amb el detonant desactivat a terra, ha conegut la síntesi de la seva pròpia essència, que és un privilegi impagable en aquest temps de caos, i que aquesta coneixença és una altra mostra de l'estratègia de la vida, del poder del seu instint per convertir-se en qualsevol cosa per poder seguir existint. Perquè ella no tirarà aquesta bomba.
Potser només en aquest caos, entre aquestes forces extremes que entre elles es devoren, hagués pogut fer aquesta síntesi clarivident, aquest llum que s'ha encès a la consciència i que fa que l'arma que empunya l'acompanyi.
De tota manera, sap que la seva vida no aniria gaire lluny. La vida d'una terrorista és mig any, a tot allargar un, li ha dit naturalment el Serguei. També la vida d'ell és de curta durada. I ella morirà abans d'aquest mig any o d'aquest any de gràcia, però no sembrarà el pànic enlloc, i en la seva vida restarà el sentit d'haver estat algú que ha sostingut la vida dels altres, la vida dels seus òrgans i teixits, que mostraven la seva força miraculosa de curar-se.
I aquest arma que havia de servir per defensar-se en cas de perill, serà l'eina de la seva traïció. S'imagina els seus companys, les úniques persones amb qui ha compartit els darrers mesos, fent un gest de consternació. De poca cosa més, ja que ben de pressa caldrà buscar algú per substituir-la. I actuar. En aquesta foguera que s'ha convertit el seu país, entre aquesta immensa malvestat, no hi ha lloc per ala reflexió ni per als dubtes, només per a l'acció radical. I ella també en farà una.
Ha estat la més activa fabricant la bomba, la més ferma en les seves conviccions proletàries, la més radical en l'estratègia en l'àmbit de la seva cèl·lula política, però ara s'adona que no pot causar voluntàriament mal a un cos, que no pot deixar-lo destrossat, potser encara viu, potser encara amb una ranera ofegosa, o amb un alè ple de turment.
I l'arma que empunya, calenta i suada, li tremola juntament amb la mà que l'agafa. La té dirigida a ella mateixa, i es busca el cor, però recorda les ferides dels combatents traspassant els pulmons. Sap que el cor és un lloc difícil d'encertar amb aquest tremolor, i l'espai del seu pit li sembla vast i indefinible. Alça l'arma i es posa el canó dins la boca. Ells llavis calents l'envolten el metall fred, amb gust de rovell, amb olor de verdet, mentre van refredant-se. Són les últimes sensacions que té, perquè el seu dit fa una estrebada i la cavitat closa de la boca resta traspassada per la bala, que destrueix el seu cervell. Literalment es desploma, com el pes mort que ja és.
El Serguei va recollir les seves despulles. Onze mesos després, a la presó on el van confinar abans d'afusellar-lo, va parlar d'ella al pres amb qui durant dos dies va compartir la cel·la. Va dir: es deia Alícia Feodorovna Shalàmov. Va ser una revolucionària de la nostra Russa Soviètica. Va lluitar contra el poder despòtic, però tenia massa sensibilitat per a ser una terrorista. Per això va viure menys que jo. Sé que no va trair la nostra causa. A la seva memòria ofereixo la meva mort.