Detall intervenció

RPV 104: CONVOCATÒRIA "CONTAMINACIÓ I BRUTÍCIA"

Intervenció de: Fidel | 02-10-2009

Estimades i estimats relataires,

Us presento el repte poètic visual 104: contaminació fluvial.
La poesia accedeix als aparadors de la lletjor, de la "no bellesa", de la sordidesa...
Hi ha un fragment d'un poema d'en Joan Margarit que diu...:
"La poesia és com la pell de l'aigua
d'una piscina en una nit de lluna.
Però també és la queixa de la bèstia
que alça des d'una cova pestilent
la mirada arrasada per la por."

La imatge la vaig captar jo mateix a Vanarassi o Benerés (l'Índia), l'estiu de 2004. El que veieu és el famós riu -sagrat per l'induhisme- Ganges. Però no voldria que es transcendís tant. Parlem de brutícia i de contaminació fecal, de merda per dir-ho clar. De condicions insalubres, del color de l'aigua, d'aquella pudor a residual tan ignominiosa, dels sòlids que hi proliferen, dels éssers que s'hi banyen... Parlem de tot allò relacionat amb el que és desagradable, sòrdid..., de la inconsciència o instint depredador i lucratiu de l'ésser humà (cobdícia, abús de poder, supervivència...). Per suposat, extrapolable al fàstic, la crueltat del món..., a allò més brut (en sentit ampli) o desagradable. Vinga, fem un poema mediambiental i/o que vagi més enllà !!!

Títol: contaminació i brutícia
Imatge: Venarassi, 27 de juliol de 2004.
Un poema o prosa poètica per participant sense límit d'extensió
Termini: el termini normal seria fins divendres vinent dia 9 d'octubre, però com que un se'n va de pont, si us sembla correcte, ampliem el termini fins dilluns 12 a les 23 h.

I la imatge...:

De Safata de càrrega

Abraçades, salut i a... reptar !!!

Fidel

Respostes

Ja veieu...
Fidel | 02/10/2009 a les 22:46

[Respondre]

al final ho he aconseguit, la lluita amb la informàtica ha estat ferotge, però -com a les pelis ianquis, al final sempre guanya l'ésser humà, que és el bo, hahaaaaaaa !!!.

Gràcies a rnbonet, en Drakman, la xantalam i Carme Cabús pel seu suport.

Petons i ja us vull veure posant els peus a "la merda", hahaaaaa !!!

Fidel

RE: RPV 104.Merda! (Assaig en renglons curts de combat, no excessivament poètics)
rnbonet | 03/10/2009 a les 18:15

[Respondre]

El millor sol,
aquell d'escombraria
just al costat amarg del rierol
ple de plàstic i brutícia
que no mena enlloc. O sí.

Però només al riu
més brut encara
que va a la mar.

Espill del temps d'anar
a altres planetes,
alhora
que se'ns podreix tota la carn
i la verdura
al frigorífic.
Total,
una errada
normal
de l'Elèctric and Cia.

I cal enamorar-se de la central atòmica
que ens proporciona energia neta'.
De carn. D'ossos calcificats i ben pelats
després de l'explosió.
O sí?
O no?

Xàfecs actuals,
brutícia consentida,
merder infame que engendraren
i pariren capital i temps.

I si vol vostè altra energia,
-eòlica, solar-
Vostè la vol pagar?

I així ens trobem
com peixos en fang
-tots d'aigua dolça-
en fer la darrera boquejada.

I respirem un aire d' infeliç felicitat.
I mirem els núvols com passen, carregats.
I recordem el cel d'abans.

I la mar, la nostra mar.

Què?
Galzeran (homefosc) | 03/10/2009 a les 23:40

[Respondre]

Què?

Tinc un neguit que em burxa l'enteniment.
Tinc un calfred que em nega la raó.
Tinc un mal cos,
que em nega la visió.

Sento tot el fàstic
que em fa la teva presència
la teva contundent
immundícia.

I sento el dolor per una casa podrida,
per un infant quan plora
per quan les mosques
fan a la seva cara mil osques.

Tinc un neguit que m'estreny el pit
com una corda que es tensa en el coll
i m'escanya dia a dia
malferint-me el pit d'angoixa.

Que no ho veus que la Terra plora?
Que no ho veus que canta boja?
Que no ho veus que així no es pot viure?
Què és el que no veus?

Perquè no ho mires!
No vols sentir el que jo sento?
Aturem-nos davant la repugnància
de la pluja seca que ens nega el cor.

La merda inunda el fàstic,
la por manlleva la raó.
El meu clam és un crit
que en el desert mor... de pena.

RE: RPV 104: CONVOCATÒRIA "CONTAMINACIÓ I BRUTÍCIA"
perunforat | 08/10/2009 a les 17:07

[Respondre]

oda d'una tonyina

Oh, la sort que tinc de ser un peix blau i l'honor de ser immortal
Ser d'aquí em protegeix d'acompanyar una samfaina o un escabetx
Qui voldria uns budells recargolats d'un profilàctic naufragat?

Oh, magnífic estany d'aigua cristal·lina,
D' essències d'oli per polir les escates i que s'enganxa a la pell
És fantàstic el carburant i té gust com de whisky amargant

Oh, l'olor tant visceral que em fa passar el mal,
I l'escuma bruna per fer banys turcs a plena lluna,
el tap d'un bon vi i el repic de la merda per poder-la sentir

Oh, quin gran mercat, comerç de productes de qualitat
de garlandes reixades, vidres esmicolats i plàstics estampats
I una gran varietat de productes químics per la higiene i seguretat

M'és igual ser sardina, tauró, eriçó o peix daurat
Si és en aquest edèn pudent, ple d'escòria latent
Fent conxorxa aprofitada amb els humans d'occident

RE: RPV 104: CONVOCATÒRIA "CONTAMINACIÓ I BRUTÍCIA" Demà tornaré a pensar que som maravellosos
Bitxa | 08/10/2009 a les 17:18

[Respondre]

Fa molt poc que escric,però he arribat fins aquí i he vist aquesta foto del Ganges...
i m'he emprenyat,molt,moltíssim.Què ens hem cregut?
Jo, ara, ja no em crec res de res,estic molt emprenyat
i no penso mirar enrere per corregir aquest relat.
Emprenyat i avergonyit de la puta raça humana i dels seus desastres,
dels que tots,absolutament tots,en som còmplices.
Tots contaminem i emmerdem la terra,la nostra mare,
i sens en refot! TOTS i cadascún de nosaltres.
Ja no em crec res d'aquesta espècie humana,
que es mira al mirall cada dia i s'amaga amb maquillatge.
Som egoistes,egocentristes,ens pentinem,ens mirem,
escrivim,parlem,aconsellem, com si encara tinguéssim alguna cosa a dir.
Callem TOTS.
Malgastem en psicòlegs i en teràpies de grup,
per trovar-nos a nosaltres mateixos,per conèixer el nostre interior.
Oh! Maravellós interior el de TOTS! I mentrestant
els rius s'omplen de merda,la nostra merda,i la terra es assassinada.
Ens vestim amb roba fabricada per nens,el que no té una tele...
en té dos! El que no té un cotxe... en té quatre,això si,quatre per quatre.
Tot és fals,això no s'aguanta per enlloc.
Au! Vinga! Anem tots al gimnàs i a la sauna,oh! quin relax.
Cossos bonics i esbelts,a esquiar a l'hivern i a l'estiu a la platja.

Volem els estudis més cars pels nostres fills i els hi matem la mare?...
La mareterra plena de merda!
Quin fàstic! Fàstic de tu i fàstic de mi.
Què cullons ens hem cregut!!!

Proposo un suicidi col·lectiu.

Perdoneu-me,avui estic emprenyat,
demà tornaré a pensar que som maravellosos.

RE: RPV 104: CONVOCATÒRIA "CONTAMINACIÓ I BRUTÍCIA"
Cirerot | 09/10/2009 a les 18:01

[Respondre]

'Basar flotant'

Bocanades d'aire roent,
poso morros de peix i els ulls desorbitats.
El Basar de les Misèries
a flor d'aigua,
vestigis d'humanitat
insultant i obscena.
La descomposició
d'una raça roïna
és un procés viu
que faria vomitar a qualsevol.

Falòrnies
Xantalam | 09/10/2009 a les 19:56

[Respondre]

Camino per la magra ombra,
m'ajec a l'andana sòrdida
(hi ha tanta llum que no veig els estels)
tanta gent orba en l'estació innominada,
allà on mai no passa cap tren,
ni mai més hi torna.
De res no serveix que m'abillin
com una noia allerada, si el vestit
és dues talles més gran, i la tiara
de brillants (del tot a cent)
no cobreix el llard dels cabells.
De res no servirà amagar la ronya
de les mans, si la sutzesa surt
entre les ungles quan estenc el braç.
M'hauria d'avergonyir, potser?
Au, no em vinguis amb falòrnies!
O és que no fem tots el mateix?
Però si cada dia demanem almoina
amb les nostres millors disfresses!

Malvestat
Carme Cabús | 10/10/2009 a les 01:51

[Respondre]

En aquest temps malmès
l'àcid del vent
trenca l'ala de la papallona,
arrossega el seu iris al torrent
ofegat en la ranera del riu,
i com l'escorbut fa sagnar
les genives sagrades de la terra.
El seu bram pestilent
duu el tint suorós del verí,
la gangrena de la vena dallada,
i corroeix la fragant aigua de plata,
el rosa purpuri del matí.
El corall i l'alga de setí
han tornat esquelet i calavera
i l'aigua bromerosa de crostís
nega el doll incessant de paradís
que un dia a les mans va regalar-se'ns
com penjoll centellejant de cirera.

Aigua va...
Naiade | 10/10/2009 a les 14:01

[Respondre]

Aigües putrefactes
estancades en el delta
van omplint de detritus
el que abans era un vell paratge.

Paràsits i sapastres
gents sense consciencia
van llençant al riu
tot el que els fa nosa.

Però, no us n'adoneu rucs!
que esteu malmeten casa nostre
infectant la natura
contaminant l'atmosfera.

On anirem a parar!
si no hi posem remei a temps
potser ja no hi haurà res a fer
i morirem enverinats
ofegats entre la immundícia.

ESPERANÇA
brins | 10/10/2009 a les 22:59

[Respondre]

Com barca que sura riu brut,
recullo restes d'immundícia,
escolto plor de tèrbola aigua,
respiro fetor de gran brutícia.

Impertorbable, remo i avanço,
sóc nau enmig d'escorrialles
que defuig cops d'ignomínia,
batzegades, lletjor i deixalles.

Amb delit, encerco esperança,
diafanitat al cor i a l'esperit,
cuito camí, vaig proa al vent,
no m'aturo mai enmig de nit.

Contra Proposta
Bruixot | 11/10/2009 a les 17:55

[Respondre]

Si m'hi esmerço, hi sé veure més enllà
de les aigües tèrboles. Hi veig un anell
que vaig dur com a amulet de presència,
una unça de petroli que em vas deixar una nit
que no m'hi veia, més d'un encenedor
que mai he regalat, i la memòria
de les coses. També els records del pus
que exclata en el mirall, i cada ungla
que has ratat, nerviüda, davant per davant
dels mots que s'arrossegaven pel pis.

I doncs, seiem. T'ajups al meu davant,
i m'escodrinyes d'orella a orella, de pèl
a llavi, d'anus a taló. Tal com t'ho dic, ara,
que no tens límit, ni jo, frontera, i caic
i m'esllavisso dins el meu gorg. Si t'ofereixo
un poc de sang, si m'ofereixes un doll
de femta, si ens cabussem entre els pixats,
no és res més que una festa, la nostra i pròpia,
per commemorar els vius, i els que viuràn.

I paro ja. Que parlar massa no fa més que
emmerdar els moments. I aquests moments
no en saben pas gens, crec, de paraules.

B.

Contra Proposta (aquí millor)
Bruixot | 11/10/2009 a les 17:56

[Respondre]

Si m'hi esmerço, hi sé veure més enllà
de les aigües tèrboles. Hi veig un anell
que vaig dur com a amulet de presència,
una unça de petroli que em vas deixar una nit
que no m'hi veia, més d'un encenedor
que mai he regalat, i la memòria
de les coses. També els records del pus
que esclata en el mirall, i cada ungla
que has ratat, nerviüda, davant per davant
dels mots que s'arrossegaven pel pis.

I doncs, seiem. T'ajups al meu davant,
i m'escodrinyes d'orella a orella, de pèl
a llavi, d'anus a taló. Tal com t'ho dic, ara,
que no tens límit, ni jo, frontera, i caic
i m'esllavisso dins el meu gorg. Si t'ofereixo
un poc de sang, si m'ofereixes un doll
de femta, si ens cabussem entre els pixats,
no és res més que una festa, la nostra i pròpia,
per commemorar els vius, i els que viuran.

I paro ja. Que parlar massa no fa més que
emmerdar els moments. I aquests moments
no en saben pas gens, crec, de paraules.

B.

p.s.
Bruixot | 11/10/2009 a les 17:57

[Respondre]

Ja sé que no és ben bé del tema, però això és el que m'ha sortit.... :-)

GAIA
F. Arnau | 12/10/2009 a les 20:41

[Respondre]

"GAIA, la de l'ampla sina, eterna i infrangible,
sosteniment de totes les coses."
-HESÍODE-

I

La Terra és com una casa,
nosaltres som els habitants,
sortim i entrem a totes hores,
venim i anem sense parar.

Ella també per l'ús diari
es va desfent, deteriorant...
Cal anar ja fent-li reformes
si no se'ns pot enderrocar.

Per altres és un animal
que neix i creix, i que al remat
com tot lo viu, es morirà.

GAIA li deien els grecs antics,
pregueu per ella, quan vinga l'hora
tot seran presses i maldecaps,
ens quedarem tots sense casa,
per sempre més acomiadats

II

La Terra és un magatzem,
del que ens nodrim els animals,
de materials i d'aliments,
tot el que fem, d'ella ho prenguem,
i a ella va més o menys tard.

Per altres és un ésser viu,
que neix i creix, i que també,
un dia o altre es morirà.

GAIA li diuen, és el seu nom,
pregueu per ella, perquè quan mori,
nosaltres no tindrem remei

III

La Terra és un oceà,
tres quartes parts així ho estan,
és una gran contradicció,
li diuen terra i tot és mar.

De sempre l'home l'ha explotat,
encara que de fa algun temps,
no ens conformem amb treure peix,
també l'anem contaminant.

Tots els residus van a la mar,
molts éssers vius viuen enllà,
ella es va regenerant
i temps vindrà que no hi podrà.

Per altres és un gran ésser,
que neix i creix, i que també
un dia o altre ha de morir.

GAIA li diuen, guarim-la bé,
perquè quan vinga l'hora fatal
tindrem que anar-se'n a una altra mar

IV

La Terra és una gran nau,
en la que anem per tot l'espai,
així ha estat tota la vida
des dels temps immemorials.

Per ningú el temps passa debades,
i es va trencant i desgastant,
ara el que cal amb molta urgència
és anar fent manteniment

Per altres és un ser vivent,
que neix i creix, i que també
més o menys tard es morirà.

Ella és GAIA, digueu-li així,
pregueu per ella, perquè si es mor
ens quedarem sense transport

***

FRANCESC

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

RPV 104: CONVOCATÒRIA "CONTAMINACIÓ I BRUTÍCIA"

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats